Blue Jasmine, de Woody Allen

0

“L’Éxit i el fracàs són igualment desastrosos”

Tennesse Williams

Jasmine és una dona de més de quaranta anys, altiva, elegant i superficial que se’n va a viure amb Ginger, la seva germanastra a San Francisco. Jasmine ha de tornar a començar, la seva vida luxosa de Nova York s’ha esmicolat, el seu marit s’ha suïcidat a la presó, condemanat per corrupció immobiliària i el seu fill no vol saber-ne res. Per altra banda, tenim a Ginger, antítesi de Jasmine, fràgil, ingènua i excèntrica, caixera de supermercat, amb dos fills d’un anterior parella i ara amb un mecànic poca-solta i vulgar. Allen enfronta dos maneres de ser, de viure, dos actituds davant la vida, amb els seus problemes i accidents vitals. Després del seu periple europeu, el cinema de Woody Allen torna als EUA amb un dels seus relats preferits, els que protagonitzen dones perdudes, neuròtiques i pastilleres, que pateixen crisis existencials i emocionals. Després d’algunes comèdies lleugeres, que mostraven a un cineasta cansat i repetitiu, Allen torna amb motíssima força, reinventant-se a sí mateix, oferint-nos una història agredolça, dura, ferotge, i cínica, amb molta poca comicitat. Una mirada sincera en una cinta molt acord amb el temps de crisi que vivim. Jasmine ha de tornar a néixer, trobar-se a si mateixa, començar de nou des de baix, construir la seva vida del no res, deixar de banda el seu caràcter de dona rica, el seu orgull condescendent i transformar-se en una altra dona amb noves alegries i il·lusions. Ginger és tot el contrari, la seva vida es normal i corrent, en l’amor no trobar a un home sincer, però ella no defalleix, continua endavant amb la seva esperança i mancances de done moderna, desinhibida i de caràcter jovial. Woody Allen posa el fil a l’agulla en el retrat d’una societat massa frívola i superficial incapaç de superar la pèrdua de tots els seus referents i retrobar-se amb si mateixa i gaudir d’un altre tipus de vida més humana i càlida, allunyada de la fredor d’un mòn poblat de falses aparences i mentides. Pel·lícula que recupera l’esperit del gran dramaturg Tennesse Williams i més concretament el text d‘Un tranvía llamado Deseo, que va portar al cinema Elia Kazan al 1951. El seu relat suat i decadent dels carrers empolsegats i greixosos de barris deprimits del Sud, amb dos germanes, Blanche i Stella Dubois, és el mirall perfecte on es podria mirar Blue Jasmine. Destacar la meravellosa interpretació de Cate Blanchett, actriu que dota al seu personatge d’una veu pròpia, intel·ligent i commovedora regalant-nos un registre compositiu de primera línia interpretativa, ficant-nos en un pou d’emocions i sinceritat en una dona que està sotmesa a un camí tortuós i desequilibrat, que malgrat tot, significa una nova oportunitat per canviar el seu caràcter i la seva vida, valorant més el que som i menys el que tenim.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply