Dimecres 2 d’octubre, The Sheepdogs, per fi, trepitjaven la nostra ciutat. El seu quart treball, el disc homònim publicat l’any passat, el primer amb Atlantic, amb producció del Black Keys Patrick Darney, els ha consolidat com una de les bandes de rock n’ roll clàssic més a tenir en compte. Des del Canadà, juntament amb els seus compatriotes Monster Truck, plasmen l’essència del gènere d’una forma eclèctica i intemporal. Forjats a base de kilòmetres a la carretera i de tocar durant molts anys a bars buits del seu país i del país veí, han estat capaços de sortir endavant i de donar-se a conèixer, gràcies en part a un 2011 on, després del seu 3r lp, Lead & Burn, varen ser portada de la Rollng Stone, a part de ser premiats als CASBY Awards i als Western Canadian Music Award. El 2012 varen arribar els Juno Awards: la banda ja estava en boca de molts. Quan es varen veure a una pantalla de Times Square, després de set anys picant pedra, varen creure’s que sí, que havien arribat a on volien: a guanyar-se la vida fent el que els hi agrada, gravar discs del rock n’ roll que a ells els hi agrada.
Després del darrer Azkena, tots teníem ganes de més Sheepdogs. Ens vàrem apropar a la Sala Bikini per la tarda. Primer vàrem tenir l’oportunitat d’assistir a la prova de so, on ens varen deixar ben clar que el seu concert seria una gran nit de rock n’ roll. Ryan Gullen, el baixista, va accedir a xerrar una estona amb nosaltres. Va confirmar que tenien moltes ganes de tornar a Espanya, que varen adonar-se que el públic de l’Azkena va connectar i que hi havia un gran desig per tornar-los a veure en directe. Satisfets pel seu nou treball, on la feina de Darney els ha donat una nova dimensió, enriquint un so que beu dels grans clàssics del gènere, Gullen ens va confirmar que se senten ben orgullosos d’haver assolit l’objectiu de ser qui són i fer el que realment volen sense trair la els seus gustos musicals i la seva manera de fer. I tal com ens deia el baixista, ells són un grup d’amics que varen decidir el 2004, sense saber tocar gaire, ajuntar-se per passar una bona estona i intentar fer rock n’ roll. Treballar, paciència, bones cançons, i finalment, aquí estan, sent unes bandes del gènere que més expectatives ha creat juntament amb, per exemple, Buffalo Killers. Vàrem preguntar si tenien alguna ambició més, i va ser rotund: “Seguirem pel mateix camí, evidentment cada disc és diferent, però, el que volem és seguir fent la música que ens agrada i gravar els discs que ens agrada escoltar”.
A les 21.30 varen pujar a l’escenari de Bikini a posar de manifest el que són: una gran banda de rock n’ roll. Els Allman Brothers, Grateful Dead, The Band, Neil Young, els Faces, Drive By Truckers, i inclús, The Black Keys, són alguns dels referents que s’identifiquen immediatament. Poden sonar més surenys, més americana, més blues, més durs, però, com ells diuen, el que fan és parlar el llenguatge que parlàvem els que estàvem a la sala: ROCK N’ ROLL. I així, varen anar sonant Feeling Good, Never Get My Love, Ewan’s Blues (amb Shamus al trombó i Ewan als teclats i veus), The Way It Is, I Need Help, How late How Long, I Don’t Know, Sharps Sounds, Southern Dreaming, I Don’t Get By, The One You Belong To, o una versió brutal en una demostració de força i de banda de jam enorme que va ser Learn & Burn. No varen faltar moments com aquest citat, deixant anar tot el seu arsenal de riffs, solos (sense fer-se pesats, mesurant i dosificant-se) i actitud rock n’ roll: guitarres i base rítmica de vella escola i de gran factura al servei de l’electricitat, el públic, evocant els clàssics del gènere amb personalitat i autenticitat. La força bruta que és Ewan Currie a dalt de l’escenari, capaç de deixar a tots bocabadats i sense poder deixar de moure el cap i el cos gràcies a la seva veu i el seu domini de les sis cordes, la força rítmica imposada per Ryan Gullen i el bateria Sam Corbett, Leot Hanson com a segon guitarra dotant a la banda d’equilibri i profunditat, i Shamus Currie arrodonint-ho tot als teclats i si calia a l’instrument de vent esmentat, donen forma a un combo que donarà i molt a parlar en els següents anys.
The Sheepdogs, garantia de bon rotllo, de bones cançons i d’un directe d’aquells que es recorden, passen a formar part de la discografia imprescindible dels que no podem viure sense aquest estil de música que tanta i tanta vida ens dóna.
Amb la col·laboració de José Rodilla
Other Articles
L’âge atomique, d’Héléna Klotz
La herida, de Fernando Franco
