Tarde para la ira, de Raúl Arévalo

0

Vuit anys són els que ha necessitat Raúl Arévalo per tirar endavant la seva òpera prima. Que un actor de renom com ell tingui tants problemes per fer cinema posa de manifest com està el panorama cultural en aquest país. Tanmateix, no tot són notícies dolentes. Tarde para la ira és una de les pel·lícules més refrescants i interessants produïdes al nostre país en els darrers anys. Beu de clàssics (Sam Fuller, Henry King o Joseph H. Lewis), de cineastes contemporanis (Enrique Urbziu, Jacques Audiard o David Michod), i té clar què vol i cap a on va, oferint un exercici cinematogràfic aspre, diàfan i amb moments notables que donen motius per creure en ell com a director.

L’inici del film no pot ser millor. Curro (Luis Callejo), el típic macarra amb el qual no vols ni creuar-te un ‘bon dia’ espera nerviós al cotxe. La càmera, situada al seient de darrere, a l’estil de Gun Crazy, ens fa partíceps de l’angoixa del moment. Està a punt de succeir quelcom terrible que provocarà l’inici d’una trama entorn de la venjança i l’amor. A partir d’aquí, apareixerà José (Antonio De la Torre), un home reservat i amable que dóna la sensació que no ensenya totes les cartes. Arévalo narra amb pols ferm la història d’uns personatges marcats per un passat que uns intenten oblidar, que d’altres no poden, però que acabarà marcant les seves vides.

Tarde para la ira, de Raúl Arévalo

Rodat amb super 16mm per volutant artística (tot i que a Espanya no hi ha laboratori per revel·lar aquest tipus de pel·lícula) pel fet que Arévalo volia una fotografia amb gra i de textura plomissa, Tarde para la ira té lloc a barris madrlilenys i pobles castellans que demandaven aquest tipus de llum. Amb el seu col·lega David Pulido, co-guionista del film, Arévalo ha aconseguit uns personatges ben perfilats que impregnen una sensació de perill i de què són paios amb la que no te la pots jugar. I una altra virtut: les situacions de tensió, ben trobades i taquicàrdiques, sempre suggeridores, on l’espectador ha de pensar per trobar respostes. El que no m’ha convençut és la fragmentació que fa de la història, dividint la pel·li en capítols, amb la intenció d’ajudar l’espectador a entendre la trama. No calia, resulta massa redundant.

Seca i directa, Tarde para la ira és un thriller de venjances, de tipus durs que planegen durant anys ajusticiar els seus éssers més estimats. Arévalo ha explicat la història de sempre. Ara bé, el com l’explica és el quid del cinema. I ell ho té clar. La seva òpera prima ens obliga a estar atents als seus propers pasos com a director.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply