Una confesión póstuma, de Marcellus Emants

0

Quan un creu que ha llegit prou per no deixar-se atropellar per reflexions tremebundes, irascibles, esfereïdores, exuberantment realistes i enterament realistes, la ignorància sempre arriba a temps per apropar-te a l’estació ‘Estàs Equivocat, Idiota’ i recorda-nos que sempre sempre uns ignorants. I és així em sento, com un idiota, després d’apropar-me a l’abisme existencial pel qual es passeja Marcellus Emants a Una confesión póstuma, obra publicada per primer cop en castellà gràcies a Sajalín Editores, i amb pròleg de J. M. Coetzee. Amb traducció de Gonzalo Fernández Gómez, el llibre publicat originalment el 1894, està considerat una de les obres claus en qüestions existencials i del gènere confessional. L’autor holandès plasma les insatisfaccions de la civilització occidental amb la lucidesa i intensitat de Mirbeaud, Strindberg, Dostoievski, Musil, Kafka, Svevo, Camus i Dazai. Atemporal, transgressor, exigent i aspre, Emants plasma el dolor que li provoca viure a Willem Termer, narrador que es presenta a sí mateix com un ésser amb una mirada tèrbola, retorçada i incòmode, no mancada de veritat, ni molt menys, afectada per una infància sense amor i una adultesa sense compromís.

Lluny d’oferir una visió lluminosa i ampla de la vida, Emants sacseja i remou emocions i sentiments a taves d’un protagonista fastiguejat, angoixat i fart de gairebé tot. Burgès malcriat, antipàtic i desconsiderat, se sent un naufrag sense terra a la vista. Incapaç de ser un altre, de fugir de sí mateix, la derrota està escrita. Al límit, desorientat, ple de dubtes i inseguretats, i amb una sinceritat desarmant, estem davant d’un ésser desganat, negatiu, tòxic i mesquí, defectes que contrasten amb la seva autenticitat i la passió per la literatura i el coneixement. L’enveja i la malastrugança l’acompanya. La lectura i l’avidesa per saber i conèixer aconsegueix calmar la seva ira i la bruta mirada amb la que observa la humanitat i el món. Se sent desgraciat per haver nascut, però no sap realment el perquè. Intenta escriure, el seu amor per l’Anna dilueix la rancúnia i pors. Neurastènic i inflexible, Termer arriba a témer la pèrdua de la cordura; la frustració per la incapacitat per relacionar-se amb els altres resulta total quan la felicitat conjugal se li escapa de les mans quan creia tenir-la ben agafada, esperançat de que resultés el seu coixí en el que caure tou cada cop que la seva ment el noquegés. L’apatia i el drama invadeixen un individu sense ganes de res. Ara bé, la capacitat de l’autor per no caure en l’avorriment ni la repetició són virtuts a remarcar. El protagonista, tediós, insuportable, és dibuixat amb sobrietat i força narrativa, creant un relat que no decau en cap moment. Resulta veraç i d’una potència dramàtic impactant, i tot i ser difícil de pair, l’anhel per esbrinar fins on arriba el desassosseg de Termer sempre hi és. L’autoreflexió constant és addictiva quan queda plasmada a través d’un personatge carismàtic i entranyable, com ho és, finalment, aquest cercador d’obsessions i vicis humans. La gravetat i cruesa amb la que s’atreveix a mirar la realitat resulten desestabilitzadores, aprofitant la capacitat reflexiva de la literatura amb tota la plenitud.

Memorias del subsuelo, El hombre sin atributos, Indigno de ser humano, La conciencia de Zeno i Mala Vida (de Marc Romera) són algunes de les novel·les que vénen al cap quan un s’ha deixat atrapar per la marea existencial d’Emants. Clàssic de la literatura holandesa, Una confesión póstuma desprèn la ràbia, la por i la urgència dramàtica d’algú que no accepta ni vol veure l’abisme insalvable entre el que un vol ser i el que un és realment. Literatura d’alt voltatge i intensa profunditat emocional.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply