The Afghan Whigs: Do To The Beast

0

The Afghan Whigs - Do the BeastSetze anys han estat els Afghan Whigs sense gravar nou material, amb el parèntesi dels temes nous inclosos en el recopilatori Unbreakable: A Retrospective 1990–2006 publicat per Rhino Records. Ara bé, Greg Dulli, líder indiscutible de la banda, no ha parat. Durant aquestes setze anys ha publicat discs amb el seu projecte posterior, The Twilight Singers, i amb una extensió d’aquests, The Gutter Twins, amb col·laboració de Mark Lanegan, per citar els seus treballs més notoris. Per tant, el retorn dels Whigs, tot i ser una sorpresa, no ha estat un retorn des de les teranyines com altres, on sobrepassa el sopor i la sensació de retorn obligat i prescindible. Comencem per aquí: Do To The Beast és un LP collonut. Perquè apareixen textures pròpies dels Twilight Singers. Perquè hi trobem elements dels Whigs de sempre. Perquè a la vegada hi ha novetats tan sorprenents com congruents.  Perquè hi trobem pinzellades noir, de suspens cinèfil i musical, i magnífiques melodies i harmonies que peça a peça construeixen esplèndides cançons. Perquè, un altre cop, Greg Dulli demostra que és un dels millors compositors dels darrers 25 anys dins del panorama del rock n’ roll i líder de la millor banda menys famosa.

El disc s’inicia amb l’abrasiva Parked Outside, tema intens que creix a partir d’un riff tan senzill com vital. No pot haver millor inici. El Rock n’ Soul dels Whigs transpira amb la intensitat i fogors de sempre. El segon tall, Matamoros, esdevé una demostració més de la capacitat de Dulli per conjugar estils, i és el primer pas cap a la confirmació que no és un disc qualsevol; només cal veure com l’interpreten en directe per comprovar fins a quin punt creuen en el nou treball. El disc segueix creixent amb It Kills, clàssic immediat, per essència, per textures i per harmonies, en el primer tall identificatiu de la banda, amb un peu a Blackberry Belle i un altre a Black Love. El single Algiers, iniciat amb percussió que evoca al Be my Baby de les Ronettes, evolucionant cap a un mig temps on el pop, el soul i els Crazy Horses es fonen en territori inexplorat mai pels Whigs. Lost in the Woods, primer punt d’inflexió del disc, representa el costa més fosc i complex de Dulli i cia. on les penombres, les culpes i la contingència sonora donen pas a una explosió d’harmonies pop i sentiments profunds. The Lottery permet agafar aire, respirar, amb una composició de tall més clàssic i accessible que torna a tenir un peu a cada projecte del de Cincinnati, aquest cop a 1965 i a twilight as played by the twilight singers. Torna la calma, amb Can Rova, o segon respir per reenganxar-se a l’adrenalina, en una composició acústica i assossegada que ens abriga i ens consola i que finalment ens estreny a base de groove. Royal Cream, emparentada amb Parked Outside, un rock n’ roll cru i sec, amb un altre riff a apuntar pel record, amb tornada de les que acabes per taral·larejar sense adonar-te. I arribem al final, amb I am Fire, una mirada directa als Twilight Singers més reposats i emocionals, i These Sticks, un clàssic tema de caire cinematogràfic de la factoria, amb elements jazzístics, on aglutina el seu arsenal sonor que serveix per tancar èpicament l’LP.

Amor, desamor, culpa, traïció, venjança i eclecticisme musical continua sent la fórmula, fórmula que evoluciona a través d’unes constants submergides en passió, intensitat, carisma i autenticitat desbordants, que permeten entendre una trajectòria indispensable pels amants a la música rock. Qui sap, però segurament, amb més continuïtat (parlem dels Afghan Whigs) obligarien a situar-los (gairebé) a dalt de tot de les bandes dels noranta. Seria just comparar-ho amb la santa trinitat del grup i tres dels millors discs parits als 90 com són Gentlemen, Black Love i 1965? Potser el disc s’apropa més als terrenys explorats amb The Twilight Singers? El cas és que el disc no hauria de passar desapercebut, perquè és dels que es mereix mil audicions. Gravat als estudis Pink Duck de Josh Homme, amb Dulli com a director d’orquestra, Do To The Beast és un formidable LP de retorn, on els fonaments de la música que ha composat i executat durant aquests setze anys de parèntesi han donat el seu fruit, donant forma a un treball on no hi sobra ni falta res. En constant evolució, el seu inconformisme artístic es manté ardent i inquiet. Amb Greg Dulli mai està dita la darrera paraula. De moment, és aquesta: Do To The Beast.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply