La piedra de la paciencia, de Atiq Rahimi

0

la piedra de la paciencia cartel                 “Perquè és una llàstima molt gran no dir mai el que un sent…”

       VIRGINIA WOOLF

Basat en la novel·la del mateix títol escrita pel director, amb guió de Jean-Claude Carrière, La piedra de la paciencia d’Atiq Rahimi narra la història d’un soldat que es troba paralitzat, en estat vegetatiu, en rebre una bala en el coll, al costat d’ell, la seva dona, una bellíssima afganesa d’uns trenta anys que ho cuida, que es manté al seu costat orant per la seva recuperació, noranta-nou dies resant per la seva recuperació. En aquesta situació i amb una guerra damunt, que podria ser qualsevol, ja que Rahimi amb molta saviesa no centralitza el focus, aquesta dona s’enfrontarà a les seves pors, inseguretats i il·lusions per tirar endavant al costat de les seves filles petites. Sobreviure amb semblant panorama requereix una força i ànim titànics que la conduiran a fer tot el possible, fins i tot més, per seguir un dia més. El seu marit es convertirà en “syngué sabour”, el mite de la pedra de la paciència, una pedra en la qual poden abocar-se les desgràcies, les queixes, els secrets, fins que s’omple i fa explotar. Això mateix l’hi succeïa a Carmen Sotillo, la dona coratge/heroïna de “Cinco horas con Mario”, la magnífica novel·la que va publicar Miguel Delibes en 1966, on a través d’un intens monòleg es radiografiava la situació de la dona espanyola en els convulsos anys seixanta. Aquesta dona afganesa passarà de l’oració a les confessions més íntimes, a aquests secrets guardats durant anys de submissió, de sentir-se anul·lada i desplaçada per un marit dictatorial que no la veia com una dona, sinó com un tros de carn que li servia, i li satisfeia fidelment sense protestar. Ara, la situació és diferent, ell no està, només respira i ella, respira, sent i és una dona lliure i tranquil·la. La veritat florirà, sense embuts, sense lligams, lliure de tot pecat, la dona confessarà tota la seva vida, el més profund del seu ser, descobrirem la relació que han tingut, assistirem a un relat tranquil, assossegat, pausat i sobretot, sincer. Només es veurà interromput per les peripècies que durà a terme la dona per sobreviure. Tota la confessió que duu a terme aquesta dona li servirà per alliberar-se de si mateixa, del dolor tan profund que li ha ocasionat una existència buida i plena de solituds i infelicitat. Paradoxes de la vida, la situació bèl·lica i la situació vegetativa del seu marit serveix a la dona per sentir-se lliure relatant el seu dolor i així sentir-me alliberada i sobretot, tranquil·la. L’extraordinària interpretació de Golshifteh Farahani, intèrpret dotada d’un immens talent i una gran bellesa, que ja havíem vist a Mitja lluna de Bahman Ghobadi, i a A propósito de Elly de Asghar Farhady, converteix a la pel·lícula de Rahimi en un sorprenent relat de nines russes on la veritat naixerà a través d’allò més íntim, d’allò més nostre. Relat d’extrema senzillesa, atrapa suaument, gairebé sense tocar, com un sospir. La piedra de la paciencia és un relat sobre el que sentim, la qual cosa callem, la qual cosa som i un bell cant a la llibertat del sentir de cadascun.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply