Café Society, de Woody Allen

0

Generalment, o gairebé sempre, desconfio de les persones a les que no els agrada la xocolata, els animals de companyia, els Simpsons, els Beatles i les pel·lis de Woody Allen. No m’he trobat mai a ningú que detesti a la vegada els meus cinc pilars de la vida. Si algun dia me’l trobés i per aquelles coses de la vida hagués de guardar-me el seu telèfon al mòbil, el registraria com Adolf Hitler. Darrerament, el que més em trobo, són detractors de Woody Allen, pensament que em converteix en el seu enemic número ú. Café Society és el seu darrer film, on Allen recupera el to i les virtuts d’alguns dels seus millors treballs, convertint la seva cita anual en una declaració d’amor als encerts i errors de la vida.

Per mi, sentir a algú parlar malament de Woody Allen és motiu de duel a mort. Afortunadament he rebut una educació immaculada i sé controlar els meus instints més brutals. No sé si els podria controlar si algú que odia a Woody Allen és capaç també de menysprear els Beatles. Millor no trobar-me mai en aquesta situació. El cas és que l’autor de Maridos y mujeres ha estrenat fa poc Café Society, la que sense dubte és ja una de les meves pel·lis favorites de l’any. Un motiu més per tornar a defensar el novaiorquès dels indesitjables. Si bé és cert, i fins i tot servidor ho pot reconèixer, que des de Desmontando a Harry no ha filmat cap obra mestra, realment podem faltar el respecte a l’autor d’Annie Hall, Manhattan o Delitos y faltas per haver sigut capaç de dirigir productes lamentables com Vicky, Cristina, Barcelona o A Roma con amor?

Café Society, de Woody Allen

Café Society explica la història de Bobby Dorfmann (Jesse Eisenberg), el petit d’una família jueva al Nova York dels anys 30. Fart del negoci familiar, decideix anar a Los Àngeles, on viu el seu tiet Phil (Steve Carrell) un agent d’actors Hollywood molt ben posicionat. Bobby comença a treballar pel seu tiet, i a l’agència coneix a Victoria (esplèndida Kristen Stewart), una intel·lectual, bohèmia i irreverent ànima indomable. No obstant això, la Victoria potser no és tan autèntica i amaga un secret. I fins aquí podem llegir. Amb la hipnòtica i clàssica  fotografia de Vittorio Storaro captivant l’espectador des de la primera escena, el film es situa una part a Los Àngeles i una part a Nova York. Gàngsters, mil·lionaris, buscavides, intel·lectuals, sicaris,… els personatges d’Allen circulen per una trama ben connectada i resolta, i que gira al voltant de la idea de l’amor com a motor de la vida i la de les trampes en les quals acabem atrapats per males decisions.

La veu en off de Woody Allen narrant la història, alguns diàlegs impagables, gairebé al nivell de les seves millors obres, el treball d’Storaro amb la foto i la llum, la bellesa de Kristen Stewart i Blake Lively, la interpretació de la primera i Eisenberg, i la tertúlia obligada que ens obliga a fer un cop acabada la pel·lícula fan de Café Society una petita joia que anirem apreciant encara més amb el temps, a excepció dels il·luminats que no són capaços de respectar a un dels més cineastes més grans dels darrers quaranta anys. I no us atreviu mai a parlar malament d’ell davant meu. Em faig cada dia més vell i perillós, no com el meu ídol, cada dia més vell però més savi. Que segueixi així.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply