Todd Phillips és director, entre altres pel·lícules, d’ Starsky & Hutch o de la saga Resacón en Las Vegas. Amb aquest currículum, és sorprenent que Warner apostés per ell com a màxim responsable del primer film de l’anomenada DC Comics Black Label, una línia adulta de films de superherois. Hem de reconèixer que l’aposta ha estat guanyadora. Sense anar més lluny, la pel·lícula es va endur un merescut Lleó d’Or a Venècia. Estem parlant de Joker, protagonitzada per Joaquin Phoenix, un intens exercici cinematogràfic que ens explica el relat de la creació d’un monstre que acabarà convertint-se en el màxim enemic del sistema dins de l’univers DC.
Situant-se en el terreny del cinema d’autor, Phillips ha rodat un irregular però contundent retrat de bogeria i violència a través d’ Arthur Fleck, un home amb demència diagnosticada que treballa fent de pallasso, que vol triomfar al món de l’espectacle, i que assegura no haver sigut feliç ni un segon de la seva vida. Viu a un pis modest a un barri de Gotham amb la seva mare, una dona amb esquizofrència i malalta que no surt de casa. Una llar on es respira desesperança, ràbia, frustració, risc social,… Són dos marginats, dos oblidats, com diria Buñuel. Com a curiositat, apuntar que Phillips obvia l’origen del Joker de Bill Finger, el seu creador, i recupera el més acceptat darrerament, el que es va inventar Alan Moore a La Broma Asesina.
Cinematogràficament parlant, la pel·lícula conté moments brillants, gràcies sobretot a la interpretació de Joaquin Phoenix, com el ball a l’escala amb el Rock and Roll part 2 de Gary Glitter de fons o les impactants seqüències al metro de Nova York. Un però: La construcció del personatge és potser massa redundant i estàtica. Des del principi, Arthur Fleck és més desgraciat que Antonio Ricci de El Lladre de Bicicletes o que Umberto D. Evidentment que hi ha un relat que avança, i Arthur acaba convertint-se en el Joker, però tot i convertir-se en un criminal, no hi ha gaire evolució en quan als sentiments que transmet.
Hi ha opinions que consideren que el director retrata a un Joker com a líder d’una revolta social i, inclús, que la pel·lícula, per cert, situada a la dècada dels 80, conté un missatge sociopolític. És una lectura errònia, un disbarat. Joker és un dement, un malalt mental, que es converteix per diferents motius en un criminal i en un assassí. Sense voler, esdevé el líder del caos, de la violència i de la irracionalitat d’una multitud que ha perdut el nord, el seny i la humanitat que s’apropia d’un símbol, la màscara de pallasso. Com el Joker.
No vull deixar de destacar la tasca de Lawrence Sher com a director de fotografia, aconseguint uns colors i una llum que aconsegueix atrapar l’espectador en la malaltissa dimensió psicològica del protagonista, i que evoca al còmic de Brian Azzarello i Lee Bermejo, amb el mateix títol, Joker. La música a càrrec violincel·lista Hildur Guðnadóttir (Txernòbil, El renacido, La llegada), juga un paper molt destacat, a través de composicions que aprofundeixen en el drama de la pel·lícula i en l’angoixa i demència d’Arthur.
Joker és un cru exercici visual i sonor que retrata a un home perdut que no troba el seu lloc en una societat que el rebutja, el colpeja i l’escup. Phillips incideix en la degeneració psicòtica i social d’un individu que sent el rebuig i la invisibilització per part del sistema. Arthur es fa visible a través del crim i de la violència, convertint-se en el Joker, el nou enemic públic número 1, un dement que posa en evidència la fràgil i permeable barrera que separa la civilització actual del caos.
Ad Astra, de James Gray
