Rainer Weiner Fassbinder va guionitzar i dirigir la pel·lícula per la televisió El Mundo Conectado (Welt am Draht, 1973), adaptant, amb l’ajut de Fritz Müller-Scherz, la novel·la de ciència ficció de Daniel F. Galouye, Simulacron 3. La trama gira entorn d’una mena de ‘Centre d’Informàtica i Logística Governamental’, des d’on es treballa amb un súper ordinador que és capaç de tot, inclús de preveure el futur. Però el que és més perillós és que la màquina en qüestió, a instàncies de l’home, ha creat un univers paral·lel que existeix en el no-res, és a dir, en el seu interior, per tant, existeix. No és real, però ho és, perquè les persones del suposat món real poden contactar amb aquest altre món, el món connectat, on hi ha els mateixos interessos, problemes i mentides.
La història s’inicia amb la mort del Dr. Vollmer, el cervell i investigador en cap, qui coneix tots els secrets de l’ordinador en qüestió i els interessos creats al seu voltant, però que no comparteix. Vollmer en teoria s’ha suicidat, però el seu ajudant, el Dr. Spiller, mica en mica es va endinsant en el laberint de poder, mentides i corrupció que havia descobert Vollmer, i comença a sospitar que en aquest l’han eliminat perquè sabia massa. Aquest ‘massa’ consisteix en conèixer la finalitat real del súper ordinador: oferir dades de tal manera que assegurés inversions i negocis en un futur, sense valorar finalitats humanitàries com la salut, benestar social i altres intangibles estimulants i vitals. Spiller passa a saber massa com el seu antic cap, i arriba a posar en dubte fins i tot si el món el que viu és el real o és el creat per la màquina. Ambientada en un futur immediat, les impersonals localitzacions, en gran part oficines típiques a l’estil de Playtime de Jacques Tati i Rollerball de Norman Jewison, produeixen un efecte deshumanitzador que ofereixen el context ideal per aquesta metàfora de la societat.
Influenciat a parts iguals per la Nouvelle Vague, molt present en obres de la primera etapa del cineasta com Katzelmacher i El soldado americano, i pel melodrama nordamericà dels 50, sobretot per Douglas Sirk, Fassbinder dota als seus films d’una energia i d’un caire artístic i passional més que suggerents. No obstant, el rerefons sociopolític, hi és en molts dels seus films. La seva feroç crítica a totes les formes de poder i les irreverents i directes formes amb les que ataca el que no li agrada el situen en una òrbita similar a la de Godard: el cinema és art, i és un mitjà molt potent per posar els punts sobre les “i”. El Mundo Conectado és una pel·lícula (per televisió, però el format i planificació és de cine) de 1973, per tant, filmada després de El Mercader de las Cuatro Estaciones i Las Amargas Lágrimas de Verónika Voss i el mateix any que Todos Nos Llamamos Alí, sent potser l’etapa més social de l’alemany. De fet, projectes com La Ley del Más Fuerte i El Viaje a la Felicidad de Mamá Kuster són estrenades només dos anys més tard. Aquest és el motiu per entendre El Mundo Conectado des de la vessant més social i menys artística de Fassbinder, tot i que el seu segell personal, formalment parlant, és inequívoc. La fotografia, de Michael Ballhaus i Ulrich Prinz, és similar a la de La Ruleta China, barrejant colors càlids i freds, i amenitzada pels jocs amb miralls i objectes translúcids, i els moviments de càmera, des dels circulars, on rodeja l’acció per emfatitzar una situació, o bé, el moviment de retirada de la càmera, pasant d’un pla curt a un pla general, com ja fa a El Viaje a la Felicidad de Mamá Kuster, amb la mateixa finalitat, per donar èmfasi a una reflexió, directe com al film citat, i indirecte com a El Mundo Conectado, però sempre, allunyant-se del drama, com li va ensenyar Douglas Sirk. Els actors que hi intervenen són Klaus Löwitsch, Barbara Valentin, Mascha Rabben, Karl Heinz Vosgerau, Wolfgang Schenck, Günter Lamprecht, Ulli Lommel, El Hedi ben Salem, Adrian Hoven, amb menció especial per la gran Margit Carstensen, tot i que aquí té un petit paper, i alguns d’ells, habituals, i com sempre, són actors, amics, familiars, coneguts, amants i el que fés falta. La mirada de Fassbinder era el més important; narra i crea personatges, trames i films amb un punt de vista, una frescura, una intensitat i una capacitat per sorprendre que realment es troben a faltar des de 1982, any de la seva mort.
Si a Todos nos Llamamos Alí la frase del film és “La felicitat no és sempre divertida”, a El Viaje a la Felicidad de Mamá Kuster podria ser “Durant tota la vida no succeix res fins que tot passa en una sola nit”, a El Mundo Conectado podria ser, o bé, “El que veu quan es mira al mirall és simplement la imatge que es fan els altres de vostè”, o bé, i és un diàleg i no una frase: “És vostè el Secretari de l’Estat?”, “Sí”, respon, “Doncs em preocupa molt poc, per ser sincer”.
El Mundo Conectado ha sigut editada per Avalon en forma de doble DVD, i a més de la pel·lícula, amb una durada de 205 minuts, hi conté el Making Of del procés de restauració del film, la Comparativa del film antic amb el remasteritzat, i dos curtmetratges de Rainer Weiner Fassbinder, Vagabundos (1966) i El Pequeño Caos (1967), sumant un total de més d’una hora d’extres.
