1961. The Gaslight Cafe, al número 116 del carrer MacDougal. Un músic s’entrega a una cançó de folk, que com bé diu, són aquelles que mai han estat noves i mai es fan velles. Estem al Greenwich Village, abans del boom de Dylan, i també dels Beatles i Stones, en una època de canvis, sovint mitificada, sovint enyorada, on el cafè i el tabac eren també protagonistes. A propósito de Llewyn Davis (Inside Llewyn Davis), dels germans Coen, ens endinsa a l’escena d’aquells anys, a través d’un músic en hores baixes, vital i artísticament. A partir de les memòries de Dave Van Ronk, The Mayor of MacDougal Street, els autors de Minneapolis ofereixen un retrat cru, gris i profund envers l’entorn de la bohèmia del moment i la música folk, desmitificant el que semblava intocable, ensenyant el costat menys conegut, sofisticat i agradable.
El carrer MacDougal de la ciutat de Nova York, on es troba l’històric Cafe Wha?, va ser un dels centres neuràlgics del Village de l’època, juntament amb el carrer Bleecker, on estava al Cafe Au Go Go i on encara hi és el The Bitter End. Llewyn Davis (el guatemalenc Oscar Isaac en una sòlida interpretació) és un artista sense rumb conegut pel Village més pel seu nomadisme que per la seva música que somnia en fer-se un nom i tocar algun dia en algun gran club al més pur estil Gerde’s Folk City. Algun que altre bolo i alguna que altra gravació l’empenyen a seguir cercant els seus quinze minuts de glòria. Se sent compositor, se sent músic, però, ja són uns quants anys donant tombs sense gaire èxit, després d’haver format d’un duet del que es troben el seu únic disc a preu de saldo. Acompanyem a aquest anti-heroi del moment en una travessia que el farà tastar el sabor més amarg de la música, i dormir als sofàs d’algun conegut i d’algun desconegut. Jim (Justin Timberlake), Jean (Carey Mulligan), Johnny Five (Garrett Hedlund), Roland Turner (John Goodman), F. Murray Abraham (Bud Grossman), Robin Bartlett (Lillian Gorfein), Ethan Phillips (Mitch Gorfein), Stark Sands (Troy Nelson), Adam Driver (Al Cody) i Jeanine Serralles (Joy) completen el repartiment del viatge a enlloc d’un nou perdedor de la factoria Coen, que es troba atrapat en un món de cretins en el que ell esdevé un més. Un retrat de Nova York espès i emboirat (a destacar la feina del cinematògraf Bruno Delbonnel) suggereix no només un delicat estat d’ànim per part del protagonista, sinó una intenció explícita de capficar-nos de ple en uns anys de locals amb fum i de gent àvida de canvis, a l’espera de que quelcom sacsegés finalment l’status quo d’un país a punt de viure un canvi transcendental, cultural i socialment parlant. Ara bé, les circumstàncies no eren tan idíl·liques com podien semblar. Trobar-se a un mateix mai ha estat senzill, ni assabentar-se de quin és el camí que toca prendre; ser prou hàbil per caminar endavant intentant no trepitjar gaire merda és el que li toca fer a Llewyn Davis. La seva música pot semblar que l’ha d’ajudar, però, el món de l’art i la cultura pot jugar males passades, sobretot si consideren que el que fas no donarà ni per menjar a ningú; el talent no sempre triomfa. La metàfora amb Ulysses (també el personatge de Clooney a O Brother, Where Art Thou?), l’inquiet i indomable gat d’uns amic intel·lectuals de Llewyn, a qui consideren com una mena de joglar ben atractiu per amenitzar els seus sopars socials, ajuda a arrodonir una trama simple que obre un elenc de temes que ajuden a reflexionar sobre l’escena del moment, però, sobretot, envers aquell moment a la vida que un ha de decidir el què, el com i el perquè de tot plegat.
A propósito de Llewyn Davis no té res a veure amb Bob Dylan, a part del que un es pot imaginar: anys seixanta, Greenwich Village,… La pel·lícula dels germans Coen ens parla d’un artista que busca una espai vital on poder desenvolupar la seva música. La seva actitud i el seu entorn no li permeten anar més enllà; ell, a part, no es vol vendre. Vol ser ell mateix, demostrar que té talent. La seva família no creu en ell, i els seus amics, tampoc. Què li queda? Les seves cançons i les ganes de demostrar que és un bon artista. Res a veure amb el sapastre Barton Fink, ell es mereix més, té talent. Però, als Coen no els interessen els guanyadors; Llewyn Davis viurà una roda de no canvis, d’immobilisme que el durà per un camí sense retorn, o el que és pitjor, un camí sense cap altra sortida que la de l’artista desencantat amb el que l’envolta i amb ell mateix, i dubtós de tot, no només del seu art, sinó també de quin és el seu lloc en aquest món i què coi ha de fer amb la seva vida.
Exit Smiles, de Cheap Time
