Grinderman remixed

Amb Grindemran, Nick Cave ha aconseguit reinventar-se com pocs músics han estat capaços de fer en els últims anys. El que en un principi semblava ser un passatemps al costat dels tres Bad Seeds més il·.lustres (Warren Ellis, Jim Sclavunos i Martin P. Cassey), s’ha convertit en l’autèntic motor creatiu de l’australià, fins el punt que Nick Cave and the Bad Seeds sembla ser més una cosa del passat. Cave ha tornat al seu instint més primari, fent bona la dita de que menys és més, per trobar un nou camp creatiu en el món de la música, desfent-se de tota la grandiloqüència que estava adquirint la seva música al costat dels Bad Seeds per així tornar als terrenys del rock n’ roll més visceral. És evident que sense un còmplice com Warren Ellis segurament aquesta mutació no hagués estat possible, però tampoc ho hagués estat si el cantant no tingués una visió panoràmica de l’art, ni ganes de portar-lo més enllà del que havia fet fins aleshores. Tant Grinderman, com Grinderman 2, són dos treballs excel·lents, que han servit perquè Cave s’hagi retrobat amb el millor del seu passat (la força i l’instint assassí) i hagi obert una porta cap el futur que al costat del bad Seeds semblava inimaginable.

Al marge dels dos treballs, Grinderman han editat un bon grapat de singles, res sorprenent, si no fos pel material que han decidit incloure en les seves respectives cares B. Del seu primer disc, les cançons escollides varen ser Get it on, No pussy blues i Set me free. Tot seguit la lògica habitual de les edicions dels singles que Cave havia fet fins aleshores, amb inclusió com a material addicional d’alguna cançó que s’havia quedat fora del disc o bé alguna demo, fins l’edició en format digital de No pussy blues, on s’incloïen cinc remixes del tema de clara orientació dance, fetes per diferents pesos pesats de la música electrònica, cosa que personalment vaig trobar força sorprenent tenint en compte que en tots els anys de carrera de l’australià mai s’havia acostat a la música de ball, i menys a la música electrònica. El resultat va ser força interessant, i sembla ser que va deixar força content al grup, ja que els senzills editats del seu segon disc han decidit omplir-los de diferents remixes i noves lectures de les cançons que formen l’àlbum per gent com Josh Homme de Queens Of The Stone Age, Unkle, A Place To Bury Strangers, Cat’s Eyes, Barry Adamson o Andrew Weaterhall; convertint-se en un autèntic exercici de desconstrucció del seu demolidor segon treball.

Els singles editats fins el moment són cinc: Heathen Child, Warm Tamer, Palaces of Montezuma, Evil i Mickey Mouse & The Goodbye man, és a dir els temes que millor defineixen el seu últim disc, i cadascun d’ells va acompanyat d’autèntiques joies en les seves respectives cares B. Sí amb No pussy blues senzillament es van limitar a fer unes lectures en clau dance de la cançó, amb aquestes noves remescles el que fan és prolongar el disc cap a terrenys totalment sorprenents. A Heathen Child, a part de la cançó inèdita Star Chamber i d’una versió més llarga de la pròpia Heathen Child, batejada com Super Heathen child, també hi trobem un remix fet per Andy Weaterhall (un dels responsables del so d’ Screamadelica) que s’encarrega de portar el tema cap a un terrenys més coloristes i lluminosos a l’hora que abstractes. A Warm Tamer, Unkle s’encarreguen de dilatar l’incendiaria cançó, dotant-la d’un potent i musculós ritme, alhora que l’introdueixen unes guitarres cinematogràfiques de clara descendència sixtees; mentre que A Place To Burry Strangers fan tot el contrari, condensen el tema i el passen pel seu particular filtre creant una autèntica bomba de punk rock noise. Palaces of Montezuma, s’obre amb una versió carregada de ritme a càrrec del productor Cenzo Townshead, per després Barry Adamson (antic còmplice de Cave en els Bad Seeds) mostrar la cara més espiritual de la cançó en la seva subtil versió. Cat’s Eyes s’encarreguen de posar el punt i final amb una fosca i rocosa lectura de When my baby comes, on les veus de Rachel Zeffira i Faris Badwan, substitueixen a la de Cave, i Luke Tristam fa el mateix amb la guitarra de Warren Ellis. però segurament les lectures més sorprenents són les que trobem a Evil; per una banda la que fa Factory Floor, que porta la cançó cap a terrenys força abstractes amb una coartada industrial; i per l’altre banda la versió, en clau trip hop experimental, de Silvert Alert (Jim Sclavunos i Peter Mavrogeorgis) amb la participació vocal de Matt Berninger, cantant de The National; per arrodonir la jugada, hi trobem la primera versió que van gravar Nick Cave i Warren Ellis del tema amb el nom de First Evil. I per acabar aquest recorregut per L’altre cara de Grinderman, Mickey Mouse and Goodbye man, el recent single que han editat i que no ve tant farcit de material com els altres però que inclou, a part d’una versió en directe del tema, un remix fet pel líder de Queens of The Stone Age, Joshua Homme, porta el tema cap a terrenys més bàsics, desposseint-lo de tota la seva bilis elèctrica per dotar-lo d’un aire més primitiu i bàsic que l’original. Totes aquestes versions donen una nova perspectiva al segon disc grup, mostrant una visió musical força oberta i en molts casos arriscada, que torna a demostrar que sens dubte Grinderman són un dels grups més importants d’aquest nou mil·leni.