30 discs del 2013

0

Wooden Shjips – Back to Land

Han optat per ser menys densos i lisèrgics, ara bé, el seu Lp és el millor que han gravat mai, i per res s’han oblidat d’on vénen. Sonen immediats, sonen frescos, sonen perillosament addictius.

Vista Chino – Peace

John Garcia i companyia han demostrat que després de Kyuss hi ha vida, molta vida, oferint la millor cara de l’stoner. Ara que Josh Homme apunta cap a tot arreu menys al desert, seran els reis.

Toxic Holocaust – Chemistry of Consciousness

Després d’anys i lp’s mitjans, els de Portland entreguen un disc de thrash que suposa un retorn al passat més gloriós del gènere. Canya dura de la bona i de la necessària.

Michael Monroe – Horns and Halos

L’estat de forma de Mike Monroe i la seva banda ens permet creure que tenen corda per molts anys. Això és rock n’ roll; la resta, mentides, impostors o rics disfressats de pobres.

QOTSA – …Like Clockwork

S’han fet definitivament grans i famosos. Més ambiciosos i complexos que mai, reinventant-se com mai havien fet, qui s’atreveix a dir que ja no molen? Passa una mica com amb Metallica.

Nick Cave and The Bad Seeds – Push the Sky Away

Més de 30 anys donant lliçons, i no es cansen ni ens cansen. Ells, afortunadament, van fent, i segueixen a dalt de tot. Canvis a la formació, més èxit de masses, i segueixen a dalt de tot.

Primal Scream – More Light

Gillespie té clar cap a on han d’anar, i disc rere disc, ho demostren, publicant treballs, o notables, o que perduraran, com aquest. Després d’XTRMNTR i Screamadelica, el seu millor LP?

The Black Angels – Indigo Meadow

Han arribat a la maduresa, amb el lema de menys és més, segueixen a la zona més alta de la psicodèlia. Silenci; fins que no anem a l’Austin Psych Fest no tindrem el carnet de psicodèlic.

Cheap Time – Exit Smile

Després de donar voltes al seu so, s’han consolidat amb un treball indispensable per entendre el punk del moment. Més bruts i fuzz que mai, mostren múscul i referents amb aplom.

Oblivians – Desperation

Si s’ha de tornar, que es torni com ho han fet ells, demostrant que el punk-rock no és territori per pretensiosos ni impostors. Perquè, mira que sonen bé i potents, coi.

Psychic Ills – One Track Mind

Si alguna cosa ha quedat clara dins del panorama rock, és que la psicodèlia és eterna; si no t’ho creus, punxa’ls si vols veure marcians i colors sense bolets ni res.

Tomahawk – Oddfellows

Un altre dels retorns de l’any, entregant un Lp formidable que aglutina tot el que havien fet abans, però amb aires renovats. Com es nota que tenen els ous pelats…

Rob Zombie – Venemous Rat Regeneration Vendor

No només és capça de dirigir pel·lícules collonudes, sinó que encara té temps per la música i crear cançons que aixequen l’ànim del més ensopit i destrempat.

Mudhoney – Vanishing Point

S’acaben els adjectius i les paraules. Són els nostres Stooges, amb la sort que van a pels trenta anys de trajectòria. Amb ganes de veure´ls de nou en directe passant l’escombra.

Crime and The City Solution – American Twilight

Simon Bonney, amb D.E Edwards i Jim White, entre d’altres, recupera una banda imprescindible per entendre el panorama musical a Austràlia de finals dels 70.

Sharon Jones and the Dap-Kings – Give the People What They Want

A punt de recuperar-se i vèncer el puto càncer, la cantant i la seva banda segueixen il·luminant el caràcter etern del soul. Sonen tan bé que sembla que vinguin del passat.

The Shivas – Whitout?

Pop, rock, psicodèlia, des dels Jefferson Airplane, passant per la Velvet, Raveonettes, Black Angels,… no estem sent originals per definir a una banda que obliga a moure l’esquelet.

Grim Tower – Anarchic Breezes

El Pink Mountaintops i Black Mountain Stephen McBean i el Yeah Yeah Yeahs Imaas Wasif dibuixen un quadre de death folk perillós i atractiu. Ara, un rato anats.

Black Sabbath – 13

Hi havia qui es prenia a broma el seu retorn, però si hi ha una llista de noms amb els que no es poden fer broma, ells hi apareixen. Tomorrow’s dream serà si en directe donen de sí.

Jimbo Mathus and The Tri State Coalition – White Buffalo

Són ja molts els kilòmetres que du Mathus exhibint el seu talent musical; són ja uns quants discs posen de manifest que és un dels compositors d’americana i derivats més important.

Caitlin Rose – The Stand-in

Com les gasta la noia; si ja ens havia enamorat amb el seu EP i el seu llarg de debut, ara, que ja l’hem tastat, doncs passa que ja no podem viure sense ella.

Cass McCombs – Big Wheel and Others

Ja no ens podem resistir més als seus encants, a les seves composicions, a la seva profunditat,… total, que el paio la toca i sap fer cançons rodones, i no és cap exageració.

Manic Street Preachers – Rewind the Film

Sense ells, ens quedaríem orfes; amb ells, tindrem sempre el seu nom a la nostra llista de millors treballs. I estem de sort, ja estan a punt de treure un nou disc; a la llista del 2014.

The Strypes – Snapshot

Una de les sorpreses de l’any, debutant amb un Lp, d’aquells que enganxa i obsessiona, resumint el bo i millor del rock més primitiu. És a dir, tenen la banda que tots voldríem.

Fuzz – Fuzz

Amb Ty Segall a la bateria i a les veus, el disc debut de la banda beu del grunge, del punk-rock, resultant vitamínic i addictiu. Aquests s’ho passen pipa i queda clar des de la cançó 1.

The See See – Fountayne Mountain

Els seixanta no es van acabar per tothom, com així ho demostra el segon Lp d’una banda que practica un pop-rock elegant i essencial. I diuen que en directe sonen millor i tot…

Joseph Arthur – The Ballad of Boogie Christ

Si ens pensàvem que ja havia arribat alta, després d’aquest lp ja no sabem què pensar. Quina sort viure a l’època d’aquest deixeble de Dylan i Lennon. M’he passat una mica, d’acord.

Pearl Jam – Lightning Bolt

Els de Seattle no han demostrar res a ningú, i sí a aquestes alçades de la pel·lícula encara dubtes d’ells, voldrà dir que el rock n’ roll et ve gran. Sí sí, és així, i ja està.

The Icarus Line – Slave Vows

Ja fa temps que estan donant voltes pel món, però els hi ha estat complicat arribar on son; sembla ser que han trobat el seu so, entregant el seu millor Lp.

Motorhead – Afthershock

Erre que erre, repetint fórmula, els Ramones del rock dur, si la salut i l’edat els hi permet, segueixen defensant el seu tro, sense baixar de pistó ni de volum.

 

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply