Sidney Lumet (1924 – 2011)

Autor de films tan representatius del cinema nord-americà de la dècada dels 70 com Network (Un mundo implacable), Serpico, o Tarde de Perros, Sidney Lumet va morir el passat 9 d’abril a la ciutat de Nova York als 86 anys a conseqüència d’un limfoma, deixant una filmografia formada per 44 films. Ell era el màxim i darrer representant de la denominada generació de la televisió, formada per un grup de cineastes procedents del món de la petita pantalla, en la qual hi pertanyien a part de Lumet, Arthur Penn, John Frankenheimer, Martin Ritt, Franklin J. Schaffner i Delbert Mann. Sydney Lumet, al costat de tots ells, es va encarregar de donar una nova visió al cinema nord-americà de la dècada dels 70, dotant als seus films d’un sentit crític envers la societat i els valors que imperaven en aquells dies, aturant-se en el patiment que provoca a l’individu i el conflicte moral i ètic que comporta.

12 Hombres sin piedad (1957), va ser el debut de Lumet en la gran pantalla, amb un estil encara deutor dels seus dies a la televisió, el director deixava palès amb aquest contundent drama interpretat per Henry Fonda, una de les seves principals constants en tots els films que formen la seva filmografia: l’enfrontament moral en la que els seus personatges es veuen immersos arrel de l’entorn. Després d’aquest film, el director va realitzar un grapat de films d’encàrrec on destaquen les adaptacions de varies obres teatrals: Piel de serpiente (1959) de Tennessee Williams, Panorama desde el puente (1962) d’Arthur Miller o Larga jornada hacia la noche (1962) d’Eugene O’Neill. Tots aquests films van servir perquè el director és fés un nom en el món del cine, i  d’aquesta manera tingués la possibilitat de dur a terme els projectes que realment l’interessaven.

El prestamista (1964), on narra la història d’un jueu supervivent de l’holocaust invadit per els dolorosos records del seu passat; Punto Límite (1964) i La colina (1965), dos drames anti-bel·licistes, començaven a entreveure els trets diferencials del seu cinema i el seu apropament cap el film de denúncia. Però no seria fins la dècada dels 70 quan el director entrega les seves obres més representatives, al marge del seu debut: La ofensa (1973), amb Sean Connery en la pell d’un policia que ha de portar a terme l’interrogatori d’un violador de nenes, fet les qui li provocarà un fort conflicte que li farà sortir la seva veritable cara; Serpico (1973) interpretada per Al Pacino i on el director portava a la pantalla un fet real de corrupció policial; Tarde de Perros (1975), un altre cop amb Al Pacino com a protagonista, el qual interpreta un personatge que es veu obligat a portar a terme l’atracament d’un banc en un context social marcat per una forta crisi ecònomica; i Network (Un mundo implacable) (1976), el seu film més demolidor, protagonitzat per Faye Dunaway, William Holden, Peter Finch i Robert Duvall, i on Lumet s’endinsa en un món que coneix prou bé, el de la televisió. per treure les seves misèries a la llum, a través de la història d’un presentador de notícies, Beale (Peter Finch), que és acomiadat per les seves baixes audiències i anuncia durant un dels seus programes que és suicidarà en directe, circumstància que farà pujar l’audiència, motivant als productors a mantenir-lo en antena sense cap tipus de mala consciència fins que porti a terme el seu propòsit, per tal de mantenir el share. En tots aquests films, Lumet mostra a uns personatges que és beuen abocats a una situació límit per culpa del món que els rodeja, debatent-se entre els seus valors i els que proposa i dicta la societat, totalment oposats. A partir d’aquí, el director aniria intercalant els seus característics thrillers de denúncia (però sense arribar al nivell dels esmentats) entre els que destaquen El príncipe y la ciudad (1981), Veredicto Final (1982), Un lugar a ninguna parte (1988), Distrito 34: corrupción total (1990), amb films d’encàrrec força prescindibles com El Mago (1978), A la mañana siguiente (1986), Negocios de familia (1989), Un extraña entre nosotros (1992) o el remake de Gloria (1999) de John Cassavetes.

Però el director encara no ho havia dit tot, i al 2007, a l’edat de 82 anys, entregava un dels seus millors films, Antes que el diablo sepa que has muerto (2007). Cinquanta anys després del seu debut, Lumet tancava la seva carrera com només ho pot fer un director que ha viscut sempre el cinema amb passió, amb un film que revitalitzava el thriller contemporani de forma elegant i contundent, a través de la història de dos germans, interpretats per Ethan Hawk i Philip Seymour Hoffman, que decideixen robar la botiga dels seus pares, posant un altre cop de manifests algunes de les misèries humanes de la societat d’avui en dia: la cobdícia i l’engany. Així, Lumet posava punt i final a una filmografia compromesa amb el cinema i amb els valors que sempre ha defensat, i a una forma d’entendre el cinema com gran arma per fer obrir els ulls a l’espectador.