Bob Dylan per Bob Dylan

0

Des de You’re Not Good a Sugar Babay, des de Bob Dylan a Love and Theft, Bob Dylan. Letras 1962-2001 recull, en edició bilingüe, castellà-anglès, les lletres de les cançons composades durant quaranta anys de carrera. Tot i que hi falten els discs Modern Times, Together Through Life i el sorprenent Christmas in the Heart, obra, que no ens enganyem, no ens atrevim a criticar perquè es tracta de Bob Dylan. El llibre, publicat per Alfaguara i Global Rhythym fa uns anys, s’ha reeditat en un format més petit i, afortunadament, més econòmic. Però, tot i el tamany i la reducció de preu, segueix sent un dels regals més grans que un li pot fer a qualsevol amant de l’art i de la música. I recordar a Dylan sempre és recomanable, i més, si es fa des d’ell, des del seu art, des de les seves obres.

Cavallers, els va dir ell, no necessito la vostra organització, he deixat impecables les vostres sabates, he mogut muntanyes i he marcat les seves cartes. Però l’Edèn està ardent, o es preparen per ser aniquilats, o d’una altra manera, els vostres cors hauran de tenir coratge pel canvi de guàrdia. La pau arribarà amb tranquil·litat i esplendor sobre rodes de foc, però no portarà recompensa, excepte que els seus falsos ídols caiguin. I  la mort cruel es rendeixi amb el seu pàl·lid fantasma retirant-se entre el Rei i la Reina d’espases. Changing of the Guards

No descobrirem ara ni a Bob Dylan ni el seu talent artístic, ni com a compositor, músic i lletrista. L’autor nascut un 24 de maig de 1941 com Robert Allen Zimmerman, i que un bon dia, amb la majoria d’edat complerta, va sentir la necessitat de deixar enrere Duluth, la localitat de Minnesota on va néixer, per endinsar-se en el Greenwich Village de Nova York, ben aviat va decidir centrar-se en sí mateix i en el seu ofici. Si és parla de música, és parla de Dylan. Més enllà del beneplàcit i inclús l’adoració que existeix al voltant de la seva figura, en la majoria dels casos raonada i lògica, en d’altres, sembla ser un posat o una obligació moral dir que ets fan de Bob Dylan (i no cal citar artistes espanyols que quan parlen de Dylan sembla que parlin del seu pare), què es pot dir d’un músic que ha composat alguns dels discs i de les cançons més importants de la història del rock? Cercant informació sobre el llibre, ràpidament es troba amb sentències de col·legues de Bob Dylan, i algunes, casualment, són encertades: “Si Elvis Presley ens va alliberar el cos, Bob Dylan ens ha alliberat la ment.”, diu Bruce Springsteen; Bono, en un acte de lucidesa, afirma que “Dylan és como una veu antiga que ha vingut a dir-te que has de saber d’on véns.” Perquè més enllà de cançons senzillament irresistibles com Masters of War, Don’t Think Twice, It’s Alright, I Shall Be Free, The Times They-Are A Changin’, It ain’t Me, Babe, Subterranean Homesick Blues, Maggie’s Farm, Like a Rolling Stone, Most Likely You Go Your Way and I’ll Go Mine,… i ens aturem a Blonde on Blonde, deixant-nos masses temes pel camí, aturar-se a les lletres, en anglès, en castellà, què més dóna, fent l’esforç de seguir les seves paraules mentre es gaudeix de la forma de cantar, tocar i interpretar el seu repertori, disc per disc, permet endinsar-se no només en la cultura nord-americana, sinó en les vicissituds de la pròpia vida. L’amor, la solitud, els torracollons, els fantasmes, els canvis de rumb, els problemes lleugers i els greus, la falta d’empatia, la guerra i la lluita pel poder, els fonamentalismes, l’amor, l’odi… Bob Dylan va escriure, escriu i escriurà sobre la vida, però, no amb una impostura pròpia dels que s’esforcen en aparentar, ell escriu sobre el que té entre cella i cella, sobre el que el mou, sobre el que li preocupa, i evidentment, no el conec, però si rescatem l’impressionant No Direction Home de Martin Scorsese, o recorrem a les Cròniques, detectem a un home hipersensible que només vol escriure cançons i sortir a tocar-les, i sense que el molestin gaire, por no dir gens.

Alguns idiotes diran que s’ha equivocat de feina, i que ha d’aguantar-se. Encara que les regles estan fetes pels savis i els idiotes, jo no tinc res, noia, amb el que hi viure d’acord. It’s all right, Ma (I’m Only Bleeding). Si fos per aquests, l’esclavisme estaria ben vist. S’equivoquen, de totes totes, perquè ser músic no comporta aguantar la pallissa dels pesats de torn, o la xapa del que et vol llepar el cul, a no ser que et vagi la faràndula i el rotllo. Dylan va tastar-la tota, la faràndula; ens podem fer una idea amb Don’t Look Back de D.A. Pennebaker, filmat a la gira pel Regne Unit de 1965, on Dylan va posar-se a a prova de feromones, frivolitats vàries i de la histèria dels fans. Després d’abraçar el rock n’ roll, amb polèmica inclosa, com sempre, provinent dels fanàtics amb poca oïda, Dylan va protagonitzar l’anomenada controvèrsia elèctrica en el famós concert de Newport Folk Festival (no perdre’s el film de Murray Lerner, The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival). Acompanyat del guitarra Mike Bloomfield, el teclista Al Kooper, i els companys de Bloomfield a la Paul Butterfield Blues Band, el baixista Jerome Arnold i el bateria Sam Lay, a més de Barry Goldberg al piano, el concert, cinc dies després de l’aparició del single Like a Rolling Stone, va suposar un punt i a part prou evident. Ja no estàvem davant de l’oracle folk i hippie que volia canviar el món juntament amb Joan Baez. Bob Dylan volia ser Bob Dylan, un simple músic, que s’ha acabat convertint en un dels artistes més importants del segle XX. Ara, que el seu estil de vida, passant de la premsa, de fer el panoli o fer-se l’enrotllat, tot i alguna patinada, com el dia que va cantar davant del Papa (però, qui no patina en aquesta vida?), és el el fa encara més gran i autèntic. Si Kerouac cercava l’autenticitat a A la carretera era perquè encara no existia Dylan. Perquè el seu Never Ending Tour, iniciat el 7 de juny de 1988, i que l’ha dut per tots els racons del món, a un ritme frenètic, gairebé sempre en locals petits o mitjans, o en festivals, generalment, poc coneguts, i en indrets no massa turístics, defineix qui és Bob Dylan. Un músic que només vol composar, tocar, cantar, fer concerts, i un cop ha acabat, plegar, i cap a l’autocar, i a un altre lloc, que l’art no està per romanços.

De manera que ara estic un altre cop, haig de trobar-la d’alguna manera, tota la gent que solíem tractar ara em sembla una il·lusió, alguns són matemàtics, altres són dones de paletes, no sé com va començar tot això, no sé que estan fent amb les seves vides, però jo, jo encara estic a la carretera, dirigint-me a una altre creuament, sempre hem sentir el mateix, només que ho veiem des de un punt de vista diferent, envoltat de tristesa. Tangled Up in Blue.

Qui tingui ganes d’endinsar-se en l’univers Dylan només ha d’anar a la botiga de discs i fer-se amb la seva discografia. Si estàs disposat a més, es pot accedir a Bob Dylan. Letras 1962-2001, per conèixer què pensa i què opina de tot plegat, i comprovar l’evolució com a músic, lletrista i com a persona. Altres opcions, a part de les citades: les biografies a càrrec de Paul Williams i Howard Sounes (es pot trobar en edició de butxaca), respectivament, Bob Dylan in America de Sean Wilentz, que explica les vivències del músic des de 1960, quan va arribar al Greenwich Village de Nova York fins la gravació de Blonde on Blonde, o Dylan, un caríssim i interessant recull d’articles de la Mojo. Qualsevol opció val la pena, per accedir al músic. Ara, que primer de tot, s’ha de donar tantes voltes com es pugui a una discografia per emmarcar, incloent els magnífics directes oficials, com l’impagable The Bootleg Series Vol. 4: Bob Dylan Live 1966, The Royal Albert Hall Concert, o el Live at Budokan… ara, que un servidor, no pot resistir-se a la inevitable..

http://www.youtube.com/watch?v=DdRZ1gFhZP0

 

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.