Betrayal, de Kirill Serebrekinnov

0

betrayal traicion“Més tradicions es cometen per debilitat que per un propòsit ferm de fer traïció”

Jean-Jacques Rousseau

A “Traïció”, obra de teatre d’Harold Pinter, dos homes i una dona, en un espai minimalista on predominava el negre, i recolzats en un text senzill i directe, ens explicaven la infidelitat d’un matrimoni i les conseqüències fatals que el succés provocava en les implicades. Betrayal, de Kirill Serebrennikov, utilitza el mateix punt de partida, aquí amb la singularitat afegida del moment en què tot canvia en saber-se la veritat i per afegiment, la traïció. Un senyor acudeix al metge i la doctora que li atén li explica que el seu marit manté una relació amb la seva dona. En aquest instant, les vides dels traïts s’aniran apropant irremeiablement. El relat és concís, clar, sense embuts, directe al cor, on abunden els silencis, recolzat en una fotografia opaca i repleta de contrastos que fabrica uns escenaris sense vida, grises, que no semblen existir i plens d’una aclaparant solitud, el fred hivern rus fa la resta. L’objectiu vouyerista de Serebrennikov segueix a uns personatges perduts i zombis que no troben felicitat malgrat les comoditats que proporciona una vida aparentment tranquil·la, però només això. Les aparences oculten unes vides buides, solitàries, on l’èxit professional no alimenta unes ànimes perdudes i tremendament infelices. Unes vides que són en realitat, brou de cultiu per a la mentida, la falsedat, l’autoengany, les inseguretats, la debilitat, llocs comuns en el qual els éssers moderns i occidentals solem moure’ns diàriament. El to fred del relat, la punyalada emocional amb la qual està realitzada, pot molestar a algun espectador, però això no li lleva cap àpex de valentia i realitat a la proposta de la cinta. La seva estructura de nines russes, on confonem a les víctimes i botxins, on res és el que sembla, podria emparentar-se amb certes tendències i formes del cinema d’Antonioni. El personatge de la doctora traïda, magníficament interpretat per l’actriu alemanya Franziska Petri, que en la pel·lícula no se’ns diu com es diu, podria pertànyer a aquestes criatures femenines que tant li agradava retratar al cineasta italià, senyores aparentment felices però que busquen desesperadament alguna cosa que els faci feliç, encara que sigui per un instant. L’extraordinària bellesa i el mosaic de mirades i gestos que ens brinda al llarg de la funció l’actriu alemanya és una part important en la qual es recolza una història fosca, negra, on inexorablement el fatalisme formarà part d’unes vides insulses de personatges a la deriva, sense rumb i sobretot, sense possibilitat de salvació.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply