Durant deu dies hem vist de tot a la 8a edició del Festival Internacional de Cinema Documental de Música de Barcelona. La graella presentava, fent un resum tan ràpid com erroni, títols que dedicats al techno i a les rave, altres dedicats a la música indie, uns quants a gent que ha lluitat pels drets civils, alguns a la Barcelona més combatents, molts a figures claus de la història de la música dels darrers cinquanta anys, i uns quants, dedicats a autors que ens explicaven qui eren. Com ja tots sabem, el premi internacional al millor documental ha anat a parar a High on Hope, mentre que el premi nacional ha estat per Venid a las cloacas: La historia de la Banda Trapera del Rio.
La reflexió final que fem és la necessitat que té aquest món d’un panorama musical atrevit, intens i d’alguna manera, alienat amb la societat, i a les mans, primer dels autors, i després, del públic. Documentals com els premiats, o el de Lennon el de The Last Poets i el dels The Doors, confirmen que la societat limita sovint uns ideals i valors que donarien molt més, en tots els sentits, que els ideals i valors imposats. La societat no permet potser una llibertat d’acció que es necessita per poder afirmar que hi ha llibertat d’expressió real. La realitat parla per sí sola, des de la visita d’un tal Ratzinger, subvencionada per tots nosaltres, fins a l’actitud dictatorial d’uns polítics que fan i desfan seguint les pautes del sistema, des de declaracions i notícies enfocades amb certs punts de vista, diguem que conservadors, la societat viu un procés de paralització, i la cultura ho paga. Necessitem música que provoqui, que desafiï, necessitem art i cultura de nivell, i sobretot, autors que entretinguin i que s’identifiquin amb la crua realitat. Els artistes que pensin en vendre discs o en explicar experiències lligades a una determinada educació i butxaca sempre són menys importants i rellevants, i finalment, són tan inofensius com benvinguts. El món ho passa malament i la música no té res a dir? Afortunadament hi ha gent com la de l’In-Edit, que es preocupa per donar un punt de vista sobre el món de la música, que s’ho passa bé fent el que fan, i que a més, ens ofereix la possibilitat de veure una quantitat de pel·lícules imprescindibles per comprendre que la música és una eina molt potent per fer front a tot allò que no deixa viure, demostrant que l’entreteniment ha d’anar de la mà de la intel·ligència.
A continuació us oferim una segona part (la primera la vàrem veure dilluns passat) amb les següents pel·lis: Monterey Pop, Who is Harry Nilsson?, Barcelona era una fiesta, When You’re Strange i Venid a las cloacas. La historia de la Banda Trapera del Rio. Dimarts, us oferirem una tercera part.
Venid a las clocas. La historia de La Banda Trapera del Rio, de Daniel Arasanz
El títol del documental és no exagera per res el que explica durant els noranta minuts que dura. A través del llibre Escupidos de la boca de dios de Jaime Gonzalo, el mateix periodista, creador juntament amb Ignaci Julià de la revista Ruta 66, ha volgut recuperar la idiosincràsia d’una de les bandes més importants de la història del nostre país. El documental sobre la banda de La Satélite, el barri de Sant Ildefons de Cornellà, recupera els inicis de la banda, així com les motivacions i personalitat dels seus components. Morfi, Tio Modes, Raf i Rayban és la formació a partir de 1978, dos anys després de formar-se. Montoya i Rockhita ja havien desfilat per la banda, i un any després, Subidas va substituir en el baix a Rayban. Nascuts en el Cornellà creat pel règim franquista com una ciutat dormitori apartada i pensada per agrupar a immigrans andalusos que vivien en condicions lamentables, La Banda Trapera del Rio suposa, ara, fent retrospectiva, el cop de puny més transgressor i veraç de la història de la música espanyola. La condició d’autèntics outsiders de la societat dóna tota la credibilitat a una banda que es definia per unes lletres que atacaven frontalment el sistema i els simpatitzants d’aquest, i per un so típicament hard-rock. En el documental no es parla de les influències musicals, però estem d’acord amb la sinopsis que ens oferia el propi In-Edit on afirmava que La Banda van ser els nostres Stooges, Ramones i Sex Pistols, tots en un. Apareguts a la meitat de la dècada dels 70, el seu llegat atempta contra el del rock laietà, la cançó i moviments de l’època. De fet, La Banda se sentia maltractada per l’elit cultura de l’època, i no és d’estranyar coneixent com coneixem el previsible tarannà de les elits. Però a ells els hi era totalment igual. Varen trencar contractes a la cara d’empresaris, varen lluitar per la seva autenticitat, van atacar a tot allò que els atacava, i van tirar endavant preocupant-se exclusivament de tocar i passar-s’ho bé, de la manera que ells entenien el fet de passar-s’ho bé. Alcohol, drogues, baralles, la vida de La Banda va estar d’acord amb la seva filosofia de vida, viure el moment i rebentar si feia falta. Només varen publicar un àlbum durant els seus primer anys de vida, l’homònim, a través de Belter, discogràfica que publicava els treballs de Manolo Escobar i gent d’aquest estil, i a la que acusen d’embutxacar-se els diners de la venda d’aquest primer treball. Aquest estil de vida és el motor de la banda, però també és segurament el motiu de que el grup es desintegrés després de l’enèsim síndrome d’abstinència de Morfi. A Almansa, després d’una actuació suspesa per una torrencial pluja, el cantant de la banda no tenia heroïna, i al mig de la plaça major, amb els pantalons baixats, a les 14:30 de la tarda i la gent a les terrasses, es va dedicar a ficar-se supositoris pel recte i insultar a tothom. La resta de la banda va dir punt i final. Dos discs, el segon sense publicar, i 6 anys on van fer més kilòmetres per la vida dels que faríem altres durant 50 varen frenar-se en sec. Al 1992 es van reunir, i fins i tot van publicar el perdut segon LP a través de Munster de Guante de Guillotina al 1993, un tercer LP, Metemblanco, publicat un any després, quan també van publicar Directo a los cojones. Però la mort de Tio Modes va dur per terra els plans de futur. Punt i final un altre cop, fins que al 2007 van sortir un altre cop a la llum, amb el fill de Juan Raf, el bateria, i el guitarra de Cancerberos. Concert multitudinari a Cornellà, on són considerats els fills pròdigs, disposició per posar-se a treballar en un altre LP; però la desgràcia un altre cop es disfressava de mort, aquest cop la de Juan Raf. Sembla ser que aquest ha estat el punt i final de La Banda. El record, inesborrable, i el llegat, per molt que alguns només recordin les bandes més elegants i pentinades de la història musical de la ciutat i del país, La Banda Trapera del Río sempre estarà a dalt de tot pels que entenguin la música des d’un punt de vista artístic i social, i una manera d’expressar emocions que tinguin un valor universal.
Monterey Pop, de D.A Pennebaker
El pare del rockumental, D.A Pennebaker, es va encarregar aquest cop de filmar el festival celebrat a San Francisco al 1967, el Monterey Pop. Jefferson Airplane, Otis Redding, Janis Joplin, Country Joe and the Fish, Jimi Hendrix Experience, The Who, Ravi Shankar, Mamas and the Papas,… un cartell d’aquest calibre assegura una experiència, com a mínim, atractiva. Pennebaker ens apropar a través del seu estil auster, proper i immediat, perfectament alienat amb l’estil de música que el mou a filmar, a un festival que es pot considerar el precursor de Woodstock. El moment més expansiu del flower power ofereix alguns dels moments més lúcids i espontanis d’una època on tot semblava possible, fins i tot aturar una guerra com la del Vietnam. Actuacions memorables, com la d’uns The Who interpretant un explosiu My Generation al ritme del genial Keith Moon, o una Jimi Hendrix Experience demostrant perquè són una de les grans bandes de sempre, amb el seu líder cremant guitarra després de tocar Wild Thing, Janis Joplin fent vibrar tot el festival amb la seva veu, o un Ravi Shankar que es va guanyar una de les ovacions més grans després de la seva hipnòtica actuació. Monterey Pop és, com tots els treballs de Pennebaker, un excel•lent documental de música, i, un document per la història, que certifica, entre d’altres coses, que anys enrere la música tenia una càrrega social immensa. el documental millora les prestacions de l’imprescindible Don’t Look Back filmat dos anys abans. el que queda clar, i el que cal afirma per enèsima vegada, és que el treball d’artesania i passió de Pennebaker ha creat escola. Un home apassionat per la música, el cinema i la seva càmera torna a donar una lliçó d’immediatesa i de força visual d’una forma tan honesta i enèrgica que només queda tornar a aplaudir un cop acabat el film.
Who is Harry Nilsson? (And Why is Everybody Talkin’ about Him?), de John Scheinfeld
Un dels cantants més importants dels darrers 40 anys? Doncs segurament sí. Només cal fer una repassada a la seva discografia i trajectòria, després mirar-se el documental de Sheinfeld. D’aquesta manera, un sap realment qui és Harry Nilsson. Autor de discs com Schmilsson, Son of Schmilsson i Pussycat, generador de festes amb les que va arrossegar a John Lennon, Robin Williams i al seu gran amic, Ringo Starr, el cert és que a tota la gent que va estimar a l’ intèrpret i no pas autor d’ Everybody’s Talkin’ (la cançó és de Fred Neil) se li il•luminen els ulls quan parlen d’ell. De família humil, abandonada pel pare de família, la mare de Nilsson i el seu fill les van passar de tots colors per sortir endavant. Els seus problemes no eren ni existencials ni ‘ai, els meus amics no m’estimen’. Nilsson es va posar a treballar ben jover per sortir endavant. La música li interessava molt des de ben jove, gràcies en part a sa mare, una dona bohèmia i amb una sensibilitat artística notòria. Nilsson treballava tot el dia, primer per ajudar a casa, i després, per tirar endavant la seva música. Afortunadament per tots, Nilsson va ser captat aviat. Va debutar amb Spotlight on Nilsson al 1966. Posteriorment, Pandemonium Shadow Show i Aerial Ballet el van consolidar davant de la crítica musical. L’èxit comercial també va arribar amb el tercer àlbum, amb la versió del tema que va triar John Schlesinger pel seu Midnight Cowboy. A ritme de disc per any (i així va ser fins l’any 1977), amb seguidors que responien al nom de, per exemple, de John Lennon i Paul McCartney, Richard Perry es va encarregar de produir Nilsson Schmilsson a l’any 1971. Per cert, Perry confessa que la història de Nilsson és la història del que podia haver estat, com si el fet de que Nilsson decidís prescindir dels seus consells musicals limités la seva posterior discografia. Els fets parlen per sí sols, i Nilsson va decidir gestionar ell mateix el seu so i la seva carrera, tal i com feia amb la seva vida. L’alcohol va anar minvant la seva capacitat vocal, fins el punt que, després de gravar Pussycat amb John Lennon com a productor, Nilsson vomitava sang quan cantava. Havia forçat massa la veu en aquest disc, i l’alcohol el perjudicava encara més. L’aparició d’ uns pòlips i el no cuidar-se gens, va anar perjudicant cada cop més la seva veu. Una el va salvar momentàniament. La seva dona, a qui va conèixer a finals dels setanta trobava solució per gairebé tot. Equilibrava la seva vida, i a més, li va donar una família nombrosa. Nilsson, no obstant va ser víctima d’una estafa, i el seu representant va fugir amb la pasta. Nilsson va sortir endavant venent drets de cançons per publicitat, i composant, per exemple, la banda sonora de Popeye de Robert Altman i la de El Rey Pescador de Terry Gilliam. El llegat artístic de Harry Nilsson és extraordinari. El món de la música, la família i amics el troben a faltar. Els motius els trobem en aquest excel•lent documental.
Barcelona era una fiesta (Underground 1970-1983), de Morrosko Vila-Sanjuán
La Barcelona del final del franquisme i la dels anys de pre-transició i de transició, les Jornades Llibertàries del Parc Güell, el míting de la CNT del mateix any,… Els que no els vàrem viure, segurament sentim una enveja sana per tot el que va succeir durant un temps on semblava que era possible assolir un altre tipus de valors allunyats de l’anterior dictadura franquista i de la posterior (actual), dictadura de partits, concepte que utilitza Pau Riba al documental. Morrosko Vila-Sanjuán obre de bat a bat l’imaginari dels que no vàrem ser-hi en aquells anys, suggerint a través de les imatges i els testimonis un esperit d’alliberament que va durar almenys durant uns anys on els polítics no tenien tanta veu ni tan vot com ens tenen acostumats. La sensació de que era tot possible traspassa la pantalla. Amb el final del franquisme, el tap cultural va desaparèixer, i gent com Pau Riba, Javier Mariscal, Quim Monzó i Nazario, entre d’altres, van veure assolides les seves inquietuds. Totes les mogudes, influències externes varen arribar de cop, i el ‘despelote’, en tots nivells, va ser un motor cultural i social imprescindible per entendre uns anys on es va tocar la llibertat. el testimoni de la gent que va viure aquella època desprèn honestedat. Lluny d’idealitzar i sentir-se importants, tots ells coincideixen en reconèixer la sort que van tenir per viure una època com aquella, perquè van estar al lloc i l’hora indicada. En un moment clau de la història del país, la joventut que sentia que era possible un altre sistema ho va fer realitat durant uns anys. com es comenta en el documental, aquella generació era menys consumista, es gastava els diners en cultura, i una mica també en drogues, però no tenien com a hobbie anar de botigues, anar de bars o anar a la discoteca de moda, i menys, evidentment, mostra la seva vida en les finestres del facebook. Vivien al dia, i la revolució, potser era aquesta, ser lliure, viure el dia, no pensar en els pla de pensions, ni en l’assegurança de vida, ni en formar una família, ni en tenir un vida modèlica sota el punt de vista més conservador i avorrit de la societat que vivim, molt semblant d’altra banda a la societat franquista, com diu Pau Riba, a en molts aspectes, com em de l’ideal de vida. La realitat dóna molta a pensar, i més si la comparem amb la que suggerida en el documental. Evidentment, hi ha qui és conservador en forma i fons, perquè li agrada ser així, o bé, perquè és la única manera de viure; i durant aquells anys, també n’hi havien, i tant. Però dóna la sensació, que avui en dia, i el que és pitjor, sense adonar-nos, avui en dia som més conservadors, avorrits i previsibles del que ho eren els nostres pares. Motius: els que cadascú hi trobi, però una generació eminentment consumista i hedonista com l’actual, sempre és més conservadora que una que té altres motivacions abans que gastar.
When you’re strange: A film about The Doors.
Tom DiCillo és l’autor d’un dels documentals de música més exuberants dels darrers anys. Aquest When you’re Strange té tots els ingredients que exigeix una banda com The Doors i el seu líder, el poeta Jim Morrison. Amb una banda d’aquest nivell, el contingut del film el tens assegurat. El director de Vivir Rodando crea una pel·lícula que narrativament té la mateixa força i intensitat que la història i la música de Jim Morrison, Robby Krieger, Ray Manzareck i John Densmore. La utilització de material d’arxiu, les filmacions de Paul Ferrara, qui va seguir a la banda des de 1965 fins a 1969, incloent les imatges de la pel·lícula HWY: An American Pastoral que va filmar Jim Morrison amb el propi Paul Ferrara, on s’observa al primer conduint, banyant-se, cridant i buscant un sentit a la vida, i el muntatge amb el que ho lliga tot DiCillo, doten al film d’una narrativa cinematogràfica més pròpia a la d’un film de ficció que a la d’un exercici de memòria i documentació. Visualment hipnòtica, DiCillo recupera la història de la banda des dels inicis, de la mateixa manera que ho feia Oliver Stone al biopic de l’any 1991; no obstant, When You’re Strange té un punt de vista ben diferent, perquè DiCillo fa èmfasi en la vital importància de Krieger, Manzareck i Densmore. Des dels inicis a UCLA com a estudiants de cinema de Morrison i Manzarek, al primer tema de la banda, composat per Robby Krieger, Light My Fire, l’èxit amb el primer àlbum, els àcids, i la cursa imparable d’una banda que a través de sis àlbums i amb només vuit anys de trajectòria, va tombar a totes les bandes del moment, incloent els Stones i a Led Zeppelin. Arrasaven per tot arreu, i ni les bronques de Morrison, ni la policia, ni res va aturar el grup. L’alcohol va ser el pitjor enemic, perquè va distanciar a Morrison de la resta de la banda, i The Soft Parade és el resultat, que tot i moments com Touch Me, és l’àlbum menys brillant. La banda viu un moment fulminant a Miami, amb la pallissa a Morrison a mans d’un policia, amb la posterior xerrada de Morrison cap al seu públic, explicant el que havia succeït a mitja cançó. La policia no va acceptar que Morrison digués la veritat, i després de simular que ensenyava el membre, el van detenir. Les ganes que tenien de fer que desaparegués del mapa van posar-se en evidència, i el van denunciar per escàndol públic. L’ escapada a París el va permetre centrar-se en la poesia, però semblava que el final ja estigués escrit feia temps. El ‘Rey Lagarto’ vivia en un món que li venia petit, i els seus excessos eren el punt final per la seva existència i filosofia de vida, incompatible amb un sistema que pretén tenir-ho tot sota control. When You’re Strange presenta una banda formidable, de les més grans que hi han hagut mai, a quatre artistes genials, entre els que destacava especialment un per sobre de tots. Potser com, destacava tant en aquest món, se sentia tan estrany, que només va aguantar 27 anys en ell. Mr. Mojo Risin, un dels més grans frontmans i personatges del rock ‘n’roll. Un poeta genial o una estrella del rock? Jim Morrison, l’ home que afirmava que obeir és suïcidar-se.
One Comment
Comments are closed.