Què és la música?

QUÉ ES LA MÚSICA? CARL DAHLHAUS i HANS H. EGGEBRECHT

Acantilado

Carl Dahlhaus és un estudiós de l’art. Nascut a Hannover el 1928, la mort el va trobar a Berlín i se’l va emportar durant el mogut 1989, va estudiar literatura i música, i a la dècada dels 60 es va convertir en l’editor musical del diari Stuttgarter Zeitung. Expert de la música del Renaixement, de l’estètica musical, de la teoria i l’anàlisi musical, catedràtic de musicologia, va ensenyar a les universitats de Kiel, Saarbrücken, Berlin i Princeton. Hans Heinrich Eggebrecht va néixer a Dresde el 1919, i va morir a Friburg de Brisgòvia el 1999 i fou un dels més importants i influents estudiosos de la música de la seva generació. Va estudiar música, filosofia, filologia germànica a Weimar i Berlín, va ser catedràtic de musicologia a la Universitat de Friburg i era expert en la música medieval, en Bach, i gran estudiós de l’obra de Beethoven i Mahler. Aquests dos cranis responen perfectament al que s’entén per un musicòleg. Dos analistas, estudiosos, investigadors i apassionats de la música que es centren en aquells autors que entenien la música com un art, obviant a aquells que s’abracen a la música trivial.

Només musicòlegs de la talla de Dahlhaus i Eggebrecht serien capaços de preguntar-se i respondre què és la música. I així ho fan en aquesta obra, Què és la musica?, que publica el 10 de febrer Acantilado, un assaig on es qüestionen si es possible definir el caràcter específic de la música, designar una fórmula que s’entengui com una síntesi del què si significa la música. La definició de música ha anat canviant per concepte, tradició i manera d’entendre-la des de l’Antiguitat, i durant les 208 pàgines del llibre els dos assagistes ofereixen un ampli i precís estudi sobre qüestions de concepte i  llenguatge musical. L’ambició de l’obra s’entén immediatament al comprovar com els autors detecten i reflexionen sobre Pitàgores i com el matemàtic va associar la música amb unes proporcions numèriques en les que es detectava l’harmonia de l’Univers, i sobre San Agustí i la scientia bene modulandi, sobre la pràctica musical que emergeix a l’inici de l’Edat Moderna que ens porta a la teoria dels afectes i a l’esfera de les emocions. No s’obliden del racionalisme del segle XVIII i l’irracionalisme romàntic s’arriba més tard a la reivindicació, per una banda, de la falta de contingut semàntic, i per l’altra, a la concepció de la música com un llenguatge que dóna fora, per dir-ho com Webern, a pensaments musicals.

Una formidable obra que posa la música al lloc on es mereix.