Les 8 pel·lícules del 2015

0

És tard i vol ploure. Estem ja al 2016 i només havíem pogut fer via twitter dos breus sobre música i llibres. Així que, a petició vostra, aquí va la nostra llista de pel·lícules de l’any. Ah, i res d’spoliers:

Macbeth, de Justin Kurzel

The last but not the least. La darrera pel·lícula vista al cinema durant el 2015 ha estat la que més m’ha impactat. És el segon llarg de Justin Kurzel, i atrevir-se amb Shakespeare ja té mèrit. Ara bé, l’ovació arriba després de veure el resultat. Si fins al moment Kurosawa i Welles eren els que havien aconseguit les millors adaptacions, des d’ara afegim a Kurzel en aquesta exclusiva llista. Fosca, crua, realista, excepcional pel que fa a fotografia, muntatge i interpretació, Kurzel-Fassbender-Cotillard s’han guanyat ser el trident de l’any.

It Follows, David Robert Mitchell

Darrerament han aparegut unes quantes pel·lícules de terror que aconseguien transmetre el que volien, com Sinister, Expediente Warren o Insidious, per citar tres. Ara bé, pel·lícules de terror que a part de fer por siguin obres cinematogràfiques de chapeau, no hi ha tantes: Confessions, Déjame entrar i alguna més? Doncs sí. Aquesta. David Robert Michell aconsegueix una atmosfera i una tensió impecables a base de bona fotografia, pulsió narrativa i situacions intrigants decisivament imprevisibles. Si et vols posar nerviós, passar angoixar i més gaudir de bon cinema, aquesta és la pel·lícula.

Lejos de los hombres, de David Oelhoffen

El exilio y el reino és la recopilació de sis relatos d’Albert Camus va publicar por abans de rebre el Nobel. Tots els contes feien referència a la idea d’heroi que també apareix al seu assaig El hombre rebelde. Un dels títols que formaven el llibre era El huésped, on el protagonista és el que podríem anomenar com l’heroi camusià: El professor d’un poblat argelià, en el marc de la Guerra d’Argelia, ha de dur un presoner a la vil·la on el jutjaran per assassinar el seu cosí. David Oelhoffen converteix el relat en un western, en una mena de Solo ante el peligro al desert, amb un Viggo Mortensen estelar com gairebé sempre.

Birdman

Birdman, d’ Alejandro González Iñárritu

Repassant la filmografia del director de 21 gramos, després de cinc pel·lícules, estic a punt d’atrevir-me a dir, què collons, m’atreveixo, que estem davant del nou Stanley Kubrick. El mexicà ho toca tot i prou bé. Si bé és cert que a Babel i a Biutiful va perdre pistonada, després de la formidable Birdman ens hem hagut de tornar a rendir davant del múscul narratiu i cinematogràfic que mostra en la magnífica obra que retrata les cabòries d’un actor vingut a menys. I agafeu-vos ben fort que arriba ben aviat The Revenant.

Whiplash, de Damien Chazelle

Un professor exigent i perfeccionista fins a extrems malaltissos es pot convertir en el pitjor dels malsons. Ara bé, pot ser una única solució per aconseguir que uns alumnes se superin a si mateixos i donin el millor? És una de les reflexions d’una pel·lícula de factura brillant gràcies a una fotografia i un muntatge precisos i idonis per la narració. No podem deixar de comentar la interpretació de J.K Simmons en el paper de la seva vida, convertint-se en el mestre que mai voldríem ni per nosaltres ni pels nostres fills… o sí? Estem disposats a arribar el límit de les nostres possibilitats? Una pel·li que obre molts debats.

Mandarinas, de Zaza Urushadze

La guerra mostra el pitjor de la condició humana, però també pot mostrar el millor. El georgià Zaza Urushadze hi reflexiona en el marc de l’enèsim conflicte post-URSS, el conflicte situat a Ossètia del Sud i Abkhàzia, que va acabar afectant els habitants estonians de la zona. Pel·lícula diàfana i sòbria envers la situació que viu un microcosmos de pau, fraternitat i mandarines enmig d’un macrocosmos de guerra, odis i bales. El conflicte armat arriba a la casa d’un estonià en la que es troben diferents personatges, alguns més lúcids que d’altres per enfrontar-se amb la realitat de la guerra: és l’absurd dels absurds.

The Assassin

The Assassin, de Hou hsiao-hsien

Ja està, no podia la pel·lícula per gent amb paladar cinematogràfic, l’obra que demostra que tenim bon gust… Fora bromes, després d’ adormir-me amb bona part de les seves pel·lis, sigui al cine o al sofà de casa, no tenia gaires esperances. A la mitja hora, no només continuava despert, sinó que tenia la sensació d’estar veient la combinació perfecta de la pausa de Naruse i la força de Kurosawa. Estem davant la història d’amor impossible de sempre, però, ai amics, el com ens ho expliquen és excepcional.

Star Wars. The Force Awakens, de J. J. Abrams

Moments crispetes i encefalograma pla. El cinema també ha de tenir un espai per l’entreteniment més naïf i bàsic. I aquest any, em quedo amb la nova entrega d’ Star Wars. Exercici de nostàlgia, copia potser massa la trilogia que ens va fer feliços a la nostra infància, alguns detalls poc convincents (el Vader 2.0, el ‘nou’ Yoda, l’Emperador-Holograma, i no direm més), però veure-la al cinema és sinònim de passar una bona estona. Agradarà a qui les seves expectatives es basin a veure grans combats aeris, algun toc d’humor i aplaudir l’aparició dels personatges de sempre. Si són unes altres, que la força l’acompanyi.

ND: No puc evitar comentar que m’ha sabut greu deixar fora d’aquesta llista a Sicario, Phoenix, Timbuktu, Blackhat, Marte i Calvary.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply