Kanimambo, d’Abdelatif Hwidar, Carla Subirana i Adán Aliaga

0

“Les petjades de les persones que van caminar juntes mai s’esborren”

Proverbi africà

Kanimambo (gràcies en llengua “shangana”) és el viatge de tres directors, tres mirades que s’endinsen en el país africà de Moçambic per parlar-nos de les vides quotidianes d’uns personatges que lluiten diàriament per sobreviure i tirar endavant amb el que tenen. El relat busca una mirada frontal, sense embuts ni condescendències, mirant cara a cara als personatges i vivint les seves vides molt a prop, patint en els moments durs i amargs, però també, en els petits moments en què la vida els hi dona una minsa treva i gaudeixen del miracle de viure i riure sense parar de respirar. Estructurada a partir de tres relats on queda palesa la intenció de cadascun dels cineastes, en la primera, ens trobem “Custodio”, de Hwidar, on ens parla de Dioniso i el seu fill Custodio, el pare pertany al passat a la generació que ha patit la guerra i viu amb moltes seqüeles físiques i sobretot, psíquiques i, el fill, que representa el present i futur d’un país que mira el dia de demà d’una altra manera, amb més optimisme. La segona de les històries, “Madalena”, de Subirana, ens convida a viatjar per diversos indrets a la recerca d’una dona, d’una mirada, que la cineasta vol retrobar, aquesta excusa argumental li permet parlar amb sinceritat i honestedat de la situació en que es troben les dones moçambiqueses, de la seva lluita jornada rere jornada per sobreviure i mantindre fills i néts,. El tercer relat que trobem és “Joana”, la història d’una nena sorda i la seva relació d’amistat i generositat amb un músic ancià cec, on el director fuig de les bones intencions i ens mostra una realitat que a pesar de les dificultats diàries, la solidaritat entre veïns els ajuda a mirar el futur amb més optimisme. Sol passar en aquestes pel·lícules de relats que algunes de les històries que es conten poden interessar-te més que d’altres, però el conjunt respira cinema sincer, ens apropa un país totalment desconegut però a molts occidentals i sobretot, ens mostra una realitat totalment diferent als tòpics on cauen irremissiblement moltes produccions mostrant els problemes, fam i guerres, que solen relacionar-se quasi sempre amb el continent africà. La cinta no estaria molt allunyada del to que utilitzava la Claire Denis a White material, on mostrava la situació bèl·lica des d’una perspectiva occidental, on tots ens convertim en víctimes i botxins. Menció especial per la cinematogràfica de la pel·lícula, on Pere Pueyo i l’Anna Molins fan un treball fascinant captant meravellosament aquesta llum tan característica de l’Àfrica plena de contrastos i percepcions. Kanimambo és una reflexió sincera i honesta sobre les relacions que s’originen entre els occidentals i els africans en la seva manera de viure i relacionarse amb els demés.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply