Crònica Sonic Youth, Razz 18/04/2010

0

Una sala Razzmatazz a rebentar esperava a la banda més gran no només dels darrers 30 anys, sinó a una de les més grans. Ja va sent hora, si no ho ha fet ningú abans, de dir que la música rock no es pot entendre sense bandes com els Beatles, els Stones i Sonic Youth, entre d’altres, qui potser ja estan per sobre de tots, excepte de Neil Young, si valorem objectivament trajectòries i actitud. Thurston Moore, Kim Gordon, Lee Ranaldo i Steve Shelley són el que van ser els britànics als 60’s, però els superen en carrera. Sense ells, bandes imprescincibles com Nirvana, Pixies, Pj Harvey, Mudhoney, per citar-ne només quatre, seria complicat que haguessin existit com a tals.

Després d’aquest exercici de fanatisme justificat, anem pel concert. Un inici amb Candle trencava els pronòstics per tot arreu. Des de Bull in the Heather, passant per Hei Joni, Silver Rocket, The Sprawl, ‘Cross The Breeze, White Cross, The Wonder, Shaking Hell… han hagut de treure en braços a una pobra noia de la sala perquè deuria estar abrumada amb la demostració de força, talent, ganes, energia i de genialitat màxima dels de Nova York. Ens pensàvem que la sensació més propera al Síndrome d’ Stendhal era el que havíem viscut; però no. Quan ja ens pensàvem que ja res podia superar el que havíem vist, dos bisos van rematar la sensació de que els quatre músics estavenn escrivint una de les pàgines més importants de la música rock. La traca final: Tom Violence, Expressway to Yr Skull, Brother James, Shadow of a Doubt Death Valley 69 van posar punt i final a dues hores inoblidables. No tinc més paraules, perquè després de repassar tota la seva carrera en dues hores (ni un tema de The Eternal, per cert, ni dels darrers discs, el tema més recent va ser Skip Tracer, del Washing Machine), què es pot dir. Donar les gràcies i anar cap a casa amb un somriure que durarà uns dies.

I tornem al principi. La trajectòria dels Beatles és immaculada, però que varen fer, exceptuant Lennon, un cop finiquitats els meravellosos Fab Four. Millor no recordar els discs de McCartney. Què han fet els Stones després del Black and Blue? I si repassem altres grans, no tenen ni punt de comparació amb la trajectòria de Sonic Youth. La discografia deixa mut a qualsevol: cap disc baixa de les 4 estrelles. I les gires? Repassem-les, posem les mans al foc: totes magnífiques. I Kim Gordon té 58 anys, Moore 52, Ranaldo 54, i Shelley, “només” 47. I segueixen com sempre, amb les mateixes ganes i força, i millorant com a músics, perquè la manera de tocar i sonar uns temes immensos és extraordinària. Només ens queda pensar que som ben afortunats de ser contemporanis a Sonic Youth, una de les bandes més grans de la història de la música. Ho podrem dir: “Sí, vaig veure a Sonic Youth en directe”. Tot i que sempre hi haurà qui els haurà vist el triple de vegades que tu. Són els més grans, i ja està.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply