Socialisme… Cinema… Art… Godard

És evident que les pel·lícules poden reflexionar de millor manera que l’escriptura o la filosofia, però això va ser rápidament oblidat.- Jean Luc Godard

Jean Luc Godard segueix sent Jean Luc Godard. Aquesta obvietat és un fet intocable des de l’òpera prima amb la que es va estrenar, A Bout de Souffle, on algunes de les constants del seu cinema van irrompre de forma tan inesperada com necessària. Tot i que a França hi havien cineastes com Louis Malle, Jean Pierre Melville i Henri-Georges Clouzot, juntament amb Truffaut, el director parisí va donar aire fresc i un gir al llenguatge cinematogràfic a finals dels 50′s i principis dels 60′s. El cinema continuava oferint moments memorables, però el circ mediàtic de les majors i la mentalitat materialista i el conservadurisme dels guionistes i productors, pendents de que el projecte trïat per tirar endavant fos una mena de “grossa de nadal”, provocava l’oblit del concepte vital del cinema: que és art, i si es dóna prioritat al tema econòmic, deixa de ser art per convertir-se en un producte. Noms com Godard, Crumb, Ginsberg, Sonic Youth demostren que a un no li cal vendre’s a la indústria de l’art per sobreviure, i que si un realment vol ser fidel a l’art per l’art, o a l’art com força social, o a l’art com a mitjà de comunicació, ho és. I noms com els citats són els que permeten creure en l’art i en la supervivència d’un art intel·ligent, profund, creatiu, directe i entretingut.

Godard va crear una avantguarda cinematogràfica de la que directors com Woody Allen, David Lynch, Jim Jarmusch, Wong Kar-wai, Gus Van Sant, Olivier Assayas, Wes Anderson i Sofia Coppola, per citar-ne alguns, han begut. La Nouvelle Vague és potser la última escola de cinema, potser per una raó tan senzilla com bàsica: el cinema vist com un ofici artístic i una dedicació passional, creativa i intensa. Des d’aquesta primera pel·lícula que citàvem, l’obra de Godard no només segueix igual de vigent que el primer dia, perquè és un cinema d’una frescor i inventiva únics a tots nivells. El seu cinema està plagat de noms, moments i situacions immortals: La primera etapa, amb Anna Karina i Jean-Paul Belmondo com a grans protagonistes; el descobriment i confirmació precisament d’Anna Karina a Vivir Su Vida; la visceralitat, existencialisme i preciocisme de Pierrot El Loco; l’antibel·licisme i antipatriotisme de El Soldadito; l’aproximació a l’esperit rebel dels Stones de finals dels 60′s, amb Sympathy for the devil, l’adaptació de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, El Desprecio, amb una gran Brigitte Bardot; la gairebé definitiva Banda Aparte, homenatge esplèndid i sorprenent al referencial cinema negra; l’enfrontament divertídissim i genial home i dona a Masculino Femenino; el cop de puny polític i visual de La China, del seu periode més polític, tot i que sempre ho ha estat, accentuat amb els anys de col·laboració amb el Jean-Pierre Gorin i el grup Dziga Vertov; la seva etapa de vídeo dels 80′s, on el reivindicava per fer cinema; el seu repàs i reflexió sobre el cinema, l’enfrontament art i indústria, la història, i el significat de tot plegat a Histoire(s) du Cinema, la mirada a l’amor i a la història de Elogio del Amor i Notre Musique; Godard ha demostrat en tot moment que per ell el cinema és l’oportunitat i la necessitat d’expressar-se de manera diferent, atrevida, espontànea i natural, sense estar pendent de si agrada o no agrada, de si ven o no ven: com a autor, plasma amb una personalitat única la seva mirada sobre l’amor, la mort, els ideals i en general, una mirada tan referencial com intemporal dels detalls i dels grans temes de la vida.

Fa uns anys vaig adonar-me que el cinema no havia mostrat els camps de concentració. Se n’havia parlat, en línees generals, però no els havia mostrat [...] quan realment els camps eren prioritaris, de la mateixa manera que el fusell cronofotogràfic de Marey havia mostrat la locomoció humana o coses per l’estil. No hem volgut veure els camps de concetració. Aquí el cinema s’aturà; llavors jo vaig pensar que la nouvelle vague que no era un principi sinó una finalitat.- Jean Luc Godard

El cine com un collage, concepte artístic que exclama, amb la mateixa contundència i claredat que els habituals rètols dels films de Godard, la necessitat de crear amb un caire artesanal, experimental i honest, en una mena de “fés-ho a la teva manera, experimenta, prova d’expressar-te sense por”, per tant, fer una cosa pròpia amb total llibertat. Crear per viure; crear com una necessitat vital i expressiva, que sorgeix de cop. Evidentment, Godard fa del collage i del seu estil narratiu un exercici únic i personal, on la improvisació i el deixar fluïr sensacions i emocions brillen per la seva presència; però el que és innegable és, primer que ha creat escola, i que segon, estimula, emociona, i demostra que el cinema no es reinventa amb 3D, ni amb grans productores, ni amb contes disney convertits en productes de fira, ni mal educant a un públic que paga gairebé 11 euros per 2 hores de focs artificials de mal gust, ni promocionant històries, trames i personatges que aporten menys que un badall de la meva gata; el cinema, l’art i la vida es reinventen amb intel·ligència, atreviment, llibertat, talent i ganes d’expressar-se de forma passional, artística i natural. Com a mínim, si hi ha lloc, i molt, pel cinema de crispetes, ha d’haver el mateix lloc per Socialisme, per I’m not there (recordem que va arribar gairebé 3 anys més tard), Los Bastardos, White Material, o Fantastic Mr. Fox (només es pot veure a dues sales).

Socialisme és la darrera obra de Godard, i es presentarà al Festival de Cannes 2010 (del 12 al 23 de maig). La pel·lícula presenta a una série de personatges embarcats en un creuer: un criminal de guerra, un policia de Moscú, un pensador francès, una rockera nordamericana, un ex doble agent i un ambaixador palestí. Patti Smith, Élisabeth Vitali, Nadège Beausson-Diagne, Christian Sinniger, Lenny Kaye, Eye Haidora, Maurice Sarfati, Louma Sanbar, Olga Riazanova, Marine Battaggia, Alain Badiou, Catherine Tanvier, Quentin Grosset i Agatha Couture són alguns dels protagonistes del darrer film d’un dels artistes més importants dels darrers 50 anys.

Autor

Daniel Bossio

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *