Carlos, un terrorista de cine

La lluita armada com a via per un canvi de sistema és una idea desenvolupada per maoisme, variant del pensament leninista-marxista, que recull altres disgregacions, con el guevarisme, el castrisme, el trotskisme i l’estalinisme, entre d’altres. Empunyar una arma per defensar fins les darreres conseqüències una ideologia pot arribar a ser un acte ple de raó i lògica; per exemple, així va reaccionar Salvador Allende, quan, davant dels colpistes comandats per Pinochet, en una acció co-dirigida per la CIA i els ideòlegs de la doctrina del xoc, va posar-se el casc de militar i va armar-se amb un fusell per resistir davant d’aquells que atemptaven contra el seu govern socialista, escollit de forma demòcrata; o el mateix Julio Anguita, durant el 23-F, quan era alcalde de Còrdova, qui en assabentar-se de l’intent de cop d’estat, es va tancar al seu despatx amb una pistola, disposat a defensar la seva manera d’entendre la democràcia i la seva idea de societat. D’altra banda, aquests són casos de governants que defensen el seu mandat, a més de les seves idees. Fidel Castro i la Revolució Cubana va acabar amb la dictadura pro-ianqui de Batista, tot i que la reflexió crítica d’Octavio Paz, en relació a la pèrdua d’espontaneïtat i el perill de convertir-se en un estat burocràtic i tancat en sí mateix, convertint, sovint el revolucionari en un dictador, minva de totes totes el valor de la Revolució amb el pas dels anys. Però, i la necessitat de rebel·lar-se davant de les injustícies, de dir no a un govern, de lluitar contra un sistema que escanya el poble, on queda? Quina és la legitimitat de l’ús de la violència per acabar amb un govern opressor? Quina és la línia que separa el revolucionari amb el terrorista?

Illich Ramírez Sánchez (Venezuela, 1949), també conegut com Carlos “el Chacal”, és una figura, una de tantes, que permet obrir un debat sobre la idoneïtat o no de disparar contra el sistema. Activista, membre del Front Popular d’Alliberació per Palestina (FPLP), revolucionari maoista convençut, amb 24 anys es va estrenar com a terrorista en un intent d’assassinat al propietari de Marks & Spencers, Joseph Edward Sieff. La seva lluita armada va ser tant kamikaze, utilitzava sovint la tàctica algerina, com constant i rotunda. Segrest d’avions, irrupcions amb metralladores a consolats, ambaixades, i òrgans governamentals, el seu tarannà, visceral, passional i intransigent, el va dur a ser un enemic públic número ú pel bloc occidental. El seu odi al capitalisme era exacerbant, així com la seva capacitat de lideratge. Simpatitzant a mort amb la causa palestina, anti-sionista fins la mèdul·la, admirador del Che i de la seva lluita armada per Amèrica Llatina, Carlos somiava amb una revolució leninista-marxista mundial, a través de diferents grups para-militars que haurien de preparar i executar atemptats, i d’aquesta manera provocar el caos necessari per canviar el model polític, social i econòmic. Enderrocar el sistema capitalista a través de la dinamita és la única via que entén per acabar amb l’imperi. A les ordres dels diferents caps del FPLP, Carlos va arribar a ser un soldat que va posar en perill l’equilibri mundial que intentava insta·lar-se durant els incerts anys de la Guerra Freda; però no és així realment, perquè potser, no va adonar-se de que realment era un simple mercenari, amb ideals, sí, o més aviat, una doctrina ben fixista, amb unes conviccions i un tarannà dogmàtic que el convertien en l’assassí perfecte. On queden, per tant, les idees, la justícia, la moral, i l’ètica? Canviar el món a punta de pistola, matar a suposats culpables i a innocents, provocar el terror, és un acte revolucionari sostenible? És lícit considerar que un té la raó, la veritat, i per aquest motiu, pot endinsar-se en una espiral de violència, perquè és l’escollit per canviar el món?

El cineasta Olivier Assayas ha construït a través de Carlos un biopic que convida a la reflexió. EL director de Las horas del verano es submergeix en la figura d’Illich Ramírez, des del seu primer crim, l’any 1973, realitzant una immersió en la ideologia, accions, conseqüències i llegat d’un activista que considerava que la seva idea de societat s’havia d’implantar per les bones o per les dolentes. Evidentment, quan un pensa que tots som iguals, que tots tenim els mateixos drets, i que la riquesa ha d’existir per repartir-se i mai per acumular-se, són idees socialistes amb les que estarem d’acord, excepte els que entenguin el món com l’entenen els neo-cons, els neo-liberals, és a dir, els que per exemple, dirigeixen el sistema i els mercats. Assayas ens mostra a un soldat que ideològicament presenta una coherència, protagonitzant una lluita que l’executa des d’una coartada justa i raonable. Ara bé, matar no ho deslegitima tot? I sense anar tan lluny, no és racional plantejar grans interrogants davant d’aquesta guerra en nom del marxisme, com per exemple, qui és Carlos, per considerar que les seves doctrines són les úniques viables, les correctes i les idònies per construir una altra societat? Quina societat es construeix des de la violència?

Amb un ritme frenètic, una indubtable capacitat narrativa i una estètica que combina l’hiperrealisme amb la utopia, a través d’una fotografia hipnòtica, marca de la casa, però amb una visceralitat i nervi que tan bé s’adapten a la proposta, en la línia de Clean o Irma Vep. Són unes quantes les virtuts: Una banda sonora punk i post-punk, amb bandes com New Order, Wire, the Dead Boys i The Feelies, el treball d’Edgar Ramírez interpretant a Carlos, la posada en escena, pròxima, austera i impactant, tant d’acció com de crisi existencial per part del bàndol terrorista, l’evolució dels personatges, i, la presentació d’un home capaç de tot per presentar el seu ideari polític, així com una severa reflexió sobre una actitud, que inclús reconeixent que es podria arribar a entendre, acabar per perdre tot el sentit, perquè un individu, o un grup d’individus, no poden decidir per una majoria per les braves, finalment, el situa al límit de les circumstàncies, en una dimensió potser inexplicable i incompatible amb una idea de societat pacífica, justa i sostenible. Ara bé, sovint, quan es reflexiona sobre un terrorista com Carlos, es troben similituds amb l’actuació de governs escollits democràticament; per exemple, polítics, especul·ladors i terroristes consideren, des del seu punt de vista, que la seva missió és lícita i positiva. No és també violent i inacceptable oprimir i maltractar a una ciutadania, o bé a base de retallades, en nom del mercat i la corporació, o bé a base d’una desigualtat social i econòmica, o bé a base d’explotar continents, o bé a base d’ocupar terres en nom d’una creença, o bé a base de xantatges, manipulacions i mentides? El que és evident, és que la violència d’uns genera la violència dels altres, i com sempre, el poble, queda al mig, a l’expectativa, i sovint, resulta la veritable víctima del poder i dels que hi lluiten contra aquest amb l’art de la guerra violenta. Evidentment, cada cas s’ha de tractar de forma individualitzada: no és el mateix parlar de revolta en el cas de Fidel que en el cas de Pinochet, o d’activisme de guerrilla en el cas de Carlos o el dels maquis. El cas de Carlos és el més clar, perquè la seva lluita és contra el capitalisme, per tant, és una lluita per gairebé tot el món, i tot i un ideari contrastat, finalment, acaba sent una mena de caça-recompenses molt ben remunerat, però que acaba convertint-se en un nino a qui vol ningú un cop acabada la Guerra Freda. Ell es considera un líder militar que fa la guerra a l’opressor, com feia el Che a Amèrica Llatina, tot i que aquest tenia un enemic clar, i així va trobar la mort. Carlos sembla, finalment, que lluita per ell, perquè es considera imbatible, amb una intransigència total, que l’acaba sentenciant. Té sentit iniciar una guerra que està perduda abans de començar?

Carlos d’Olivier Assayas ha estat editada en DVD per Cameo, en una edició que inclou la sèrie de tres capítols, de 333 minuts en total, i l’adaptació d’aquesta per la gran pantalla, un film de 165 minuts.

Autor

Daniel Bossio