Socialisme… Cinema… Art… Godard

0

És evident que les pel·lícules poden reflexionar de millor manera que l’escriptura o la filosofia, però això va ser rápidament oblidat.- Jean Luc Godard

Jean Luc Godard segueix sent Jean Luc Godard. Aquesta obvietat és un fet intocable des de l’òpera prima amb la que es va estrenar, A Bout de Souffle, on algunes de les constants del seu cinema van irrompre de forma tan inesperada com necessària. Tot i que a França hi havien cineastes com Louis Malle, Jean Pierre Melville i Henri-Georges Clouzot, juntament amb Truffaut, el director parisí va donar aire fresc i un gir al llenguatge cinematogràfic a finals dels 50′s i principis dels 60′s. El cinema continuava oferint moments memorables, però el circ mediàtic de les majors i la mentalitat materialista i el conservadurisme dels guionistes i productors, pendents de que el projecte trïat per tirar endavant fos una mena de “grossa de nadal”, provocava l’oblit del concepte vital del cinema: que és art, i si es dóna prioritat al tema econòmic, deixa de ser art per convertir-se en un producte. Noms com Godard, Crumb, Ginsberg, Sonic Youth demostren que a un no li cal vendre’s a la indústria de l’art per sobreviure, i que si un realment vol ser fidel a l’art per l’art, o a l’art com força social, o a l’art com a mitjà de comunicació, ho és. I noms com els citats són els que permeten creure en l’art i en la supervivència d’un art intel·ligent, profund, creatiu, directe i entretingut.

Godard va crear una avantguarda cinematogràfica de la que directors com Woody Allen, David Lynch, Jim Jarmusch, Wong Kar-wai, Gus Van Sant, Olivier Assayas, Wes Anderson i Sofia Coppola, per citar-ne alguns, han begut. La Nouvelle Vague és potser la última escola de cinema, potser per una raó tan senzilla com bàsica: el cinema vist com un ofici artístic i una dedicació passional, creativa i intensa. Des d’aquesta primera pel·lícula que citàvem, l’obra de Godard no només segueix igual de vigent que el primer dia, perquè és un cinema d’una frescor i inventiva únics a tots nivells. El seu cinema està plagat de noms, moments i situacions immortals: La primera etapa, amb Anna Karina i Jean-Paul Belmondo com a grans protagonistes; el descobriment i confirmació precisament d’Anna Karina a Vivir Su Vida; la visceralitat, existencialisme i preciocisme de Pierrot El Loco; l’antibel·licisme i antipatriotisme de El Soldadito; l’aproximació a l’esperit rebel dels Stones de finals dels 60′s, amb Sympathy for the devil, l’adaptació de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, El Desprecio, amb una gran Brigitte Bardot; la gairebé definitiva Banda Aparte, homenatge esplèndid i sorprenent al referencial cinema negra; l’enfrontament divertídissim i genial home i dona a Masculino Femenino; el cop de puny polític i visual de La China, del seu periode més polític, tot i que sempre ho ha estat, accentuat amb els anys de col·laboració amb el Jean-Pierre Gorin i el grup Dziga Vertov; la seva etapa de vídeo dels 80′s, on el reivindicava per fer cinema; el seu repàs i reflexió sobre el cinema, l’enfrontament art i indústria, la història, i el significat de tot plegat a Histoire(s) du Cinema, la mirada a l’amor i a la història de Elogio del Amor i Notre Musique; Godard ha demostrat en tot moment que per ell el cinema és l’oportunitat i la necessitat d’expressar-se de manera diferent, atrevida, espontànea i natural, sense estar pendent de si agrada o no agrada, de si ven o no ven: com a autor, plasma amb una personalitat única la seva mirada sobre l’amor, la mort, els ideals i en general, una mirada tan referencial com intemporal dels detalls i dels grans temes de la vida.

Fa uns anys vaig adonar-me que el cinema no havia mostrat els camps de concentració. Se n’havia parlat, en línees generals, però no els havia mostrat [...] quan realment els camps eren prioritaris, de la mateixa manera que el fusell cronofotogràfic de Marey havia mostrat la locomoció humana o coses per l’estil. No hem volgut veure els camps de concetració. Aquí el cinema s’aturà; llavors jo vaig pensar que la nouvelle vague que no era un principi sinó una finalitat.- Jean Luc Godard

El cine com un collage, concepte artístic que exclama, amb la mateixa contundència i claredat que els habituals rètols dels films de Godard, la necessitat de crear amb un caire artesanal, experimental i honest, en una mena de “fés-ho a la teva manera, experimenta, prova d’expressar-te sense por”, per tant, fer una cosa pròpia amb total llibertat. Crear per viure; crear com una necessitat vital i expressiva, que sorgeix de cop. Evidentment, Godard fa del collage i del seu estil narratiu un exercici únic i personal, on la improvisació i el deixar fluïr sensacions i emocions brillen per la seva presència; però el que és innegable és, primer que ha creat escola, i que segon, estimula, emociona, i demostra que el cinema no es reinventa amb 3D, ni amb grans productores, ni amb contes disney convertits en productes de fira, ni mal educant a un públic que paga gairebé 11 euros per 2 hores de focs artificials de mal gust, ni promocionant històries, trames i personatges que aporten menys que un badall de la meva gata; el cinema, l’art i la vida es reinventen amb intel·ligència, atreviment, llibertat, talent i ganes d’expressar-se de forma passional, artística i natural. Com a mínim, si hi ha lloc, i molt, pel cinema de crispetes, ha d’haver el mateix lloc per Socialisme, per I’m not there (recordem que va arribar gairebé 3 anys més tard), Los Bastardos, White Material, o Fantastic Mr. Fox (només es pot veure a dues sales).

Socialisme és la darrera obra de Godard, i es presentarà al Festival de Cannes 2010 (del 12 al 23 de maig). La pel·lícula presenta a una série de personatges embarcats en un creuer: un criminal de guerra, un policia de Moscú, un pensador francès, una rockera nordamericana, un ex doble agent i un ambaixador palestí. Patti Smith, Élisabeth Vitali, Nadège Beausson-Diagne, Christian Sinniger, Lenny Kaye, Eye Haidora, Maurice Sarfati, Louma Sanbar, Olga Riazanova, Marine Battaggia, Alain Badiou, Catherine Tanvier, Quentin Grosset i Agatha Couture són alguns dels protagonistes del darrer film d’un dels artistes més importants dels darrers 50 anys.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply