Ocho apellidos vascos: Molt soroll per no res

0

Ocho apellidos vascos, d' Emilio Martínez LázaroD’una comèdia romàntica, avui en dia, no es pot esperar gaire cosa. Els temps en que directors com Billy Wilder, Ernst Lubitsch o William Wyler donaven prestigi al gènere fa temps que van quedar enrere i de les estrenes que arriben els últims anys no es salva gairebé cap. Però es clar, tot depèn de la resposta del públic i mentre productes de qualitat més que qüestionable segueixin triomfant ens continuaran doblant la dosi, sense importar el mal irreparable que s’estigui causant. Això és, ni més ni menys, el que està passant amb Ocho apellidos vascos, una pel·lícula sobre dimensionada en tots el aspectes que ja amenaça amb una segona part quan resulta impossible entendre l’èxit de la primera.

La nova comèdia d’Emilio Martínez Lázaro intenta seguir el camí obert per dos èxits com són la francesa Bienvenidos al Norte i la italiana Bienvenidos al Sur, és a dir, explotar la comicitat que provoquen les diferències culturals, idiomàtiques i de costums entre dos territoris d’un mateix país, en aquest cas Andalusia i el País Basc. Rafa (Dani Rovira), un jove andalús, coneix Amaia (Clara Lago), una jove d’Euskadi, durant un viatge que aquesta fa a Sevilla amb les seves amigues. Un cop ella marxa, Rafa decideix, amb l’excusa de tornar-li la bossa (amb cartera dins inclosa) que ella s’ha deixat a Sevilla (i que, incomprensiblement, no fa res per recuperar), fer via cap al País Basc per tornar-li i declarar-li el seu amor (cultivat en una relació d’un parell d’hores durant la qual creuen aproximadament cinc frases de les quals tres són insults). Un cop allà i per guanyar-se el cor de la jove, s’haurà de fer passar pel seu promès basc i així enganyar el pare d’ella, Koldo (Karra Elejalde), un nacionalista convençut de que tot el que prové d’Andalusia és poc menys que la personificació del dimoni. Per aconseguir-ho comptarà amb l’ajuda de Merche, la vídua d’un guàrdia civil provinent de Càceres que no té res millor a fer a la vida a que ficar-se en embolics.

Aquesta és la base argumental sota la qual s’amaga una esllavissada de despropòsits que converteixen el guió de Borja Cobeaga i Diego San José en el formatge gruyère dels guions cinematogràfics. Poques vegades s’han concentrat tal quantitat de forats i incongruències en tant poc temps. Començant per fets com que les amigues amb les que viatge la protagonista no tornin a aparèixer en tota la pel·lícula, que quan aquesta ha d’aparentar estar promesa amb un euskaldun davant del seu pare esculli a Rafa, un andalús al que a més aparenta odiar, en comptes d’algun amic del poble, els quals brillen per la seva absència (no surt ni un en tot el metratge quan la cultura de les “cuadrillas” a Euskadi és una de les bases de la seva societat), que s’organitzi una boda en dos dies (i per l’església) o que Amaia i el seu pare, tot i ser nacionalistes convençuts, només parlin en castellà mentre aquest últim insisteix sense parar en que Rafa parli en eusquera.

Pel que fa a les bromes sobre bascos, tot i haver-ne tres o quatre que fan força gràcia, queden deslluïdes per les altres cinquanta que es podrien haver estalviat, especialment les que fan referència a ETA i a la kale borroka (els joves independentistes que Rafa coneix a la presó tenen cara d’idiotes i actuen d’acord a la cara que fan), arribant al despropòsit de l’escena del còctel molotov, una mostra de fins a quin punt els guionistes han encadenat relliscada rere relliscada. Clar que, a diferència del diari Gara, no creiem que hi hagi la intenció de faltar al respecte, no es pot confondre intencionalitat amb estupidesa.

Ocho apellidos vascos és, com va ser Torrente (per altra banda una pel·lícula, la primera, amb un humor mil vegades més efectiu), una mostra de que el gran públic no sempre premia la qualitat d’allò que va a veure, el que ens fa esperar no només productes semblants per al futur, sinó molt, molt pitjors.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply