Knockemstiff, de Donald Ray Pollock

0

“Tengo cincuenta y seis años, soy un gordo asqueroso y estoy embarrancado en el sur de Ohio igual que la sonrisa en el culo de un payaso. Mi mujer se estremece cada vez que le menciono el acto sexual. Mi hijo se come la porquería que se acumula en los antepechos de las ventanas.

Per enèsima vegada l’editorial Libros del Silencio torna a fer diana, aquest cop, publicant al nostre país Knockemstiff , primera novel·la de Donald Ray Pollock. Una demostració de que l’herència del que es denominava realisme brut nord-americà no ha caigut en l’oblit. Aquest moviment va englobar a escriptors de l’alçada de Charles Bukowski, Raymond Carver i John Cheever, entre d’altres; Donald Ray Pollock resulta ser un més que digne successor.

Bàsicament, Knockemstiff és, a més del nom del poble on transcorren totes les històries del llibre (de fet, a una fondalada a prop del poble), un collage extremadament homogeni (a Knockemstiff només hi ha perdedors, qualsevol esperança és inútil) de petits instants en la vida dels habitants d’aquest poblet perdut pel sud d’Ohio. Acurades pinzellades que, a mesura que anem avançant en la lectura, van conformant un quadre que provoca reaccions totalment contraposades al mateix temps, una mena de fastigosa fascinació pel destí d’uns personatges atrapats en la seva pròpia desgràcia.

És evident que el fet d’haver-hi viscut tota la vida probablement ho hagi fet tot molt més fàcil per a l’autor. Nascut a Ohio al 1954, Donald Ray Pollock podria haver tingut una vida idèntica a la dels seus personatges. Va créixer a Knockemstiff. Va deixar els estudis als disset anys per treballar en una planta càrnica i després en una fabrica de paper durant trenta dos anys. L’any 2009 (el mateix en que es va publicar el llibre) es graduà a l’Universitat Estatal d’Ohio. Tot i semblar irònic, potser Pollock és l’excepció que confirma la regla que regeix les seves històries i que diu ben clar que no hi ha cap esperança per als seus personatges.

Knockemstiff és un forat perdut al bell mig d’Amèrica del Nord. Un de tants. No es troba al sud dels Estats Units, on l’imaginari sobre el naufragi moral de personatges portats a l’extrem ha alimentat, per exemple, Miedo y asco en las Vegas, de Hunter S. Thompson o No es país para viejos, de Cormac McCarthy, sinó situat en un paratge més verd i humit, demostrant que la decadència de l’ésser humà està per sobre del lloc i del moment.

En cada un del capítols, se’ns explica una història sobre un dels habitants del poble. A mesura que avancem, els personatges es repeteixen, ja sigui com a secundaris o per oferir-nos una nova ullada a la seva calamitosa vida.  Així, com si ens allunyéssim d’un quadre impressionista, es va formant una imatge global que transmet exactament el mateix que cada una de les pinzellades: fatalitat, frustració, desengany, mort. I el pitjor és que Pollock no dona treva. Amb prosa lleugera (gràcies a la magnífica traducció de Javier Calvo) i sense gaire atabalaments, quasi com si res tingués importància, va seccionant l’ànima dels habitants de Knockemstiff. Els submergeix en la buidor més absoluta per acabar enfonsant-los quan ja quasi ni ells mateixos s’adonen del que els està passant. El cap cot davant la impossibilitat de fugir és una constant i els pocs que ho intenten desitjarien no haver-ho fet. Knockemstiff no deixa anar a ningú; és per sempre. I així, incisió a incisió, les constants que defineixen aquest indret van desfilant. Rancúnies, venjança, bogeria, drogues, incest, assassinats, tots ells provocats per la desesperança i la desil·lusió al veure que tot intent de progrés fracassa. A El puente de Schott, una de les històries, l’autor ho deixa ben clar:

“Todd tendría que haberse largado al pueblo en cuanto ella le dio las llaves del coche y el dinero, pero descubrió que le daba miedo irse de la hondonada, por muy mal que se estuviera allí.”

Si no és l’estupidesa és la por o totes dues juntes. Però la cosa sempre acaba malament. I, tot i això, un no pot frenar quan ja ha iniciat el viatge juntament amb els protagonistes. Importa poc saber exactament com acabarà tot. La facilitat amb la que un es posa a la pell dels personatges és esfereïdora i això és tot mèrit de l’autor, que aconsegueix aquell fràgil equilibri entre accessibilitat i profunditat que tants busquen i tant pocs troben. Això si, aquells més aprensius, emocionalment parlant, ho passaran malament a estones. Resulta impossible no aixecar la vista en algun moment per respirar, per sortir d’allà un moment i adonar-te que la teva vida segueix aquí, que el qui està a punt d’engegar-ho tot enlaire no ets tu. I per a aconseguir això, a l’autor no li calen una bateria de paraulotes i obscenitats, només necessita empatia cap a les seves creacions, donant-los el punt exacte d’humanitat, i moltíssim talent, com a mínim per a retratar allò que coneix bé. Però el millor, sens dubte, és que en cap moment hi ha judicis morals evidents i gratuïts. Allà on autors com Chuck Palahniuk es recreen en la misèria dels seus personatges, deixant ben clar fins a quin punt són l’escòria de la societat com si fos una moda, Pollock es dedica a descriure sense condemnar, demostrant d’aquesta forma que fins i tot del bell mig de l’infern s’hi pot treure alguna cosa. De forma força intel·ligent, obliga a que sigui el lector qui conclogui, qui es posi la caputxa del botxí i decideixi quin cap s’ha de tallar. I resulta  impossible no voler salvar-ne alguns, ni que sigui sabent que acabaran caient igualment.

Resumint, una sorpresa gratificant. Una aparició estel·lar dins el panorama literari nord-americà. Si bé és aviat per qualificar-lo de futur clàssic (i en això tindrà molt a veure la futura trajectòria de l’autor), si és de justícia reconèixer la seva qualitat i la capacitat de l’autor per agafar l’herència dels clàssics nord-americans del 60 i 70 i fer-los seus, aportant un estil propi i una personalitat perfectament definida. Queda veure què ens ofereix a partir d’ara.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply