Ad Astra, de James Gray

0

És possible construir una distòpia de ciència-ficció desconstruint i adaptant lliurement El cor de les tenebres de Joseph Conrad? És possible sintetitzar a través de dues hores de cinema les virtuts i defectes de la humanitat? Dues vegades Sí. James Gray, el director de Two Lovers i La noche es nuestra és el cineasta que ho ha aconseguit. Ad Astra és el seu nou film, amb Brad Pitt de protagonista, on ens convida a un viatge als límits del sistema solar per trobar algunes de les respostes més elementals i vitals de la vida.

Brad Pitt és Roy McBride, l’astronauta perfecte. Un workaholic capaç de solucionar qualsevol problema i situació d’estrès a centenars de milers de kilòmetres de la Terra sense passar de les 80 pulsacions. Però, a casa, tot és diferent. La seva parella l’ha deixat. I perquè ets així, Roy? Què tens que no et permet veure la llum de la vida? Aquestes són les preguntes a les quals el protagonista intentarà trobar resposta. La trama, la qual amaga alguna drecera difícil de creure, el durà als límits del sistema solar a buscar el seu pare, Clifford McBride, un cèlebre astronauta capficat en trobar vida a l’univers i oficialment desaparegut fa setze anys en una missió que ell mateix dirigia. Ara bé, on haurà d’anar realment és al fons del seu cor i la seva ment per entendre el perquè de tot plegat.

James Gray és un lladre. Així ho diu ell mateix. Roba del cinema d’Scorsese. I no ens enganya. I a part, roba bé. El director de Malas Calles entén que el cinema és una eina a través de la qual expressar i transmetre emocions i sentiments humans. Gray copia perfectament la manera d’entendre del seu mestre, i és així com Ad Astra esdevé una experiència cinematogràfica que respon a aquesta idea. Impecable el treball de fotografia de Hoyte van Hoytema (The Fighter, Her, Interstellar, Dunkerque) insisteix en els plans generals per les seqüències d’acció, així com per establir la magnitud de la tragèdia. Els plans més curts ens situen en el terreny psicològic del personatge d’un sobri Brad Pitt, quan la càmera ens guia per entendre el seu patiment, amb l’ajut d’una veu en off que es fa redundant en alguns moments. Grandiloqüència i minimalisme es combinen perfectament, en un psicològic joc de contrastos que dirigeixen a l’espectador per l’univers i a la vegada el submergeixen a la ment del turmentat protagonista.

Ad Astra ens empeny a reflexionar envers una obvietat: la vida va d’estimar els teus i dedicar el temps als teus, perquè al final, és el nostre tresor, la nostra gent i l’amor que rebem i donem. Esperem que no ens calgui anar fins a Neptú per entendre les cabòries que sovint ens compliquen la vida. El que sí esperem és que James Gray continuï eixamplant la seva filmografia amb pel·lícules d’aquest calibre. I no ho dubtem pas. Com tampoc dubtem pas en escriure el seu nom a la llista de grans cineastes nord-americans del moment.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply