PJ20, Pearl Jam en essència

0

Vint anys dins el món de la música són molts anys. Si a més s’ha aconseguit mantenir la pròpia identitat, defugint les temptacions de la indústria per mantenir-se fidel a uns principis i conviccions musicals, el mèrit és doble. Pearl Jam (Eddie Vedder, Stone Gossard, Mike McCready, Jeff Ament i Matt Cameron), un dels màxims exponents del so grunge nascut a Seattle a finals dels 80 i principis dels 90, assoleixen aquesta xifra amb la tranquil·litat de qui ha sabut mantenir el tipus sense renunciar a la seva idea del que significa fer música.

Per celebrar-ho, han decidit publicar PJ20, un documental que repassa tota la seva carrera i, de rebot, fa un concís repàs del que va ser el naixement del grunge i tot el que va comportar. En aquest sentit, Cameron Crowe fa una feina d’allò més eficient. L’irregular director, autor de bons films com Casi famosos o Singles, però també de Vanilla Sky o Elizabethtown, demostra que la seva vessant de periodista musical destaca molt per sobre de la seva condició de cineasta. Articulista des de la més tendre adolescència (a les revistes Creeme, Circus o Rolling Stone), Crowe demostra un cop més que quan es tracta de rock and roll treu el millor de sí mateix. Així, dibuixa amb fluïdesa un retrat de les inquietuds i les motivacions que van portar a un grapat de joves plens de dubtes a fer explotar el panorama musical amb el naixement de l’últim gran moviment que s’ha produït en el món del pop-rock.

Des de l’aparició de Green River o Mother Love Bone (dues de les bandes pioneres i matriu del que després serien Pearl Jam i Mudhoney), passant per la mort de Andrew Wood, cantant de Mother Love Bone i estrella del rock en potència, o l’èxit, tant breu com inoblidable, de l’experiment que va suposar el projecte de Chris Cornell (cantant de Soundgarden), Temple of the Dog, la narració ens fa viatjar vertiginosament per uns anys en que la percepció del que havia de ser el rock estava canviant. En un moment en que la joventut anava força perduda, bandes com Alice in Chains, Screaming Trees, Nirvana i els propis Pearl Jam van oferir una necessària dosi de ràbia arrelada en el punk més contestatari que acceptava influències de tota mena, des del heavy fins al blues, i es van erigir en altaveus de la incertesa de tota una generació.

D’aquesta forma, sense deixar de banda en cap moment la història més convencional de la banda, el documental incideix un cop i un altre en la lluita que Pearl Jam sempre han mantingut contra la indústria que frisava per devorar-los. La negativa a rodar vídeos musicals, la batalla contra Ticketmaster pels preus de les entrades (amb la que es van guanyar l’admiració i la fidelitat de milers de fans) o la seva constant evolució sense saltar-se en cap moment la ratlla que ells mateixos van dibuixar, ens mostren clarament el perquè de la seva solidesa i del calat del seu missatge.

Queda també molt clar que, per mantenir-se dins el camí, van necessitar l’ajuda no només dels seus companys de generació (Eddie Vedder va arribar a afirmar durant un concert que sense Kurt Cobain el grunge no hauria estat el que va ser) si no també de les seves referències musicals. D’aquesta forma, el segment en que s’explica la relació entre Pearl Jam i Neil young (que va exercir de pare espiritual de tots ells) resulta brillant i deixa palés que en molts moments van necessitar algú que els guiés quan estaven a punt de perdre’s.

La selecció de moments és molt encertada, i tot i que es troben a faltar certs detalls, com la menció als ocasionals Mad Season (dels quals va formar part Mike Mcready), i citar, com a mínim, la mort de Layne Stayley. No obstant, és una magnífica forma d’obtenir un visió global, extreta de més de 1200 hores d’imatges de la banda, del que Pearl Jam han significat en la música d’aquests darrers vint anys, en els quals han aconseguit fer-se respectar per tothom sense caure en l’autocomplaença. Bon aniversari per ells.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply