Frances Ha, de Noah Baumbach

0

Frances Ha, de Noah BaumbachEl cinema de Noah Baumbach mira descaradament cap a la Nouvelle Vague i cap a Woody Allen. De l’onada de cineastes francesos apareguts a finals dels 50 del segle passat, presentats darrera de l’atractiu eslògan inventat pel periodista del setmanari L’Express Françoise Giroud, roba l’esperit lliure de la càmera, de la narració i dels seus personatges, els quals trenquen amb totes les barreres i imposicions de la dramatúrgia i interpretació clàssiques; de Woody Allen agafa la resta, des de l’amor cap a Nova York, fins l’amor cap a els seus propis personatges, a qui sempre tracta amb respecte i consideració. Frances Ha no és una excepció, és una pel·lícula que ens explica les dificultats d’una noia en trànsit entre la joventut i la maduresa per assolir un lloc en aquest complicat i quadriculat món.

Noah Baumbach ens presenta a Frances, una dona de 27 anys de Sacramento que viu a Brooklyn amb la seva millor amiga, Sophie. Aviat trencarà la seva relació amb Dan, situació que desencadena una agredolça i anàrquica cerca d’un espai físic i vital. Ni troba pis ni es troba a ella mateixa. Balla, però el que intenta és tenir una feina vinculada amb alguna acadèmia, a ser possible, on ja treballa. L’autor The Squad and The Whale i Greenberg, escriptor, guionista i cineasta reputat al seu país i fins fa no gaire poc conegut fora d’ell, crea un lluminós homenatge a la seva ciutat, Nova York, a través d’uns personatges tractats amb calidesa i afecte, i una narració i filmació imprevisibles que evoquen des de la distància i la fatal comparació (per Baumbach) al Woody Allen de finals dels 70, com al Godard de Bande à part, al Truffaut de Jules et Jim i al Léos Carax de Mala Noche o Los Amantes de Pont-Neuf. Frances Ha, retrat d’una joventut que deixa de ser-ho, d’una dona que vol però no pot assolir responsabilitats, que mira la vida d’una forma ben diferent a com aquesta la mira a ella, és una pel·lícula sensible i càlida, que abraça a l’espectador de la mateixa manera que abraça els seus personatges. La trama principal és senzilla: Frances ha de trobar-se a sí mateixa. El tema: qui sóc i què faig amb la meva vida? Interpretada per una esplèndida Greta Gerwig (co-guionista i parella del director), Frances és una dona que sembla viure en un altre planeta, inclús intenta fugir de sí mateixa anant a París en un viatge improvisat, ineficaç i estèril per ella però tremendament significatiu i eloqüent per la pel·lícula i la seva declaració d’amor constant al cinema francès. Altres eines amb les que juga Baumbach per construir un relat -que sense tenir res especial resulta fresc i inspirador- són un blanc i negre hipnòtic i elegant (en clara al·lusió a Manhattan), l’afectuosa mirada a la vida, als personatges i a Nova York, la fotografia del sempre interessant i heterodox Sam Levy, la banda sonora, a càrrec de George Drakoulias, amb peces de David Bowie, T.Rex, Dean & Britta, L’Ecole Buissoniere de la BSO de Los 400 Golpes, i unes quantes de Georges Delerue, entre d’altres, a part d’uns diàlegs certament inesperats on el segell del seu autor es reconeix des de la primera seqüència.

Sorprèn agradablement que un cineasta ja veterà com Baumbach, injectat de les energies i idees de Gerwig, sigui capaç d’oferir un relat tan bàsic com atrevit, tan lluminós com juvenil, més proper a l’òpera prima d’algun director a tenir molt en compte en el futur que d’algú amb bastants quilòmetres. Frances Ha resulta dinàmic i gràcil relat d’un personatge que ha d’acceptar les responsabilitats que comporta entrar al món adult, sense que això signifiqui trair-se a un mateix. Optimista i vitalista, el film és un optimista i simpàtic homenatge a uns referents i a una forma d’entendre la vida vitalista i com un mirar sempre endavant, sense esperar que els canvis caiguin del cel.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply