Quan un creu que ha llegit prou per no deixar-se atropellar per reflexions tremebundes, irascibles, esfereïdores, exuberantment realistes i enterament realistes, la ignorà ncia sempre arriba a temps per apropar-te a l’estació ‘Està s Equivocat, Idiota’ i recorda-nos que sempre sempre uns ignorants. I és aixà em sento, com un idiota, després d’apropar-me a l’abisme existencial pel qual es passeja Marcellus Emants a Una confesión póstuma, obra publicada per primer cop en castellà grà cies a SajalÃn Editores, i amb pròleg de J. M. Coetzee. Amb traducció de Gonzalo Fernández Gómez, el llibre publicat originalment el 1894, està considerat una de les obres claus en qüestions existencials i del gènere confessional. L’autor holandès plasma les insatisfaccions de la civilització occidental amb la lucidesa i intensitat de Mirbeaud, Strindberg, Dostoievski, Musil, Kafka, Svevo, Camus i Dazai. Atemporal, transgressor, exigent i aspre, Emants plasma el dolor que li provoca viure a Willem Termer, narrador que es presenta a sà mateix com un ésser amb una mirada tèrbola, retorçada i incòmode, no mancada de veritat, ni molt menys, afectada per una infà ncia sense amor i una adultesa sense compromÃs.
Lluny d’oferir una visió lluminosa i ampla de la vida, Emants sacseja i remou emocions i sentiments a taves d’un protagonista fastiguejat, angoixat i fart de gairebé tot. Burgès malcriat, antipà tic i desconsiderat, se sent un naufrag sense terra a la vista. Incapaç de ser un altre, de fugir de sà mateix, la derrota està escrita. Al lÃmit, desorientat, ple de dubtes i inseguretats, i amb una sinceritat desarmant, estem davant d’un ésser desganat, negatiu, tòxic i mesquÃ, defectes que contrasten amb la seva autenticitat i la passió per la literatura i el coneixement. L’enveja i la malastrugança l’acompanya. La lectura i l’avidesa per saber i conèixer aconsegueix calmar la seva ira i la bruta mirada amb la que observa la humanitat i el món. Se sent desgraciat per haver nascut, però no sap realment el perquè. Intenta escriure, el seu amor per l’Anna dilueix la rancúnia i pors. Neurastènic i inflexible, Termer arriba a témer la pèrdua de la cordura; la frustració per la incapacitat per relacionar-se amb els altres resulta total quan la felicitat conjugal se li escapa de les mans quan creia tenir-la ben agafada, esperançat de que resultés el seu coixà en el que caure tou cada cop que la seva ment el noquegés. L’apatia i el drama invadeixen un individu sense ganes de res. Ara bé, la capacitat de l’autor per no caure en l’avorriment ni la repetició són virtuts a remarcar. El protagonista, tediós, insuportable, és dibuixat amb sobrietat i força narrativa, creant un relat que no decau en cap moment. Resulta veraç i d’una potència dramà tic impactant, i tot i ser difÃcil de pair, l’anhel per esbrinar fins on arriba el desassosseg de Termer sempre hi és. L’autoreflexió constant és addictiva quan queda plasmada a través d’un personatge carismà tic i entranyable, com ho és, finalment, aquest cercador d’obsessions i vicis humans. La gravetat i cruesa amb la que s’atreveix a mirar la realitat resulten desestabilitzadores, aprofitant la capacitat reflexiva de la literatura amb tota la plenitud.
Memorias del subsuelo, El hombre sin atributos, Indigno de ser humano, La conciencia de Zeno i Mala Vida (de Marc Romera) són algunes de les novel·les que vénen al cap quan un s’ha deixat atrapar per la marea existencial d’Emants. Clà ssic de la literatura holandesa, Una confesión póstuma desprèn la rà bia, la por i la urgència dramà tica d’algú que no accepta ni vol veure l’abisme insalvable entre el que un vol ser i el que un és realment. Literatura d’alt voltatge i intensa profunditat emocional.