J. EDGAR. CLINT EASTWOOD
Després de firmar els que probablement són els seus dos films menys inspirats: Invictus i Más allà de la vida, Clint Eastwood torna a colpejar amb força amb aquest biopic sobre J. Edgar Hoover, el fundador del F.B.I., i un dels personatges més foscos, complexes i implacables de la història moderna dels Estats Units. El director de Sin Perdón sempre ha donat el millor de sí quan s’ha endinsat en la cara més fosca de la societat americana: Mystic River, Gran Torino o El intercambio en són bona mostra, i amb J. Edgar torna en certa manera a treure a la llum les misèries i ombres del seu país a través d’un controvertit personatge, que gràcies a la seva capacitat visionària, fa que el subtext del film sigui totalment vigent i extrapolable als nostres dies.
Narrada a base de flashbacks, mentre el propi Hoover dicta les seves memòries a un dels seus agents, la pel.lícula pretén ser més un anàlisi humà i psicològic del personatge que no pas una exposició de fets històrics, i aquest el gran encert del guió de Dustin Lance Black, convertint-se en un terreny perfecte perquè Eastwood tregui les seves millor virtuts. Tot i que el film ens vol mostrar tant les llums com les ombres del seu protagonista, poc a poc el film va endinsant-se cap a terrenys foscos, on les ombres del seu protagonista van cobrant més importància i acaben per ser els detonants de la seva implacable forma d’actuar. Corrupció, xantatge, tot si val per tal de tenir el país lliure de perills i de pas mantenir les seves inseguretats personals totalment controlades. Eastwood ens va mostrant les repressions que John Edgar Hoover es va auto-imposar a sí mateix, en gran part per culpa de la seva dominat mare, i que posteriorment va imposar al seu país, i que van acabar per condemnar-lo en lo personal, tot i que van convertir-lo en la figura més poderosa del seu país.
Pel que fa als actors, Leonardo DiCaprio demostra que a ell li van els personatges de personalitats complexes, mostrant-se contingut en tot moment i demostrant que és un dels millors actors de l’actualitat; Naomi Watts, tot i tenir un personatge pràcticament residual com la fidel secretaria de Hoover, provoca que la seva presència en el film no passi gens desapercebuda, tot i que en la majoria d’escenes està coberta per el nefast maquillatge, al igual que Armi Hammer, que és converteix en el contrapunt ideal de DiCaprio en la seva recreació de Clyde Tolson, el principal col.laborador i únic company de confiança que va tenir Hoover en la seva vida.
Clint Eastwood aconsegueix un film força emocional, a partir d’una visió neutra del que ens vol explicar, narrat amb força fluïdesa, i amb una realització impecable com és costum amb ell, però que té com a gran pega la feina de maquillatge, un fet força impactant (de manera negativa) al principi del film, però que un cop superat aquest impacte queda en un segon pla gràcies a les grans virtuts que demostra la pel.lícula.
