Renoir, de Gilles Bourdos

0

L’obra d’art és el mitjà pel qual l’artista expressa la seva passió”
“El dolor passa, la bellesa roman”

PIERRE-AUGUSTE RENOIR

 

Ens trobem en 1915, en la Cote d’Azur, més concretament en la vil·la de Cagnes-sud-Mer, a Collettes, la casa del pintor impressionista Pierre-Auguste Renoir, dolgut per la mort de la seva esposa, afligit de forts dolors reumàtics que li han postrat a una cadira de rodes i preocupat pel benestar del seu segon fill, Jean, que lluita en el front. El septuagenari artista continua amb el seu ofici, pinta belles dones nues envoltades de naturalesa evocant als seus cèlebres pintors clàssics renaixentistes i barrocs. Però, un dia arriba a la casa, Andrée Heuchling, jove actriu que ve a posar per a l’ancià pintor. El vell pintor veurà en la noia tota la vida que se li acaba i ella es contagiarà de la mirada del vell pintor que sap descobrir la bellesa i contemplar-la. El conflicte esclatarà quan Jean torna de la guerra ferit, ja que tant pare com fill s’enamoraran de la noia. Pel·lícula de bellíssima factura, que aconsegueix impregnar al relat la llum de la pintura de Renoir, on la càmera escruta tots els detalls que ens van mostrant cadascun dels personatges i de les situacions. La figura protectora i de caràcter del pare xoca amb la joventut de Jean, que encara és un noi sense cap vocació que utilitza la guerra per abandonar la seva vida burgesa i lluitar pels drets de la classe obrera. Pel·lícula que torna a  posar en lliça les difícils relacions entre la pintura i el cinema, és un exemple de bon cinema, de capturar les virtuts de la pintura i traslladar-les al cinema. La cinta de Bourdos és deutora del cinema impressionista de Jean Renoir, bons exemples serien, Una partida de campo (Partie de champagne, 1936) o Comida sobre la hierba (Le déjeuner sur l’herbe, 1959) i El río (The river, 1951), cinema a la vegada inspirat en la pintura del pare. Relat íntim, de relacions humanes, on els personatges són de carn i ossos, on s’enfronten al plaer de viure i amb tots les emocions que comporta, que de vegades són alegres i d’altres no tant. Serem testimonis de la vocació del jove Jean que trobarà en la noia, que més tard es convertirà en la Catherine Hessling, parella i actriu en la etapa muda del director fins la seva separació, el seu camí vital i el seu ofici que amb el pas dels anys el convertirà en “El millor cineasta de la història”, segons paraules de François Truffaut. Menció especial per l’actor Michel Bouquet, actor que ha treballat amb directors del prestigi de Chabrol, Truffaut, Duvivier i el propi Renoir a La golfa (La chienne, 1931), per la seva composició del moribund pintor plena de detalls, gestos i mirades convertint la seva interpretació en uns dels plats forts de la representació. Relat banyat per la llum i els colors mediterranis per entapissar una pel·lícula que flueix, en paraules del seu director, com el cabdal d’un riu: “Igual que el fill, el pare sempre va seguir el curs de l’aigua i de les seves dones. El meu somni és una pel·lícula tan fluïda i sinuosa com un riu, on les escenes flueixen en un únic corrent, evitant sempre – tal com recomanava Jean Renoir en el seu manual de cavalleria – un pas rígid o exagerat”.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply