Brevíssima història del cinema

0

Dels temps de Lumière, Méliès, Porter, Blackton, Ince i Chomón, han passat més de cent anys, així com dels de Zecca, Feuillade, Albertini, Maggi i Frusta. Poc menys és el que ens separa del primer moviment del cinema alemany, amb la fundació de la UFA al 1917, i l’aparició de directors danesos com Blom, Gad, Christensen i Dreyer, així com suecs, Stiller, Sjöstrom; dos grups, molt prolífics alhora d’adaptar clàssics. La irrupció de Griffith, el pare del llenguatge cinematogràfic, de la consolidació dels independents, que s’instal·len a Hollywood per crear gran estudis, i l’aparició de von Stroheim, von Sternberg, Lubitsch i De Mille, va suposar el creixement de la indústria, i la creació d’un gran negoci, sense oblidar la figura de Chaplin. Els russos van posar de la seva part, i així ho demostra l’obra d’ Eisenstein, Kuleshov, Vertov i Pudovkin. El primer d’ells, ràpidament va ser detectat per la indústria nord-americana, i va ser un gran referent per ells. Juntament amb Griffith, els dos directors i pensadors cinematogràfics més influents. Però ens oblidem del cinema alemany, de Murnau, Lang i Pabst, sense menysprear a Wiene.

Agrupats els primers gran noms, detectem una temàtica que es mou entre l’adaptació de clàssics, el caràcter autorial de la història del món, la crisi d’identitat individual i social, i, com a conclusió, s’esbrina una intenció d’expressar emocions, reflexions i a més, ajudar a cinema i espectador a adquirir nous horitzons. Dels primers anys de Frank Borzage, Pudovkin i René Clair, i d’alguns dels citats, anem a parar a altres noms com Vidor, Hawks, Curtiz, Sirk, Ford, Walsh, Cukor i Wellman, el cine negre, per tant, als anys 30 i 40, on el fenomen de masses és una realitat. S’aposta per un equilibri entre història, reflexió i entreteniment, i la fórmula, resulta. És l’època daurada de Hollywood. En general, el bon gust i el caràcter artesanal i passional no són un impediment per l’empresari del cinema ni pel públic. Els directors de tall europeu, com Capra, Wyler, Tourneur i Wilder obren fronteres, amb un llenguatge més dinàmic i flexible. Preminger, Ray, Huston, Brooks i Mankiewicz, la generació perduda, per temàtica i actitud, acaben d’arrodonir uns temps on el sr. Hitchcock era poc menys que la gallina d’ous d’or, convertint-se en el paradigma de cinema comercial amb una profunditat temàtica, equilibrant la capacitat instintiva i reflexiva del setè art.

El cinema d’art i assaig quedava en mans de Dreyer i Bergman, per exemple, que com Hitchcock, venien del cinema mut, i al llarg dels anys, varen signar filmografies amb una influència eterna, tot i que no podem oblidar al bengalí Satyajit Ray, un dels referents de cineastes posteriors com Kiarostami, o la família Makhmalbaf, que apareixerien més tard. Ara bé, amb Welles apareix el gran monstre que ho vol devorar tot, i rebre el màxim reconeixement. Ho va tocar tot, i gairebé sempre, a un nivell extraordinari. No ens podem oblidar de Bergman a Suècia, de Buñuel a Mèxic, dels japonesos, encapçalats per Ozu, Mizoguchi, Naruse i Kurosawa, ni dels italians, des de Rosselini a De Sica, màximes figures del neorrealisme italià de la post-guerra de la 2a Guerra Mundial. Als 50, Hollywood continua a tota màquina, i són grans anys per Wilder, Lang, Kazan, un prometedor Fuller, sense que els més veterans defalleixin. Cap problema. Al país de Renoir, apareix la Nouvelle Vague, sense desmerèixer que a França ja hi eren Melville i Malle, entre d’altres, alumnes avantatjats de Robert Bresson. Godard, Truffaut i Rohmer sacsegen el cinema de dalt a baix, i tornem a començar. Als EUA, els seixanta són contaminats per cine existencialista i futurista, i la rebel·lió de Hopper, Fonda i l’imminent New Hollywood.

Des de Anglaterra, amb el free cinema liderat per Tony Richardson i Lindsay Anderson, a alemanya, amb la generació, primer de Kluge, i posteriorment, de Wenders, Herzog i Fassbinder, passant per Itàlia, amb Pasolini i Antonioni a un gran nivell, l’aparició de Bertolucci, els txecs Menzel i Forman, l’húngar Fabri, el poeta soviètic Tarkovski, els polacs Wajda i Polanski, el iugoslau Goran Paskaljevic, tota Europa agraeix l’aire fresc aportat pels francesos…i Tarkovski. Als EUA, en el cinema més clàssic, anb Mulligan, Penn, Frankenheimer, Lumet i Pakula, l’esplendor de Ford, Welles i Huston es troba a faltar. No fallen Aldrich ni Leone, i Boetticher, Fuller i Peckinpah, els quals recorden i evoquen la importància del caràcter autorial, abraçant els corrents europeus; l’arribada de valors de l’ Escola de Nova york i del Nou cinema americà revoluciona el mercat. Cassavetes, Morrisey i Warhol donen un salt endavant, essent el primer un nom imprescindible per entendre el cinema dels 60 i 70. No hi ha marxa enrere. Ja han arribat Coppola, Scorsese i Allen, els dos primers, a través de Roger Corman, qui, juntament amb Romero, reinventen el cinema de ciència-ficcíó, ben vist sobretot gràcies al gran Kubrick, qui podria ser considerat el nou Welles: no se li resisteix cap gènere. Hollywood respira, però els vuitanta obren la veda: el cinema comercial passa a ser cinema fet pensant primer de tot en la taquilla que farà.

Són els anys d’Steven Spielberg i George Lucas, de l’explotació del cinema més comercial, tot i que aprofitarem per introduir a cineastes d’altre països no citats fins ara, com el turc Ylmaz Güney, que va dirigir des de la presó, després de que fos empresonat després del cop d’estat que hi va haver al seu país al 1980, el senegalès Ousmane Sembene, o l’australià Peter Weir, o el compatriota de Satyajit Ray, Mrinal Sen, o els japonesos Imamura i Oshima, o els francesos Garrel i Techiné, o del nord-americà Malick. Per cert, no es pot oblidar l’aparició als 70 de directors maleïts com Cimino, Ferrara i Cronenberg, tot i que aquest últim, amb els seus darrers films, ha arribat a un públic més ampli. A Espanya, després de Buñuel, i com no, de Berlanga, als vuitanta es va consolidar la figura de Pedro Almodóvar, alhora que Carlos Saura seguia actiu, sense oblidar a Bigas Luna, Betriu i Villaronga.

Mort Pasolini al 1975, amb Godard experimentant en vídeo i Rohmer apostant pel cinema més auster, Scorsese i Coppola amb unes quantes obres mestres al sac, Wenders i un Fassbinder amb destí fatal consolidats, apareix la generació de Brian De Palma, Oliver Stone i David Lynch. Les darreres bales de John Huston, el descobriment de Robert Altman, i la irrupció de Jim Jarmusch i posteriorment de Tim Burton, són alguns dels noms destacats dels 80, així com el d’ Eastwood com a director, tot i que fins els noranta no encerta de ple. No podem oblidar a David Mamet o a Milos Forman, i els darrers anys d’Alain Resnais, a qui se l’hauria de tenir present sempre, així com a Manoel De Oliveira i Jacques Rivette. I anem arribant als noranta, i apareixen els post-soviètics, amb Mijalkov al capdavant.

I és aquí on establim el present, amb directors amb una filmografia consolidada, o gairebé. Oblidat el Dogma, autors com els germans Coen, Tarantino, Zhang Yimou, Wong Kar-Wai, Wes Anderson, Jacques Audiard, Michael Haneke, David Fincher, Brillante Mendoza, Michael Winterbottom, Paul Thomas Anderson, Andrey Zvyagintsev, Nobuhiro Suwa, David Fincher, Park Chan-Wook, i d’altres que ens deixem i que estan per venir, permeten als cinèfils respirar. I és així com recordem el cinema, amb grans noms, que respecten el cinema i el públic. Ens hem deixat noms, d’abans, d’ara i sobretot, de demà, però sí detectem que el cinema, tal i com l’han entès els grans mestres, està més viu que mai, o millor dit, tan viu com el van deixar els cineastes dels quals mai ens hem d’oblidar i que any rere any, hem d’anar revisant, per respecte a l’art i a nosaltres mateixos.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply