Ismael, de Marcelo Piñeyro

0

Ismael“La família és el mirall de la societat”.

Victor Hugo

Ismael, un nen de 10 anys, de mare africana, es fuga de casa i agafa el Ave en l’estació de Madrid-Atocha amb direcció a Barcelona seguint la pista d’una carta escrita pel seu pare, al que no coneix, dirigida a la seva mare. Una vegada en la ciutat comtal, es trobarà amb la seva àvia, Nora, que tampoc coneixia de la seva existència, tots dos aniran en cotxe fins a un poble de Girona en busca de Fèlix, fill de Nora i pare de la criatura. Marcelona Piñeyro, autor argentí, director de Plata quemada (2000) i Kamchatka (2002), entre d’altres, ens ofereix un relat contingut d’emocions trobades que enfronta el present amb el passat, un conte sobre el que som i les raons que busquem per trobar la manera de estar bé amb nosaltres i amb els demés. L’arribada del nen trasbalsarà a tots ells, despertant sentiments ocults i retrets guardats: éssers amb ferides emocionals que no tindran altre remei que enfrontar-se amb el que senten i amb allò que els hi fa mal i molta por. Fèlix, un professor d’un institut que ajuda als nois amb problemes d’exclusió social, no ha oblidat a Alika, la mare d’Ismael; mai ha tingut una bona relació amb la seva mare perquè li retreu que no va fer feliç al seu pare, i la Nora, una dona d’uns 50 anys, molt independent ha abocat tota les seves emocions en la feina oblidant-se dels seus. Cinta molt acord amb els temps que vivim, ja que planteja un tipus de família allunyada de la tradicional, on el pare és blanc, la mare africana i el nen negre, on l’àvia viu sola i el millor amic de Fèlix, també viu sol i diu frases del tipus: La parella és una fàbrica de construir infeliços. Una cinta de tall clàssic que ens convida a conèixer a uns personatges que per a poder estar tranquils amb les seves vides, han de treure tot el que senten i superar les rancúnies i ferides del passat. Utilitzant pocs escenaris i el mínim de personatges, Piñeyro fa una colpidora realització de la vida moderna, de la solitud i del desencant de la vida, de tot el que amaguem per por de sentir-nos dèbils i sobretot, d’enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. El punt feble que arrossega la pel·lícula és que triga un pèl massa en resoldre el conflicte, estirant-lo quan no calia, potser amb menys minuts de metratge, la funció hagués quedat més rodona. Una bona pel·lícula d’actors, i amb destacada direcció artística, conduint el tempo del relat, introduint i traient de l’escena als personatges segons va avançant el conflicte de la cinta. Menció especial per Mario Casas, que darrerament sembla que intenta matar la imatge d’ídol de jovenetes, mostrant un personatge amb una imatge ben diferent, barba, coix, un personatge construït a través de la seva mirada, per Belén Rueda, que torna a posar de manifest que se sent molt còmoda amb rols fràgils però a la vegada amb molt de caràcter, i no ens podem oblidar de Sergi López, immens en el seu personatge, que sembla un madur mariner, esperant en la seva llar al costat del mar, sols acompanyat per una ampolla de whisky i un piano. Una faula sobre el que desitgem de veritat i el que aparentem desitjar davant dels demés. I com deia el poeta, mentrestant va passant la vida…

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply