Arraianos, d’Eloy Enciso

0

Arraianos“Si filmes una poma real i una falsa de manera que no puguis diferenciar-les, això no significa que sàpigues filmar. Significa, de fet, el contrari. Hauríem de filmar la poma real de tal forma que no sigui possible cap imitació”

Dziga Vertov

El retrat d’un país es construeix a partir de la realitat i de la construcció mítica d’aquesta realitat

Jaime Pena

La primera imatge que veiem de Arraianos és un bosc, un paisatge en silenci, on regna la quietud. Entre la naturalesa descobrim a dues dones grans, de pell lluminosa i semblant reflexiu. Comencen a parlar, una es recolza en l’emoció i l’espiritualitat, l’altra en la realitat i en allò més tangible. Aquesta dualitat, aquesta frontera, aquestes dues maneres d’enfrontar i interpretar les coses ramifica tot el sentit de l’obra que anem a veure. El director ens proposa un poema visual, un viatge fins un lloc, un estat d’ànim, una manera de sentir, una sensació que el cineasta localitza a la frontera galaicoportuguesa, en Couto Mixto, en la Ràia Seca entre Ourense i Portugal. Lliurement inspirada en l’obra O bosc del dramaturg Jenaro Marinhas del Valle, la pel·lícula navega entre la realitat i la ficció, entre la construcció d’una realitat a través de la imaginació, els mites i la llegenda. Eloy Enciso, gallec de naixement, ens aborda des del més profund, ens submergeix en una terra amb els seus costums, amb les seves formes d’entendre allò que els envolta, en contacte perpetu amb la naturalesa, on els seus habitants es barregen amb el temps i la memòria d’un lloc que els acull a través de les generacions que han viscut i perit. El cineasta recorre a una càmera tranquil·la i reposada, a filmar el temps i els canvis que es van produint, a mirar la naturalesa, a observar detingudament cada rostre de les seves gents, cada gest, les seves mirades, a escoltar les seves cançons, a barrejar-se i filtrar-se a través de la seva mirada amb aquesta actitud tranquil·la que sembla regnar en aquest lloc i temps. Hi trobem moltes fronteres a la cinta, des de la seva dramatúrgia fins a la fissilitat del lloc, fins i tot fins a en les diferents activitats que desenvolupen els vilatans, que se’ns mostren a homes i dones separats. Un altre dels grans encerts de la pel·lícula és la seva forma de filmar, la seva llum, on predominen els clarobscurs de l’obra de Zurbaran, aquests rostres i cossos on es descriu el pas del temps, tancats en un entorn que els atrapa, s’apropa a la pintura del mestre extremeny del segle XVII que il·luminava el rostre en fort contrast amb l’espai. Arraianos és una mostra més d’aquest cinema de gènere indefinit, aquest otro cine, del que parla el crític Carlos Losilla. Un cinema que està envaint a poc a poc les pantalles contemporànies, un cinema allunyat de convencions formals, un cinema lliure, que ens barreja amb realitats properes o allunyades. Una mirada inquieta i reflexiva que, a manera de teranyina ens atrapa i ens engoleix. Arraianos ens apropa a les paraules del mestre Roberto Rossellini: Per a què serveix l’art? Creus que els somnis d’un home pot ser aixecar-se al matí per ser un artista? El somni de l’home ha de ser justament ser home. Gaudeixin amb la proposta de Eloy Enciso, amb la seva mirada fronterera, amb un lloc, amb una gent, i sobretot, amb tot un silenci…

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply