Vivir es fácil con los ojos cerrados, de David Trueba

“Un somni que somies sol és només un somni. Un somni que somies amb algú és una realitat”

John Lennon

Antonio, un professor d’anglès ensenya als seus alumnes mitjançant les cançons de The Beatles a l’Espanya de 1966. Quan s’assabenta que John Lennon està rodant una pel·lícula a Almèria agafa el seu cotxe, un 850 verd i se’n va conèixer-lo. Pel camí es troba a Juanjo, un adolescent de tradició família franquista i a una noia, Belén, embarassada i sola, que no sap on anar. Acompanyats de les cançons de la mítica banda londinenca, emprendran un viatge cap a un destí que no existeix, que només és un somni dins de cadascun d’ells, com succeïa als personatges de El mago de Oz. Trueba s’endinsa en una faula contemporània, un bellíssim cant a la vida, a l’amistat i a l’amor, a estimar-se més un mateix i als altres, a il·lusionar-nos amb les petites coses que formen una gran vida plena i satisfactòria. Perquè amb els temps grisos i sense futur que els hi ha tocat viure a aquestes criatures solitàries i perdudes, només els hi queda somiar per sentir-se lliures, encara que només sigui per dins. Conte construït a través de dos mirades, de dos estats d’ànim. Per un costat, els adults, que repesenten l’Espanya dels perdedors de la guerra; com a contrapunt, tenim els joves, que representen el futur, la possibilitat de poder viure d’una altra manera i sobretot, en un país en llibertat. Trueba fa un recorregut emotiu i sincer per les carreteres i vies del seu àlbum cinematogràfic: des de la faula neorealista del mestre Zavattini, fins els westerns i les road movies europees i americanes, passant per les pel·lícules escrites per Azcona i dirigides per Berlanga, sense oblidar-se de les cintes protagonitzades per Landa, El puente, també per López Vázquez i d’altres “españolitos”, que fugien com podien de la realitat franquista. Destacar la feina de Javier Cámara, qui torna a demostrar le seva capacitat per interpretar qualsevol tipus de personatge; el seu ampli registre li permet també fer-se seu a un professor que és tot cor i sensibilitat. Trueba demostra un cop més que encara queden Quijotes i Sancho Panzas capaços de somiar amb molins que no existeixen, uns personatges que creuen en les causes perdudes i viuen una existència de manera senzilla i amb molta dignitat, afrontant el veritable somni dels éssers humans que no es altre que viure cada dia.