Nader i Simin: sense llibertat no som res

0

Els conflictes s’inicien per la manca de llibertat. No és qüestió de ser dogmàtics ni passar-se de llestos, però, els individus d’una comunitat o d’una societat, quan es veuen limitats per les circumstàncies, normes, lleis i moral imposada per un govern o un sistema, deixen de ser ells mateixos per convertir-se en éssers resignats a una realitat opressora. I des d’Occident, que venim oprimint el món de diferents formes des de fa cinc-cents anys no estem per donar lliçons de res. Actualment, a Espanya, la opressió provocada per una crisi més que comentada i de la que ja no queda cap dubte de quin és l’origen (despropòsits, excessos, cobdícia, irresponsabilitat política, dictadura dels mercats,… tot és pel bé de l’imperi, evidentment), un 22 % de la població roman a l’atur, mentre que el govern inverteix un ridícul 1,36% en I+D. Addictes al consumisme, al mòbil, a qualsevol tendència que s’imposi amb normalitat i l’astúcia efectista dels comercials i publicistes de torn, per exemple, donen forma a uns hàbits que provoquen una falsa llibertat, la de les marques i la de la bogeria col·lectiva per tenir-ho tot i poder, d’aquesta manera, tenir tema de conversa. La indiferència, la ràbia irracional i la resignació fan la resta.

Esclaus dels diners i lliures per deixar-nos caure a qualsevol dels centres comercials (així es percep a través dels tòxics anuncis de televisió), a Occident sembla ser que tornem a obrir els ulls, encara que sigui molt a poc a poc. En canvi, el cinema europeu no acaba de denunciar aquests fets, tot i que trobem excepcions, com Notre Musique i Film Socialisme de Jean-Luc Godard, El Silencio de Lorna dels Dardenne, Biutiful d’Alejandro González Iñarritu, Wall-E d’Andrew Stanton, Idiocracy de Mike Judge, Somewhere de Sofia Coppola, Un juego de Inteligencia de Hans Weigartner, Arcadia de Costa-Gavras, entre d’altres… i què podem dir del cinema de fora d’Europa? No descobrirem ni la rigorositat del cinema llatinoamericà, ni la potència i impacte del cinema sud-coreà, o l’excel·lent nivell de l’escola japonesa,… i si ens fixem en el cas del cinema iranià, sovint menyspreat per la falta de costum de veure un cinema compromès, només repassant les filmografies de Bahman Ghobadi, Mohsen Makhmalbaf (a.k.a Mohsen Majmalbaf), Abbas Kiarostami i Asghar Farhadi ens adonem de com les gasten. L’últim exercici de cinema social el tenim amb Nader y Simin. Una separación, el darrer film de Asghar Farhadi, on es torna a posar en evidència que l’art ha de ser més que un entreteniment, i tot i la censura existent en alguns països, són uns quants els directors que s’atreveixen a posar en dubte el sistema imposat en el seu país. Protagonitzada per Peyman Moadi (interpretant a Nader), Leila Hatami (Simin), Sareh Bayat (Razieh), Shahab Hosseini (Hodjat) i Sarina Farhadi (Termeh), i amb una trama que recorda, formalment, a Un dios salvaje, narra l’enfrontament que viuen dos matrimonis angoixats per diferents motius. Nader i Simin estan a punt de divorciar-se, tot i l’oposició de la seva filla, Termeh. Simin vol marxar d’Iran amb Termeh, i Nader ho accepta de mala gana; però ell no vol marxar d’Iran, per orgull, i sobretot, pel seu pare, malalt d’alzheimer, que viu amb ells. Nader es trenca el cap per trobar cuidadors pel seu pare, perquè tan ell com la seva dona treballen. Razieh s’ofereix per cuidar el seu pare, i tot s’embolica de mala manera. Mentides, manca de comunicació, i sobretot, la manca de llibertat i transparència del règim iranià i els prejudicis, sense oblidar el masclisme i poder que exerceix la religió envers la societat dictaminen un conflicte fatal entre els dos matrimonis. Víctimes d’un sistema que en teoria ha de vetllar per la ciutadania, el fet de no sincerar-se i de faltar a la veritat posen en evidència que l’ésser humà no és res ni no se sent lliure. De set a vuit actors, de tres a quatre localitzacions, steady cam, una trama simple que desemboca en una complexitat temàtica realista i creïble, una narració directa i dinàmica, uns diàlegs diàfans, i una fotografia senzilla, i res més, és el que necessita el director iranià per construir un excel·lent films sobre la presó en la que es pot convertir una societat que no respecta l’individu com a tal. És notòria la influència de cineastes com Vittorio De Sica, François Truffaut i Abbas Kiarostami, pel realisme, cruesa i aparença de documental que adopta en alguns moments el film.

Nader y Simin. Una separación és una de les favorites per guanyar l’Oscar al millor film estranger, és a dir, no nord-americà. Cameo ha editat el film en dvd i bluray, una oportunitat magnífica per adonar-nos que el món del cinema és tan ampli com les nostres neurones i amplitud de mires ens deixi veure. Directors com Asghar Farhadi ens ho posen fàcil per descobrir i enamorar-nos un altre cop del setè art. Estem davant d’un film on es concentren el compromís amb l’art i la societat, la passió dels que estimen el que fan i l’honestedat del que creu en allò que hi dedica cos i ànima. Qui estimi el cinema no se la pot perdre; i que consideri que l’art està per posar sobre la taula aquells temes que ens passen per alt perquè no els hi dediquem el temps necessari per debatre’ls i canviar-los, descobrirà a un autor que no el deixarà per res indiferent.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.