The Grandmaster, de Wong Kar Wai

0

The Grandmaster “La memòria del cor elimina els dolents records i magnifica els bons, i gràcies a aquest artifici, assolim sobrellevar el passat”.

Gabriel García Márquez

Abans de The Grandmaster, Won Kar-wai duia 5 anys sense fer una pel·lícula. My blueberry nights (2007), la seva aventura nord-americana, pel·lícula irregular sobre el desamor protagonitzada per una noia que fa un viatge per l’Amèrica profunda on es va trobant a sí mateixa, cinta que visualment continuava la línia d’anteriors treballs, però tenia un guió que no acabava de rutllar, i Ashes of time redux (2008), on ja tocava les arts marcials, era un remuntatge de l’excel·lent i hipnòtica pel·lícula que va filmar el 1994, on a través del personatge d’un armador de katanes, Ouyang Fengera, ens explicava un relat històric sobre el desamor, tradicions i lleialtats. S’esperava amb molta expectació la tornada al cinema de Kar Wai després de la inactivitat, The Grandmaster és centra en la  figura de Ip Man, mestre de l’estil Wing Chun, una varietat del Kung Fu, que va tenir entre els seus deixebles a Bruce Lee. La pel.lícula protagonitzada per Tony Leung, actor fetitxe de Kar-Wai, i amb Zhang Yiyi, que ja apareixia en 2046, com a filla del mestre ancià, actriu habitual en aquest tipus de cinema, torna a fer una caracterització molt semblant a las que ja havia fet per Lee i Yimou. No és tracta d’un biopic a l’ús, la cinta va molt més enllà, centrant-se en un home que va viure en la població de Foshan, al sud de la Xina que va sofrir la invasió japonesa i la posterior guerra civil que va dividir el país, provocant la pèrdua de dos fills i la posterior separació de la seva família. A l’exili de Hong Kong, refà la seva vida ensenyant kung fu. Estructurada a través de dos parts ben diferenciades, la primera meitat, ens presenta una successió de baralles on les acrobàcies impossibles i les lluites multitudinàries formen part de la trama. Les escenes d’acció estan dissenyades per tot un gran especialista del gènere, Yuen Woo-Ping, a qui se’l destaca per la seva idèntica tasca a la trilogia de The Matrix (1999 i 2203), Tigre i dragón (2000) i Kill Bill (2003 i 2004), a més de ser un gran reputat director de pel·lícules d’arts marcials. Unes coreografies impactants que ofereixen un autèntic espectacle purament visual, fent gala del gran talent del Kar-Wai en l’aspecte visual, una part que ens recorda a altres cineastes xinesos que també van sucumbir al gènere de les arts marcials, com Ang Lee amb Trige y dragón (2000) i Zhang Yimou amb Hero (2002) i La casa de las dagas voladoras (2004). Wong Kar-Wai s’allunya de les propostes dels seus coetanis, gràcies a un lirisme visual marca de la casa. La segona meitat de la pel.lícula el to canvia radicalment, la desmesura pirotècnica dóna pas a la contenció i l’emoció continguda, que s’apropien del relat, i anem descobrint l’essència del kung fu, una habilitat que requereix molta concentració i què és una manera de viure on l’espiritualitat ho és tot. Un món de tradicions, respecte i saviesa que es llega a través de les generacions. Un híbrid entre el cinema d’arts marcials més comercial i un cinema d’autor molt arrelat en propostes clàssiques, una opció molt similar a la que plantejava Kill Bill, de Quentin Tarantino. Amb tot, The Grandmaster deixa un bon sabor gràcies al bon fer de Wong Kar-Wai, un autor que combina a la perfecció un estil visual molt estilitzat amb unes històries poètiques i profundes que desenvolupen relats on uns personatges torturats per un temps passat, un temps somniat que els desborda atrapats en una malenconia física i emocional. Són boníssims exemples Chunking express (1994), Happy together (1997), In the mood for love (2000), – on va arribar al seu cum laude, narrant meravellosament la història d’amor impossible entre dos veïns al Hong Kong dels anys 60 amb moltes reminiscències amb Hiroshima mon amour (1959), d’Alain Resnais i del cinema d’Antonioni -,  i 2046 (2004), relats on Kar-wai va demostrar una gran capacitat per realitzar un cinema molt personal que tenia el seu Hong Kong, l’altra Xina, com a epicentre del relat, la dels exiliats, la moderna, la que escoltava a Nat King Cole i gaudia d’un tipus de vida molt diferent, amb un equip d’actors i tècnics habitual, Tony Leung i Maggie Cheung interpretant els personatges, la meravellosa llum de Christopher Doyle, William Chang, muntador, dissenyador de producció i artístic, com també el músic Shigeru Umebayashi, van fer de Kar-wai un dels directors contemporanis més influents dotats de gran personalitat, que va captivar a milers d’espectadors d’arreu del món.

 

 

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply