Una familia de Tokio, de Yôji Yamada

0

Una família de Tokio“Jo mostro el que no és possible com si ho fos, però Ozu mostra el que és possible como si ho fos, i això és molt més difícil”

Kenji Mizoguchi

Cuentos de Tokio, de Yasujiro Ozu, filmada en 1953, narrava la senzilla i commovedora història d’uns pares ancians que viatjaven fins a Tokio a visitar els seus fills, a més de ser un dels títols més importants i celebrats del seu director, és una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Seixanta anys després, Yôji Yamada, un dels seus ajudants i deixebles més avantatjats, autor de cèlebres títols com El pañuelo amarillo de la felicidad (1977) i El ocaso del Samurai (2002), torna a filmar aquest homenatge/remake pel seu mestre, amb el títol Una familia de Tokio. Yamada és molt fidel al relat, no ho és pas, en la forma de contar-lo, aquí el cineasta octogenari, la fa seva. Una forma cinematogràfica que va dur a Ozu a convertir-se en un dels cineastes més significatius i influents. Una familia de Tokio, continua parlant-nos del mateix sentiment, el d’uns pares que es senten desplaçats pels seus fills, que degut a la seva feina i ocupacions, no troben el moment d’estar-se amb ells, casualment, ho trobaran amb Noriko, la nora, com també succeïa a la pel·lícula d’Ozu. Yamada continua la línia del mestre, ens acosta el relat i els seus personatges des de la intimitat, mostrant a cada un d’ells amb molta cura i sinceritat, deixant que el conte vagi fent camí, tranquil·lament, explicant-nos tots els detalls i situant-nos el més proper possible a cada un d’ells sense destorbar-los i interrompre la seva quotidianitat. Estem davant d’una de les pel·lícules que més s’han apropat a l’estil narratiu d’Ozu, des d’una mirada afectiva i respectuosa, però també dotant a la pel·lícula de veu pròpia i el més important, oferir una història que pugui transmetre emocions i commoure com ho feia la seva predecessora. Cuentos de Tokio ens mostrava un Japó devastat per la segona guerra mundial, ara, l’escenari ha canviat completament, Yamada, ens situa a un país ferit pel tsunami i l’accident nuclear de Fukushima. Una familia de Tokio posa de manifest que l’immens llegat del mestre japonès segueix tan vigent seixanta anys després. El 2008, un altre director nipó, Hirokazu Kore-eda amb Still walking, plantejava en un context narratiu similar a la pel·lícula d’Ozu, però al contrari, ara era un fill que visitava als seus pares. Tokio-ga, de Wim Wenders, de 1985, buscava les petjades del cinema d’Ozu a la capital japonesa. Five long takes. Dedicated a Yasujiro Ozu (2003), de Abbas Kiarostami i Cafè Lumière (2004), de Hou Hsiao Hsien, són altres mostres de l’admiració que grans cineastes contemporanis professen pel talent d’Ozu, una llista que podríem incloure a Jim Jarmusch, Ali Kaurismäki, Vincent Gallo… A la que hem de sumar el nom de Yôji Yamada i la seva faula moderna, tendra i sensible guardonada amb l’Espiga d’Or a l’últim Festival de Cinema de Valladolid. David Borwell, teòric i historiador de cinema descrivia la poètica del cinema de Yasujiro Ozu: Retratar els cicles vitals i la mutabilitat de l’existència que l’acció per si mateixa.

 

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply