Crònica In-Edit 2011

0

La 9a edició del Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona, l’In-Edit, ja és història. El jurats, formats per Heidi Fleisher i Julie Bergeron, per una banda, i per Quim Casas, Isaki Lacuesta i Aurora Moreno, per l’altra, han concedit, respectivament, el Premi a Millor Documental Internacional a Last Days Here, de Don Argott, i Nacional, a Next Music Station: Morocco, de Fermín Muguruza; el Premi del Públic el diran avui. Amb el palmarès enllestit, fem memòria.

Des del web de l’i In-Edit Festival s’ha reflexionat sobre quin és el criteri que han seguit per escollir els films que han protagonitzat la 9a edició. Assenyalen com sis els valors que consideren claus en la seva elecció: cinematogràfic, periodístic, històric, divulgatiu, recreatiu i tangencial. En gran part dels documentals que han omplert el programa trobem els valors indicats per l’organització del festival, i en alguns d’ells, es solapen els valors, detall de la vàlua d’un festival que any rere any mostra un compromís amb la música i amb la passió per aquesta. I quan un fa les coses amb ganes, sense estar pendent del temps i d’un mateix, sinó del festival, i amb l’amor que es detecta per part de l’In-Edit, tot és molt més senzill.

Dels documentals vistos, dels 54 programats, no hem vist ni la meitat; però, amb aquest tast, ja ens hem trobat de tot. El nivell, com cada any, és elevat, i descobrir i redescobrir figures com Michel Petrucciani, Michael Nyman, Joey Strummer, Peter Brötzmann, The Replacements, Bobby Liebling i els seus Pentagram, Blaze Foley, Miles Davis, Raimundo Amador, La Fura dels Baus, Miriam Makeba, David Bowie i Lou Reed, a través de films apassionat i apassionats, d’uan enorme càrrega emocional, amb coartada artística, és un regal pels amants de la música i de l’art. Rock n’ roll, heavy metal, jazz, clàssica, punk, pop, country… en aquest festival hi cap qualsevol estil; ara bé, no pot faltar el talent, la passió, l’ànima, el cor, el criteri i l’actitud.

És interessant traçar comprovar els punts en comú que hi trobem, per exemple, entre Michael Nyman, Joe Strummer, Peter Brötzmann, Miles Davis i Michel Petrucciani, protagonistes de Michael Nyman in Progress, de Silvia Beck, Quiero Tener una Ferretería en Andalucía, de Carles Prats, Brötzmann, de René Jeuckens, Miles Electric: A Different Kind of Blue i Michel Petrucciani de Michael Radford. Tots ells, a la seva manera, representen l’artista total: inquiets, inconformistes, i amb una mentalitat ben oberta davant la vida i el procés creatiu, la seva vida és l’obra d’art en sí. Artistes amb criteri i un punt de vista ben consolidat, i aquesta seguretat els permet interessar-se per tot el que els rodeja i per tot el que desconeixen, lluny de la mediocritat que invadeix a qui només s’interessa pel que ja coneix. Si Nyman busca a través de la fotografia i del vídeo inspiració per la seva música, ja sigui seguint el model de Dziga Vertov, cercant un complexe i poderós vehicle amb el que plasmar emocions i sensacions, a més de les exposades a través de la seva música, Strummer no troba moment per descansar la seva ment i ensumar i impregnar-se de l’art que sobrevola el sud d’Espanya, sobretot el flamenc i Lorca, situant-se més enllà de la figura del clàssic  i venerat rock star. Per l’hiperactiu i solitari Bröntzmann, serveix gairebé tot el que apuntem dels seus col·legues, i segurament trobaríem més similituds amb Nyman, però el que més emociona és la capacitat per submergir-se en la seva obra i oblidar-se de tot i de tothom. Si Nyman, Strummer i Brötzmann representen a l’artista total, perquè veuen la vida a través de l’art, què dir de Michel Petrucciani o de Miles Davis? El protagonista del documental dirigit per Michael Radford, és un d’aquells artistes, que un cop el coneixes, no te n’oblides mai, i per motius ben enriquidors. Des del seu metre d’alçada, no es pot calcular amb la mateixa exactitud la seva grandesa. Indomable i també, un altre hiperactiu, el seu llegat és formidable, tant per la seva trajectòria artística com per la seva vida i llibre d’anècdotes i cites. Nen prodigi de la música, les seves limitacions físiques no varen impedir que ben aviat fos un dels grans pianistes del segle XX. Des de la seva arribada a Nova York, al Village Vanguard, la seva carrera va ser fulminant, i tot i que va morir amb 36 anys, no li va faltar de res, a la vida. Ho va fer tot, ho va tastar tot, es va posar fins les celles de tot, i els seus discs i actuacions parlen per sí sols. Va gaudir d’uns anys de jazz brutals, compartint escenari amb gairebé tots dels grans noms del moment, i a la vegada, aquests varen compartir-ho amb Petrucciani, un dels mestres del piano de sempre. Murray Lerner (un dels protagonistes de l’In-Edit, homenatjat a través de nou dels seus films, entre d’altres, clàssics com Festival!, els que va fer dedicar a les actuacions a l’ïlla de Wight de Hendrix, Cohen i The Who, així com Message To Love: The Isle of Wight Festival, o més recents, com The Other Side of the Mirror: Bob Dylan at The Newport Folk Festival i Amazing Journey: The Story of The Who), per la seva part, penetra als anys elèctric de Davis, qui, interessat per Jimi Hendrix, Santana, Led Zeppelin i el rock n’ roll, va fusionar aquest estil i el seu, el jazz, per donar forma i sentit a una etapa creativa que el va permetre endinsar-se en la cultura rock. Les imatges de la seva actuació anomenada per ell mateix Call it Anything a la ïlla de Wight ho expliquen tot. La música del segle XX no es pot explicar sense parar atenció en la la personalitat, llegat i actitud de mites del calibre de Nyman, Strummer, Brötzmann, Petrucciani i Davis. Un re-pòquer de caràcters i personalitats imparables.

The Sacred Triangle: Bowie, Iggy and Lou 1971-1973, d’Alec Lindsell, Cracked Actor d’Alan Yentob, Ray Davies: Imaginary Man i Kinkdom Come: Dave Davies, aquestes dues de Julian Temple, s’atreveixen amb alguns dels artistes pop-rock més admirats de la dècada dels setanta, que no és poc. En el film de Lindsell apreciem la influència de la swinging London, de Warhol la Factory, de l’obra de teatre Pork, la connexió Londres-Nova York, … Aquella època va ser una explosió d’art, de passió, talent, sensualitat i sexualitat, d’eclosió d’inconformisme i rebel·lió, de posar en dubte l’autoritat, i combatre-la. I els protagonistes varen viure aquells anys al màxim, donant forma a treballs com Ziggy Stardust and The Spiders from Mars, Transformer i Raw Power. Bowie potser és qui més va aprofitar-se d’aquest triangle; abans de la connexió entre ells i diferents projectes junts, Lou Reed i Iggy Pop ja havien publicat obres mestres del pop-rock amb la Velvet i els Stooges. Ara bé, la història ja està escrita, i del record que queda, amb aquest film, amb testimonis impagables com el d’Angie Bowie, poc més es pot dir. Del film de Yentob, apuntar que es centra en l’etapa posterior al de The Sacred Triangle, anys de cocaïna i de Diamond Dogs. Estem al 1974, i veiem a un Bowie desbocat i desconcertant, durant el seu tour pels EUA, concretament a Los Àngeles. Imatges del concert a Universal Amphitheatre, el 2 de setembre, també del filmat per D.A. Pennebaker un any abans, el que va ser el darrer concert de Ziggy Stardust, serveixen per omplir més de 50′ de l’etapa del Bowie més ionqui i desenfocat. Els dos documentals de Temple dedicats als germans Kinks, o dels germans Davies, evidencia les diferències, sovint insalvables entre tots dos, deixant palès el contrast que trobem entre els dos alma màters d’una dels imprescindibles The Kinks. Retrat familiar i artístic alhora, el dedicat a Dave Davies ens presenta un músic turmentat i hipersensible. En canvi, Ray Davies sembla dissimular més i millor els seus dimonis, refugiant-se en la supèrbia i la intransigència. L’amor per la música i la necessitat d’expressar-se a través d’aquesta els va unir de forma irrevocable.

Els teòrics perdedors, com Blaze Foley i Bobby Liebling, sovint provoquen contradiccions. El film Blaze Foley: Duct Tape Messiah, de Kevin Triplett, i Last Days Here, de Dan Argott i Demien Fenton (Millor Documental de l’edició d’enguany), ens presenten, respectivament, a un cantautor de country maleït, assassinat pel fill d’un amic seu a casa d’aquest, durant una nit  d’alcohol i discussions, i al cantant del grup de doom metal Pentagram, esborrant-se a base de crack i deixant-se endur pel camí que marca la droga. Es pot arribar a pensar que tant Foley com Liebling són dos addictes a l’alcohol, a la droga, uns egoistes, uns excèntrics, que la seva història de somnis-glòria frustrada-artista bohemi és la història d’un perdedor o la d’un personatge graciós que s’entrega amb cos i ànima les seves passions. Segurament, ambdues històries són tot això, i molt més, i és per aquest motiu, i sobretot, perquè viuen (i han viscut, en el cas del difunt Liebling) cada dia com si fos el primer (o el darrer) dia de la seva vida, al límit, experimentant, patint, gaudint i exprimint la seva existència, com millor han sabut, o com han pogut, però de forma activa, no pas passiva. Aquesta actitud, tot i la gràcia que fan poden fer algunes situacions, comentaris o inclús, cares, és per prendre-se-la molt seriosament. I sí, el sentit de l’humor, que no falti mai. La fascinació que provoquen els documentals sobre músics maleïts és irresistible. En aquest cas, Last Days Here, comparable a Anvil, posa la pell de gallina, perquè finalment, l’amor pel heavy metal que senten Liebling i la seva banda ha passat per sobre de tot i de tothom. I això, és actitud. Un altre documental que podem situar en aquesta dimensió és Better than Something: Jay Reatard, d’Alex Hammond. El malaguanyat músic va morir durant una nit de descontrol, en una època que ja havia acceptat qui era i com es guanyava la vida, després de passar per anys de ràbia i ira autodestructives. La pel·li ens aproxima, a través d’entrevistes a Reatard i a uns quants amics i col·legues d’aquest, a un individu de metxa curta, que era capaç d’explotar en qualsevol moment, i a qui portar-li la contrària era discussió assegurada i una més que possible baralla. La seva visió del rock, de visceralitat punk, melòdicament pop, i apassionadament honest, són alguns dels motius per aproximar-se a un personatge que es pot considerar un híbrid de Kurt Cobain, Shanon Hoon i Mark Linkous, tot i que el seu llegat només es pot entendre des de l’univers Jay Reatard. Tan ingenu com transparent, la família d’aquest defineix una mica més el perquè de tot plegat. En aquest mateix calaix podem situar a un dels reis de la guitarra, que no és altre que el protagonista de Papagordo: En Casa de Raimundo Amador, de Laura Llamas Blasco i Víctor Morilla Rivas. Héroes en zapatillas, llegir al programa de mà, en la sinopsi del documental. Doncs sí. És una mena de ‘Vivint amb Raimundo Amador’, de qui ja hem gaudit a uns quants documentals, ja sigui en en solitari, o rememorant La Leyenda del Tiempo, o d’altres batalles musicals, com el magnífic Volando Voy (Dame Veneno). Aquí ens trobem amb una persona que respon al nom de Raimundo Amador, a qui no li cal cap presentació. Com viu aquest home que és mig humà i mig guitarra? L’hora de pel·li mostra a una persona tan genial com senzilla, amant dels seus i de les seves coses, imperfecte, sincer, i com qualsevol home de família, amb responsabilitats i obligacions que sovint provoquen discussions i conflictes, que ben portats, acaben en anècdota. Tot el que ha fet Raimundo Amador no s’explica durant una hora; però, la seva humilitat i proximitat, es detecten al minut ú de metratge. Tan gran i tan simple… i tan immens.

I anem als diferents paradigmes de rock n’ roll que han sigut protagonistes durant l’In-Edit. El més elemental és el que s’exposa a The Libertines: There Are No Innocents Bystanders, de Roger Sarrent. El grup de Pete Doherty i Carl Barat és el que és: un bateria brutal, un baixista disciplinat i de família milionària (detall que va permetre al grup disposar de local d’assaig i tots els instruments necessaris) i dos aspirants a rock star amb carisma, i el més important, amb un talent descomunal per composar cançons punk-pop. La importància que es donen tan Doherty com Barat és curiosa Que se’ls hi dediqui un documental amb aquest to, també, tot i que com es mostra, no són més que una banda per un públic juvenil. Ara bé, qui és capaç de discutir la vàlua dels seus dos discs? Doncs potser, els que no traguen l’anhel de fama, èxit i frivolitat que sempre han evidenciat dos hedonistes com Doherty i Barat. Estimar-se massa o donar-se excessiva importància pot ser perillós. Un altre cosa és Color Me Obsessed: A Film About The Replacements, de Gorman Bechard. La banda formada per Paul Westerberg, els germans Stinson, Bob i Tommy, i Chris Mars, amb vuit treballs en estudi publicats des de 1981 i 1990, varen ser una de les bandes de culte més ben valorades durant la dècada dels vuitanta. Als seus inicis punk, hereus del so dels Ramones i dels Stooges, varen anar afegint-hi un classicisme provinent del pop-rock americà que va anar donant forma a algunes de les millors cançons (i LP’s), com a mínim, de la dècada. Venerats per Hüsker Dü (rivals de la mateixa ciutat, Minnesota) Nirvana, Goo Goo Dolls, Social Distorsion, The Gaslight Anthem, entre d’altres, la seva importància a nivell musical és indirectament proporcional al seu èxit i a la seva fama. A través de mil i un testimonis, algun d’ells prou graciós (per vanitós), entre ells, músics, productors, fans, crítics (no falta el periodista de torn que s’oblida que només és un actor passiu i prescindible de l’escena), repassem la història, discografia i anecdotari d’una de les bandes més oblidades dels darrers trenta anys; tant menyspreats com imprescindibles, el recorregut, fet com si es tractés del Por Favor, Mátame de Legs McNeil (qui també apareix), on a través de les reflexions i records dels presents un es fa una petita idea de la immensitat dels insubstituïbles The Replacements, que a més de fer grans discs, eren autèntics, catxondos i al·lèrgics a l’èxit i la fama. Més punts a favor.

La vessant sociopolítica de la música també ha ocupat el seu lloc. Per exemple, Mama Africa, de Mika Kaurismäki, Galicia Caníbal, d’Antón Reixa, i Rock Radikal Vasco, de Begoña Atutxa i They Call It Acid: A Dance Music Feature Contemporany, de Gordon Mason, apunten en aquesta direcció, tot i que el punt de vista de la majoria d’ells desprenen unes idees prou rebels i contestatàries, adjectius que haurien d’anar gairebé sempre de la mà de l’art. Miriam Makeba, Mama Africa, va sortir del seu país, Sud-Àfrica, per fer una sèrie de concerts al Village Vanguard de Nova York. La seva música, amb lletres crítiques pel racisme imperant al seu país des de sempre, i instaurat de forma legal al 1948. Makeba deia que no parlava de política, que només deia la veritat, i d’aquí la seva constant i lògica denúncia davant dels assassinats i crims racials, com per exemple, la massacre de Shaperville, al 1960. Daniel Malan va ser el primer ministre del primer govern que va instaurar el bàrbar i criminal apartheid. El seu successor, un altre il·luminat, l’advocat Johannes Gerhardus Strijdom, qui va instaurar unes quantes lleis racistes, és a dir, del tot irracionals i estúpides. El compromís de Makeba amb el seu país, el seu continent, amb la veritat, amb la humanitat, i amb tot el que signifiqués lluitar contra els energúmens que dirigien el seu país (i la majoria blanca, que hi estava d’acord, o bé per ideals o bé per ignorància), va ser total, tant des dels EUA, la seva relació amb els Black Panthers (es va casar amb Stokely Carmichael), les seves paraules a Nacions Unides al 1963 (va ser la primera artista en fer un discurs a la seu de l’ONU), reclamant l’actuació dels països, com passa sovint, indiferents quan es tracta d’un conflicte del qual no poden lucrar-se, la seva actitud i personalitat, així com les seves lletres, varen fer de l’artista un exemple per tots els africans, sobretot per la dona africana. Activista immediata, Miriam Makeba és símbol de llibertat, drets civils i humans, música i respecte pels orígens. I ens anem al nor, a través dels anys 80 viscuts a Galícia i al País Basc. Dels documentals d’Anton Reixa i de Begoña Atutxa, ens quedem amb la reivindicació que es fa del llegat artístic i sociocultural d’una generació que va entendre que la música era la millor forma per expressar-se i per criticar tot allò que no els hi agradava, actitud, que no només a Espanya, sinó a tot arreu, es troba a faltar. Os Resentidos, Siniestro Total, Golpes Bajos, a Galícia, Zarama, Eskorbuto, Hertzainak i Kortatu, entre d’altres, plasmen de forma frontal la identitat dels dos moviments. Els moviment basc va ser més dur, bel·ligerant i auto-destructiu. Passats els anys, són recordats amb la importància que es mereixen, i no deixa de sorprendre, que avui en dia, la música no s’expressi amb la força i ràbia de llavors; i motius, no en falten, com tampoc en mancaven llavors. They Call it Acid, documental sobre la música que va néixer a Chicago als anys 80, amb seu a la discoteca Warehouse, d’aquí el nom, ens permet conèixer el naixement, consolidació i explosió de l’acid house. Des de la costa est nord-americana, la connexió Chicago-Detroit, la cultura del Dj, l’arribada de l’acid house Gran Bretanya, les raves, l’obsessió del govern de Margaret Tatcher per posar fre a les festes il·legals, el moviment Freedom To Party, la por que té el poder quan la joventut se sent lliure, la importància de l’èxtasi i les pills, la Hacienda, Sunrise i altres discos del moments… el documental és un germà bessó de High on Dope, de Piers Sanderson, guanyador de l’edició de l ‘any passat de l’In-Edit.

Un tant decepcionant ha resultat George Harrison: Living in a Material World, de Martin Scorsese (i el seu equip) rememora la vida, obra i gairebé tot del beatle més místic i, potser, outsider. El film està format per dues parts, la primera basada en l’etapa pre-beatle i beatle, cometada en gran part per talls de la meravellosa sèrie documental sobre els Beatles, l’Anthology. La segona part explica la gestació i èxit d’All thing must pass, el fort lligam amb la cultura i religió hindù, la relació amb els Monthy Phyton, el seu tarannà i filosofia de vida, tot i que sempre presents durant gran part dels més de dos cents minuts de metratge, queden molt més clars durant la segona part, i els seus darrers anys. Queden clares moltes coses: que George Harrison tenia un talent brutal, la grandesa, en tots els sentits, del que varen significar els Beatles, la importància de la India a la vida de Harrison, i que al documental, d’Scorsese, poc hi ha, més enllà de la melomania (més que justificada) que desprén el film i de l’aparició del seu nom als crèdits. Ara bé, hi ha coses que són poc menys que intocables, més enllà d’encerts, errors, fìlies o fòbies (tot i que en algun moment, Paul McCartney és massa Paul McCartney). Sí, segurament, els Beatles, George Harrison i Martin Scorsese formen part d’aquest grup.

Acción! The Story of La Fura dels Baus, de Christoph Goldman i Leif Karpe resulta interessant per diferents motius, entre ells per conèixer la història de la gestació d’un monstre com La Fura, així com la visió externa que es té d’ells. Quatre amics, Carles Padrissa, Marcel·lí Antúnez , Quico Palomar i Pere Tantinyà, als que després s’afegirien Alex Ollé i Jürgen Müller, entre d’altres, per formar un nucli de nou membres, que ben aviat varen situar el seu nom al panorama europeu del teatre, gràcies a Accions i Souz/o/Souz. Els primers anys, primeres funcions, canvis, disputes internes, el comiat de Marcel·lí Antúnez, la definició del projecte, primers èxits, assimilació de l’èxit, el salt mortal que suposa la inauguració dels JJOO de Barcelona, popularitat vs. identitat, les diferents personalitats del grup, el respecte entre ells… Més enllà del talent, sacrifici, dedicació, passió, genialitat, i tot el que es pugui afegir com a claus de l’èxit de la Fura, destaca el compromís, capacitat de sacrifici, solidaritat i ganes de tirar del carro de tots els Fureros; si algú es preocupava més del seu melic que del projecte, o reaccionava, o porta. L’individualisme col·lectiu, o el col·lectivisme individual de La Fura dels Baus, i la seva voluntat per pencar les hores que calguin, sense quiexar-se de la seva sort, són alguns dels atributs claus per entendre el seu èxit.

Recordem els valors que apunten l’In-Edit com claus per entendre l’elecció dels documentals del festival: cinematogràfic, periodístic, històric, divulgatiu, recreatiu i tangencial. Després d’haver gaudit d’uns quants, no ens queda cap dubte de que aquests valors hi són. Bones pel·lis, bona música, i Long Live In-Edit.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply