Un joc d’intel·ligència, de Hans Weingartner

0

L’any 2007, el director de cinema austríac Hans Weingartner, al que molts recordareu per Los edukadores, tot i que la traducció del títol original era Los años de abundancia han terminado (Die fetten Jahre sind vorbei), va presentar la pel·lícula Un joc d’intel·ligència (Free Rainer), que no es va estrenar al nostre país fins l’agost del passat 2010. En ella, un excel·lent Moritz Bleibtreu interpreta a Rainer, un productor de televisió sense escrúpols que viu la vida al límit, entregat a crear programes per a grans audiències, a les drogues i a l’alcohol. Un dia, una noia (ressentida perquè per culpa d’un programa creat pel protagonista el seu pare es va suïcidar) provoca de forma intencionada un accident de tràfic que acaba amb Rainer a l’hospital, commocionat pel fet de descobrir les conseqüències dels programes que crea. A partir d’aquest moment, decideix produir un nou programa cultural que, evidentment, fracassa estrepitosament en els índex d’audiència. Frustrat i rabiós, després d’haver obert els ulls a la realitat que el rodeja, decideix unir-se a la noia que quasi el mata i, junts, recluten un grup de persones (un pidolaire borratxo, un immigrant indi…) amb l’objectiu de manipular els índexs d’audiència d’alguns domicilis per a que els resultats afavoreixin els programes culturals per damunt de la comunament denominada tele-brossa. D’aquesta forma aconsegueixen que, gràcies a la tendència de l’ésser humà a fer el que fa la majoria, la gent s’interessi per programes de divulgació cultural o documentals, iniciant un canvi imparable.

Malgrat les bones intencions i un primer quart d’hora força brillant, la pel·lícula resulta un punt ingènua, abusa de clixés, i es va edulcorant i tornant-se més convencional a mesura que avança. L’argument, d’altra banda, recorda per exemple a 13,99 euros, el llibre que Frederic Beigbeder va publicar l’any 2000 i que narrava una metamorfosi semblant (el protagonista de 13,99 euros, Octave, és un publicista que, fastiguejat pel món en el que viu, decideix escriure un llibre sobre les mentides de la publicitat per a que el facin fora).

A l’inici d’Un joc d’ intel·ligència, presenciem un concurs en el qual tres candidats han de guanyar-se el dret de deixar prenyada la concursant principal en una cursa de velocitat. Però no són ells els que corren, si no els seus espermatozous. La televisió d’avui en dia ofereix també autèntiques barbaritats, recolzant-se en dos pilars bàsics, a saber, l’ànsia de la majoria per gaudir dels famosos 15 minuts de fama dels que parlava Andy Warhol i els diners, que arriben allà on les ganes de fama no ho fan. La resta d’ingredients ja els posem els espectadors, és a dir, poc criteri, ganes de perdre el temps, deixant-se emportar pel morbo que suposar presenciar buidor i misèria. Si ningú els mirés, aquests programes no existirien.

La oferta televisiva inclou productes (per dir-ho d’alguna manera) que suposen un insult, no només per als espectadors; també per la mateixa gent que els fa. I aquí trobem dos exemples recents que resulten fantàstics per exemplificar el problema:

  • Primer, la coneguda substitució del canal de notícies CNN+ per un canal de Gran Hermano les 24 hores del dia (a l’espera d’un proper canvi després de les necessàries queixes), una centrifugadora de neurones que, a sobre, funciona sense interrupcions (el tema de l’horari infantil fa temps que no preocupa gaire).
  • El segon exemple potser marca un abans i un després en el circ de la tele. En un conegut programa de tarda que ha decidit premiar-nos amb un non-stop d’estupideses, una reportera va passar quatre dies al costat de la dona d’un dels sospitosos d’un crim. Després de pressionar-la fins a la sacietat, la dona va confessar, en directe, que el seu marit havia comès el crim, mentre el judici era en marxa en un tribunal. La responsable del programa s’ha atribuït tot el mèrit de la confessió, afirmant que fins i tot s’intentaven posar en contacte amb el jutjat per aportar una valuosa informació.

Hem arribat a un punt en que cal preguntar-se si això és el que volem. Si tanta vulgaritat junta no pot tenir més conseqüències que simplement haver perdut unes quantes hores de la nostra vida per a no res. El lingüista i filòsof Noam Chomsky va plantejar deu estratègies de manipulació mediàtica que, un cop llegides, fan pensar en les terribles conseqüències de distreure’s amb futilitats mentre el món segueix generant problemes reals que requereixen (o haurien de requerir) tota la nostra atenció.

Vull pensar que es tracta del que ens ofereixen, no del que volem, que és exactament el que pensa el protagonista d’Un joc d’ intel·ligència, qui considera que la gent veuria la televisió igual si tot el dia programessin contingut divulgatiu.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply