La herida, de Fernando Franco

0

la heridaTranstorn límit de la personalitat o borderline:

un transtorn de la personalitat que es caracteritza primàriament per la inestabilitat emocional, pensament extremadament polaritzat i dicòtom i relacions interpersonals caòtiques.

 

Ana té 28 anys, treballa ajudant als demés i li agrada, però fora d’aquest ambient, té molts problemes per a relacionar-se amb les persones del seu entorn. És maldestre quan es sociabilitza i inclús agressiva; és incapaç de controlar a aquest comportament ni tampoc les seves emocions, arran de les quals pateix i es turmenta, sentint-se culpable. En el fons li agradaria estar bé amb sí mateixa i ser feliç. Tot i així, la seva conducta autodestructiva i auto-lesiva, no fa si més no aïllar-la molt més. Ana pateix el que els psiquiatres anomenen Transtorn límit de la personalitat síndrome borderline. Però ella no ho sap. Per tots els mitjans, ella intenta tenir una vida normal, però no ho aconsegueix, viu amb la seva mare amb la que no hi ha gens de comunicació, el seu xicot passa d’ella degut als seus canvis, i amb el seu company de feina no en parla del que li passa. El director ens mostra la malaltia d’una forma directa, concisa i clara, sense cap mena d’embuts, utilitzant una forma molt directa, com porques vegades el cinema s’ha apropat a la realitat quotidiana d’un ésser amb problemes mental d’aquest tipus. Una càmera escrutadora persegueix incansablement a la protagonista, reulten molt reveladores totes les seqüències on la protagonista es troba sola a la seva habitació o al bany, on ens trobem amb un ésser incapaç de ser feliç amb si mateix, una ànima torturada que s’afligeix dolor tan emocional com físic per suportar tot el que li passa. Relat sense concessions, una mirada colpidora i demolidora sobre una realitat molt propera que pateix el 2% de la població jove. Relat rigorós en la seva proposta valenta i arriscada. Franco, reputat muntador, amb una extensa carrera amb més de vint títols, debuta amb La herida en el llargmetratge amb una història que camina per la corda fluixa, presentant-nos un retrat amarg i dolorós d’una noia fràgil que degut a la seva malaltia pateix moltíssim i viu sense rumb. Considero molt encertat per part de la pel·lícula no explicar les causes originàries de la malaltia, l’única informació que ens donen es que els pares s’han separat, però tots dos semblen que han refet sentimentalment les seves vides. La intenció de la cinta es mostrar la vida quotidiana d’una persona amb una malaltia mental i com es desenvolupa, sense explicar o investigar les possibles raons o causes que li han portat a aquesta situació. Cal esmentar la esfereïdora interpretació que fa l’actriu Marian Álvarez, guardonada amb la Conxa d’argent a la darrera edició del Festival de Sant Sebastià, la seva capacitat per endinsar-se en la ment d’aquesta dona es extraordinària i d’una capacitat magnífica. En el fons i la forma s’apropa al cinema de Haneke, que ja en la La pianista parlava d’una dona amb problemes greus mentals, com també a les propostes dels germans Dardenne, on les seves criatures de vegades abandonades o manques d’amor, es senten d’allò més desemparades. La pel·lícula bordeja constantment el to documental amb un toc molt realista per enfonsant-nos poc a poc, creant una empatia molt propera amb el personatge de l’Ana, sentint-nos molt partícips i identificats amb la seva constant angoixa. Un magnífic descens als inferns que agradarà a tots aquells que el mirin sense prejudicis perquè es tot un cop de puny a les nostres consciències colpidores.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply