El Gran Hotel Budapest, de Wes Anderson

0

El gran hotel Budapest, de Wes AndersonEl cinema d’autor és el cinema en el que un autor mostra la seva mirada del món i crea una obra per plasmar-la. Hi ha autors que no tenen prou amb això i són capaços de crear un nou món, el que ells veuen, i introduir-lo directament a les seves obres, provocant, a través del seu art, que l’espectador el vegi, el senti i el visqui com si fos un habitant més de la seva creació. Afortunadament, som contemporanis a un d’aquests directors. Com en el seu moment varen ser capaços Charles Chaplin, Jean Renoir, Frank Tashly, Jean-Luc Godard, Hal Ashby, Woody Allen, Tim Burton, entre d’altres, film rere film, Wes Anderson col·loca el món tal i com el veu a les seves obres, i ens fa espectadors, partícips i alumnes de la seva mirada. Com les caixes d’un dels màxims exponents de l’assemblage, John Cornell, o les novel·les de Vladimir Nabokov, el director d’ Academia Rushmore recupera l’esperit de l’artista màgic i explícit, capaç de fer veure la vida a través d’una mirada lúdica, frívola i profunda a parts iguals. El Gran Hotel Budapest és el seu vuitè llargmetratge en el que hi trobem un pedaç de cadascun dels seus projectes anteriors, i on abandona la nostàlgia del nen que deixa de ser-ho -perquè li explota davant dels morros la maqueta de la vida que s’havia anat construint- per endinsar-se en la nostàlgia de la nostàlgia d’una vida passada vista des de la vellesa, minvant l’espai que ocupa la la infantesa i l’adolescència a gran part de la seva filmografia, per posar més èmfasi a les etapes de la vida adulta. Ara bé, les constants cinematogràfiques del director nord-americà segueixen palpitant amb redundància, resultant la pel·lícula més Wes Anderson de totes, per forma, fons, i sobretot, perquè més que mai confessa el seu amor per l’art, pel cinema, i també, per Europa i pel món d’ahir.

La trama és la més rocambolesca i ambiciosa que ha creat l’autor de Bottle Rocket fins el moment: Una noia entre a un cementiri jueu i comença a llegir un per un els capítols del llibre que dóna títol a la pel·lícula després de retre el seu particular homenatge al bust de l’autor a qui Anderson dedica el film, Stefan Zweig. Obrim el llibre. Estem a l’any 1985. Un escriptor (Tom Wilkinson) intenta explicar-nos què estem a punt de veure, una història que comença l’any 1968, fent un salt enrere en el que ens trobem el mateix escriptor de jove (Jude Law) a la república de Zubrowka, país imaginari on es troba el Gran Hotel Budapest, gaudint dels serveis i espais del gegant i antic establiment, on coneix el propietari, Zero Mustafà, interpretat pel mític i extraordinari F. Murray Abraham, qui el convidarà a sopar al restaurant de l’hotel per explicar-li com va passar de ser el Lobby Boy a ser el propietari de l’immens, càlid i envellit espai que dóna títol a la pel·li. Un altre salt enrere que ens du al 1932 permet iniciar la història d’aventures protagonitzada pel propi Zero de jove (Tony Revolori) i per l’autèntic protagonista de la trama, el culte, capriciós, fidel, exigent, contradictori i follador de velles milionàries Gustave H., interpretat per un Ralph Fiennes al més pur estil Errol Flynn, creant un personatge total i carismàtic. El guió de Wes Anderson i Hugo Guinness resulta laberíntic i captivador, màgic i accessible, recorre la Belle Époque fins els seixanta, convertint-se en un passeig per la història -distorsionada- per on desfilen, entre d’altres, Tilda Swinton com Madame Céline, la vella milionària i amant de Gustave H., Adrien Brody com Dmitri Desgoffe-und-Taxis, el fill d’aquesta i enemic de Gustave H., William Dafoe com Jopling, el sicari de Dimitri, Edward Norton com Henckele, tinent de l’imperi Austrohongarès, i Saoirse Ronan com Agatha, la novia de Zero, amb la que viu la innocent i sensible història d’amor juvenil amb la que freqüentment el director de Houston ens emociona. Mathieu Amalric, Bill Murray, Jason Schartzman, Owen Wilson, Bob Balaban, Léa Seydoux, Jeff Goldblum, Harvey Keitel i Owen Wilson completen el repartiment en aquest conte d’entreguerres d’intenció surrealista, tints èpics i meridians clàssic-nostàlgics.

Zero i Agatha

La saturada i cuidada paleta de colors, la simètrica i mil·limètrica fotografia del sempre fidel a Anderson i gran amic seu Robert D. Yeoman, i la treballada i estudiada banda sonora d’Alexandre Desplat són els altres esperats protagonistes d’aquesta screwall comedy actualitzada. Els enquadraments i posades en escena impecables adquireixen una perfecció tan impertinent com irresistible. L’estridència equilibrada de colors, la meticulositat de la planificació, les línies que divideixen la fotografia i l’obsessiva simetria en els enquadraments són els factors inalterables que esdevenen pilars totèmics de la seva cinematografia. Els tràvelings laterals amb la càmera col·locada lleugerament per sota de la cintura dels personatges, els constant plans-contraplans, la capacitat de combinar artesania (més nostàlgia) i tecnologia (més animació) escena rere escena, la dimensió que adquireixen alguns espais gràcies a plans generals que oloren a Marienbad, són alguns dels habituals recursos infinits que l’autor de Fantastic Mr. Fox sap combinar al servei d’unes trames que es van entrellaçant com harmonies destinades a trobar-se i abraçar-se per ballar la darrera cançó de la banda sonora mentre el públic cau rendit per enèsima vegada a les empallegoses, excessives i fascinants imatges que regala a cada pel·lícula. Aprofitem per destacar la tasca d’Alexander Deschaplin, que deixa enrere els hits dels seixanta i setanta d’altres films d’Anderson per crear una banda sonora de 28 peces, basant-se en instruments centreeuropeus, como les balalaiques i el címbal, amb una orquestra de Moscou de 50 virtuosos de la balalaica, que dota al film d’una homogeneïtat visual i sonora que acaba per arrodonir cadascuna de les escenes.

Gustave H. i Zero

La innocència i transparència d’Academia Rushmore, la simplicitat i naturalitat de Fantastic Mr. Fox, la ingenuïtat i humanitat dels personatges de Moorise Kingdom, la complexitat dels Tennenbaums,… tot hi és a la història de l’hotel; però, amb una ambició i grandiloqüència no vistes ni sospitades abans. El seu cinema ha estat planificat i calculat al mil·límetre, però Anderson s’ha atrevit per crear una obra immensa que no se li escapa de les mans, convertint-se en un repte per ell i per l’espectador on cada centímetre d’enquadrament i cada paraula han estat estudiats i mirats amb lupa, donant la sensació que no queda tan espai per l’espontaneïtat i naturalitat irreals però creïbles que hi trobàvem en anteriors films. Les desventures de Gustave H. i Zero resulten hiperbòliques i exageradament desvinculades a la realitat, però el sabor a l’Anderson de sempre hi és. L’autor de The Royal Tennebaums diu haver adaptat lliurement els texts d’Stefan Zweig sobre Europa, l’exquisit i indispensable autor d’ El món d’ahir i de Moments estel·lars de la humanitat. L’escriptor austríac, en un acte ple d’humanitat i honestedat, exil·liat a Brasil, va suïcidar-se, juntament amb la seva dona, perquè no volia veure com l’Europa que ell havia estimat moria a mans dels nazis. El realisme i rigor de la vida i obra de Zweig són difícils de calçar en el cinema d’Anderson. En aquesta odissea d’anades i vingudes per l’Europa, naïf, surrealista, a mig camí entre Tintín, el Truffaut de Los 400 golpes o Jules et Jim, el Godard de Pierrot le fou, el Welles d’ El cuarto mandamiento, el Lubitsch de Ser y no ser i Charlie Brown, resulta complicat trobar la influència de l’autor de Carta d’una desconeguda. Evidentment l’adaptació és lliure, tant com la interpretació i judici que cadascú pugui fer de l’obra. I no intentarem dubtar del geni i talent de Wes Anderson: el respecte i admiració per la seva obra és absolut, i si ell afirma que s’ha basat en el treball de Zweig, a qui dedica la pel·lícula, ens el creurem, sobretot perquè ens dóna motius per creure’l: tot i el salt mortal amb final feliç que és aquesta nova obra, fruit del seu inconformisme creatiu, com diem, és el mateix Anderson de sempre. Més adult, més madur, més ambiciós. Igual de màgic i hipnòtic.

El món es pot veure de moltes maneres, o potser no tantes; no estem segurs, o no coincidirem. Ara bé, quants de nosaltres voldríem no només veure el món com ell, sinó entrar i quedar-nos-hi. El Gran Hotel Budapest és un exercici de metacinema d’estètica i planificació impecables i mesurades, una cinta d’aventures que neix d’un guió arquitectònic edificat a través d’una coreografia de personatges irresistibles i imprevisibles com la història, que omple la vista de llum, colors i fantasia, i la ment d’humor, reflexió i positivisme existencial. Per alguns la seva gran pel·lícula, la més ambiciosa, complexa i rodona. Per altres, un pas més en una filmografia formidable i imperdible. Per tots, una obra més que el consolida com un dels cineastes més importants dels darrers vint anys.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply