Sociofobia, de César Rendueles

0

Sociofobia, de César RenduelesRosseau deia que la societat és el que ens fa pitjors, el que provoca la caiguda de l’home; Ibsen, en canvi, considerava que la societat era com un vaixell on tots els seus membres tenien la seva tasca i cap es podia despistar. Aristòtil ja ho va dir molt abans: l’home perfeccionat per la societat és el millor dels animals, però sense llei ni justícia és el pitjor. No sabem que pensarà César Rendueles d’aquestes clàssiques i conegudes reflexions, tot i que ens ha ofert una precisa i severa reflexió sobre la seva visió de la societat virtual a la seva darrera obra, Sociofobia (Capitan Swing, 2013), assaig on aborda la mitificació d’internet com a eina capaç de reunir la ciutadania i d’ establir una àgora 2.0 a través de la qual propulsar iniciatives per atacar alguns dels problemes més evidents, alguns d’ells, massa inherents a la nostra condició, com l’amor per la guerra i el passotisme generalitzat davant lacres com la fam.

Rendueles entén la revolució tecnològica que ha suposat la xarxa social com un salt mortal cap a la indefensió social, l’autarquia individualista i la fragilitat de cadascun de nosaltres, il·luminats per les il·limitades bonances d’internet, quan en realitat no són tals. L’autor considera que ens hem cregut que internet és una fàbrica de solucions, una mena de cofre màgic en el que trobarem resposta a tot. L’obra, a més reflexiona sobre la negligència política i envers la manca d’esperit de canvi de la ciutadania, per falta d’ambició, exigència, i el perillós conformisme de cagar-se en tot a base de donar-li al teclat. Ens hem aïllat socialment, som més fràgils, tenim la mateixa o més por als canvis, ens creiem les utopies de la xarxa… en què ens hem convertit des de que internet forma part de la nostra vida? No serà que al que es coneix com liberalisme (sí, el que proclamava Milton Friedman i els seus Chicago Boys) li interessa que ens convertim en internautes compromesos però a la vegada més distanciats de la societat?

Rendueles, doctor en filosofia, inicia el seu assaig amb una demolidor introducció de tres capítols, on deixa ben clara la seva postura: “Básicamente, pienso que Internet no es un sofisticado laboratorio donde se está experimentando con delicadas cepas de comunidad futura. Más bien es un zoológico en ruinas donde se conservan deslustrados los viejos problemas que aún nos acosan, aunque prefiramos no verlos”. L’autor considera que l’efervescència social digital és decorativa, i culpa la ideologia de la xarxa com a responsable de deixar enrere valors i intangibles necessaris per afrontar la democratització, la igualtat, la llibertat i la solidaritat, tots ells reivindicats a les societat complexes il·lustrades. És una posada en escena ambiciosa i crítica amb la idea de que les noves tecnologies ens ajuden a millorar l’status quo del món. A més, defineix l’actual home post-capitalista com un “vigoroso cóctel de entusiasmo enfermizo por las coloridas obras de la electrónica, sumisión a las burocracias y servicios técnicos de Samsung, Telefónica o Gas Natural, y carácter gregario a caballo entre un lemming y un Mourinho” . A això se li diu optimisme davant els seus. 

El gruix de l’obra es divideix en dos parts. A la primera posa l’èmfasi en el ciberutopisme i les seves diferents formes. El debat es centra en el ciberfetitxisme i els tentacles que envaeixen un fictici espai social que ens allunya de la realitat quotidiana, creant un compromís fugaç i individualista. El progrés tecnològic, diu Rendueles, ha estat un company de viatge de les esperances utòpiques modernes. Els adoradors de la ciència o ciberfetitxistes es posicionen del costat de la tecnologia i dels manifests, impecables formalment, inclús ideològicament, però poc atents a la real repercussió que tenen. Ara bé, segons proves empíriques, segueix l’autor, internet limita la cooperació i la crítica política, no les impulsa. Considera internet la utopia política per antonomàsia, perquè es basa en la fantasia de que hem deixat enrere alguns dels nostres grans errors històrics. Ho argumenta, posant exemples, fent referència a historiadors i filòsofs, fent de la seva crítica un atac documentadíssim contra els que confien potser massa en la tecnologia per rentar la cara al futur.

La segona part de Sociofobia aborda els errors dels anticapitalistes i d’algunes de les seves idees, situant-se ell com un més dels que han optat per considerar que existeix una alternativa social més justa que la capitalista. Ara bé, on és? La crítica a les esquerres la realitza través d’una mirada precisa als comunismes de l’est, a la realitat filosòfica socialista i a la ineptitud política. Des de la descreença i manca de confiança cap a la societat ben raonats i l’ús que en fem de les noves tecnologies, Rendueles afirma que criticar el sistema a través d’un tuit o d’un post a Facebook és la nova frontera de la banalitat. Entenem que l’autor considera imprescindible redefinir el post-capitalisme, és a dir, el demà, a través de moviments com el 15-M i plataformes com la PAH, les quals, a base de grans dosis de realisme i tradició, es mobilitzen pel canvi des de l’acció, no només des de la xarxa. Solucions? Ambició, auto-crítica, i recuperar tradicions polítiques; suggereix posar-se les piles i que ens deixem de romanticisme tecnològics, i que mirem la història si volem, de veritat, canviar el món… sense menysprear del tot internet, però sense considerar-la la mare de la futura societat. Potser cal quelcom més que el change.org i tuits incendiaris.

Quan ens creiem que internet ens ajudaria a ser millors i a construir un futur més lluminós, César Rendueles, amb Sociofobia, ens ofereix un estudi ben contundent que serveix per treure-li la màscara a la xarxa social i mostrar-la com un dels amics més fidels i útils del capitalisme i dels continuisme polític. Potser Marcuse tenia part de raó quan deia que la tecnologia servia per instaurar formes de control social i de cohesió social més efectives i més agradables. Rendueles també ho entén així.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply