Una de les màximes referències d’aquest nou film de Jim Jarmusch, és la del propi Jarmusch, més concretament els seus tres últims films: Dead Man, Ghost Dog i Flores Rotas. Si agafem el millor d’elles pren forma aquesta història mínima sobre un meticulós assassí (Isaac de Bankolé) que viatja fins a Espanya per realitzar un treball. Un cop a Madrid entra en contacte amb diversos personatges, que li aniran donant més pistes que el porten fins a Sevilla i Almeria, on acabarà la seva missió.
Si amb Ghost Dog i Flores Rotas, alguns van acusar el director d’acostar-se a l’indie mainstream, amb Los Límites del Control, Jarmusch radicalitza la seva proposta i aposta per un film marcat pels silencis, de ritme extramadament pausat i contemplatiu, adornat amb estranys personatges que van entrant i sortint de la trama dirigint-se al protagonista de forma repetitiva, i dels que ben poc se’n sap. Jarmusch s’ajuda de l’atmosfèrica i psicodèlica banda sonora de Boris i l’excel·lent treball fotogràfic de Christopher Doyle. Amb aquest últim, el director ha trobat un excel·lent aliat, ja que gràcies a la hipnòtica foto de Doyle, els silencis marcats del film es compensen per la força de la imatge; impressionant l’arribada del protagonista a Madrid amb taxi.
Los Límites del Control és un Jarmusch portat a l’extrem, una demostració d’una forma de ser, i fer, del director, que per alguns serà una autèntica presa de pèl i per d’altres una demostració de que Jim Jarmusch és el millor director de cinema més enllà del que s’entèn per cinema. Igual de solitari que el personatge del film.