Viva la libertad, de Roberto Andò

0

Viva la libertadAmb un extraordinari Toni Servillo en el paper dels bessons, Roberto Andò construeix una magnífica faula entorn del món polític i l’oportunitat o necessitat de reinventar-se. Viva la libertad, adaptació de la novel·la El trono vacío (Il trono vuoto) del mateix director, es tracta d’un lloable exercici fílmic molt adient pels temps que vivim, on es recreen les actituds, circumstàncies i accions del circ polític italià. La hipèrbole i la burla actuen amb precisió per tal d’oferir un retrat creïble i real de la fauna que ens dirigeix. Ara bé, el dubte és si estem davant de quelcom més que d’una sàtira política. El que estava més clar és que amb Toni Servillo en el(s) paper(s) principal(s) valia la pena veure-la. I així ha estat.

El punt de partida del film és ben saborós. Enrico Ernani és el cap de l’oposició. Menyspreat pels seus per la falta de propostes i d’autoritat política, utilitzat per un govern italià còmode per tenir una oposició tan dèbil, es troba en permanent fora de lloc i de joc. Un bon dia, cansat de tot, Enrico desapareix. Davant d’aquest panorama, el seu secretari, Andrea Bottini (fantàstic Valerio Mastandrea, com a portaborse del polític, secretari per tot), desesperat, busca al germà d’Enrico, Giovanni (un filòsof bipolar amb entrades i sortides constants a instituts neuropsiquiàtrics), per si sap alguna cosa del seu germà. Quan Andrea el veu, ho té clar. No són només germans, són bessons. Ell no en sabia res: fa més de 25 anys que els bessos no es veuen ni es parlen. Varen compartir amor i alguna cosa més, però, el cas és que ja no es veuen. Giovanni es farà passar pel seu germà bessó per intentar que l’status quo del circ polític no s’alteri. Res més lluny de la realitat. L’honestedat erudita, tarannà extravertit, la vocació filosòfica i l’esperit lliure de Giovanni sorprenen des del primer dia i provoquen un canvi en la intenció de vot de l’electorat italià.  Giovanni es converteix en clar favorit a les properes eleccions: “Italians, siguin honestos, deixin de tenyir-se el cabell”. El seu discurs, clar, des de les bases, proper a l’electorat, és el propi d’algú del carrer, tot i que amb una erudició i intel·lectualitat que el fan irresistible. Els canvis són inevitables; ara bé, què passarà quan torni Enrico?

Però, com anticipàvem, la pel·li va més enllà del marc polític. Enrico, desapareix i s’amaga a París, a casa del seu gran amor de joventut. Fa memòria de la seva vida, en un intent d’exercici introspectiu per retrobar-se ell mateix. D’altra banda, el seu germà, l’altra cara de la moneda, representa la llibertat, el prendre’s la vida amb filosofia, optant per un carpe diem tan simple com honest. La reflexió sobre les diferents maneres d’entendre la vida i l’angoixa que un arriba a sentir quan es perd a sí mateix actuen com a contundents comodins d’una proposta que s’endinsa tant l’individu polític com l’individu social.

Serà perquè, finalment, el que som és éssers tan polítics com socials? D’altra banda, qui són els bojos, els que no es despentinen per res o els que se’n riuen de tot? I una tercera reflexió a la que ens convida la pel·lícula: els governants són uns mediocres perquè els electors també ho són? I va, una quarta: quan deixem de ser el que volíem ser? Benvinguda aquesta irregular i desperta Viva la libertad, enèsim retrat, però no un més, sobre la necessitat de trobar-se a sí mateix, des de la reflexió, l’humor i l’autocrítica, i també, envers la urgència d’un rentat de cara a fins de la classe política.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply