‘Alicia en el País de las Maravillas’, de Tim Burton

0

Un cop acabada l’última escena d’ Alicia en el País de las Maravillas i comença a sonar la nefasta cançoneta d ‘Avril Lavigne, al mateix just instant que apareix en pantalla el nom del director, per primer cop es fa evident l’ abisme existent entre l’autor inicial en majúscules que va crear Ed Wood i l’assalariat que s’encarrega a limitar-se a plasmar en tecnologia punta les imatges d’un guió que li ha donat l’empresa que el contracta. L’ esforç creatiu queda anul·lat per les possibilitats immediates i fàcils de l’era digital, anul·lant i supeditant tota identitat artística en benefici de l’efectisme banal. Partint de la relectura que ha fet de l’obra de Lewis Caroll (l’innombrable guionista de El Rey León) Burton ens presenta un retorn al país de les meravelles d’una Alicia, amb 20 anys, a punt de casar-se amb un important Lord, en un acte de conveniència familiar. Aquest retorn al submón de fantasia, ve marcat per un acte heroic que haurà de realitzar la jove que marcarà el futur del País de les Meravelles i el seu propi en la vida real.

El director de Batman aconsegueix dotar amb la seva empremta el film, però d’ una forma purament superficial i banal, que no passa d’efectiva. Resulta més un best of de Tim Burton en edició 3D que una nova proposta personal del director, com anys enrere ens tenia acostumats. Això sí, el film conté alguns moments notables, com el fossar del castell de la Reina de Cors (una correcta Helena Bonham-Carter), ple dels caps de les víctimes de les seves constants decapitacions; o la batalla final en un tauler d’escacs. Grans detalls que no són suficients per un autor com Burton, i ni molt menys fan un bon film.

Marcat per un guió molt precari , Tim Burton no aconsegueix dotar d’una mínima profunditat cap dels personatges que van desfilant per la pel·lícula, alhora que es perd en la direcció actoral sense aconseguir que cap d’ells agafi el fil de l’obra, més enllà de l’espectacular vestuari que els identifica. Dol veure com els personatges més efectius són els creats digitalment. Johnny Depp, ens presenta la seva pitjor actuació; Anne Hataway està de Razzie, i la jove Mia Wokowski no aconsegueix fer seu el personatge d’Alicia.

Un film més de Disney i mediocre del director de Sweeney Todd, que resulta un producte pla i avorrit, que obre alguns interrogants en el futur creatiu del director d’Eduardo Manostijeras. Poc autor i molta marca comercial: Tim Burton no hi és durant la pel·li; “només” apareix en els títols de crèdit.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply