Crònica Greg Dulli, Sala Sidecar

0

Greg Dulli és d’aquells artistes que tenen l’audiència dels seus concerts guanyada amb tant sols posar els peus sobre l’escenari, i la Sala Sidecar no va ser una excepció vista la resposta de la seva audiència un cop l’ex-líder de The Afghan Whigs va aparèixer sobre el petit escenari de la sala de la Plaça Reial. Greg Dulli en estat pur, per primer cop interpretant els seus temes en format acústic i en la seva autèntica essència, circumstància que fa uns anys semblava impensable, però que la pròpia inèrcia creativa del cantant li ha obligat a fer, desprès dels nous horitzons explorats amb Mark Lanegan. Acompanyat per Dave Rosser a la guitarra i Rick Nelson al violí i violoncel, el cantant va repassar tota la seva carrera, obrint el concert amb St. Gregory i God’s Children. Després vindrien una intensa Black bird & The Fox (nou tema de The Twilight Singers, i que apareixerà a Dinamyte Steps, treball de la banda que s’espera per febrer’2011) i Bonnie Brae. Tot seguit, les versions de  A Love Supreme (John Coltrane) i Please Stay (Marvin Gaye); amb aquesta última, el concert agafaria la dimensió de nit inoblidable que ja no abandonaria fins un cop acabat.

My Time Has Come, una intensa Let me Lie to You, tema recuperat dels primers dies amb The Afghan Whigs, amb Dave Rosser apoderant-se de la part final de la cançó amb la seva guitarra, i una brutal Forty Dollars, van precedir els tres grans moments de la nit: Step Into the Light, If I Were Going i Summer’s Kiss. Rock executat amb ànima soul, passional i autèntic. Follow You Down, The Stations i un nou tema de The Twilight Singers, Never Seen No Devil, posarien punt i final a la primera part del concert. Per començar el bis, Candy Cane Crawl i la versió de José Gonzales, Down The Line, amb Greg Dulli al piano, i per rematar el concert, unes enèrgiques 66, Teenage Wristband (amb Pinball Wizard de The Who pel mig) i The Twilight Kind, posant així punt i final a un dels concerts viscuts aquest any. Una nova demostració de que el rock ha de viure de le la passió i l’emoció, alhora que ha de ser totalment imprevisble, com ho són els concerts de Greg Dulli, un artista capaç de sorpendre’ns un cop rera l’altre, i que el temps acabarà per posar-lo al lloc que és mereix en la història de la música rock, un lloc perdut entre Johnny Cash i Marvin Gaye.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply