Bob Dylan Revisited: 13 cançons adaptades al còmic

0

De jove, sabia que volia fer quelcom diferent a la resta. Volia fer alguna cosa que ningú més fes o pogués fer, i volia fer-ho millor del que ningú ho havia fet mai. No sabia a on em portaria, però a on em va portar va ser a la música folk en un temps en el que estava fora del mapa. Potser hi havia dotze persones en tot el país que coneguessin a Woody Guthrie, Roscoe Holcomb, la família Carter, Leadbelly… O, almenys, dotze persones de la meva edat. Eren esperits lliures que s’arriscaven i mai vaig desitjar acabar amb aquest esperit.

L’esperit lliure de Bob Dylan es manté intacte. El passat 24 de maig, Robert Allen Zimmerman va complir 70 anys, i lluny d’instal·lar-se en el tro de la fama i l’èxit comercial, continua amb el Never Ending Tour que el porta per tot el món amb el que ell considera realment important: pujar a l’escenari i tocar unes cançons que cobren una nova vida cada cop que són interpretades. Les 70 primaveres de Dylan van acompanyades de nostàlgia. El record del noi que se’n va anar a recórrer els EUA fins arribar a Nova York per tocar i viure de les cançons, el record dels que van viure in situ el primer gran concert de Dylan a Town Hall, el record del primer concert elèctric amb la banda The Hawk (posteriorment The Band) a Newport, el record de l’accident de moto que el va fer desaparèixer del mapa durant un temps, el record de cadascun dels seus àlbums, el record de cadascuna de les seves lletres,… ara bé, més enllà de la nostàlgia, segurament no és descabellat pensar en la generació de Bob Dylan, de Woody Allen, de Godard, (aquests dos, encara més veterans), de Martin Scorsese, de Neil Young, de l’encara més veterà Robert Frank, una generació que ha il·luminat l’art del segle XX, que sens dubte segueix il·luminant l’actual panorama artístic, i que sembla no tenir relleu. The Times They’re A-Changin’, sí, però, cap a on camina l’art? Cap a on va la música? D’aquí cinquanta anys, recordarem a algun autor per sobre dels citats anteriorment, o com a mínim, al mateix nivell? Potser la generació de PJ Harvey, Wes Anderson, Olivier Assayas, Sonic Youth… o potser tot el que acabo de dir és una banalitat d’algú que sent enyorança per una manera d’entendre l’art i la vida. Things have Changed, i sí, existeixen moviments que aposten per un canvi, hi ha autors que respecten l’art, ha aparegut Internet, que pot donar veu a artistes, tot i l’intent dels ‘senyor feudals’ de l’art, muntats a l’euro de la cultura (d’escombraries), de defensar els lobbies empresarials de la indústria cultural (i de totes les indústries) i de criminalitzar a artistes i ciutadans que volen ser i sentir-se lliures creant i consumint cultura. Les lleis que van en contra de la majoria de la ciutadania s’han de canviar. Res pot ni podrà tòrcer l’art, com res ha pogut tòrcer Bob Dylan.

Perquè estàvem i estem amb l’autor de Freewhelin’, Bringing it all back home, New Morning, Blood on the Tracks, Street Legal, Oh Mercy, Time out of Mind i Modern Times, entre d’altres, i reivindicant la les diferents maneres de redescobrir a Bob Dylan. Es pot acudir directament als seus àlbums, a les seves lletres, i posteriorment, o bé a les Cròniques, a la biografia de Howard Sounes, a les entrevistes de Dylan sobre Dylan, o al formidable No Direction Home d’Scorsese; o bé, recordant-lo i vivint-lo intensament com cadascú vulgui. Per qui senti passió pel còmic, apuntar que a finals del 2010, es va publicar en castellà Bob Dylan Revisited, on tretze autors del món del novè art reten homenatge a Dylan a través de 13 historietes dedicades a 13 cançons del músic: Blowin’ in the wind per Thierry Murat, A Hard Rain’s a Gonna-Fall per Lorenzo Mattotti, I Want You per Nicolas Nemiri, Girl from the North Country per François Avril, Lay, Lady Lay per Jean-Claude Götting, Positively 4th Street per Chistopher, Tombstone Blues per Bèzian, Desolation Row per Dave McKean, Like a Rolling Stone per Alfred, Raphäelle Rio, Mael Le Mee i Henri Meunier, Hurricane per Gradimir Smudja, Blind Willie McTell per Benjamin Flao, Knockin’ on Heaven’s Door per Jean-Philippe Bramanti i Not Dark Yet per Zep. El còmic té alguns moments sublims, realment, com les parts de Mattotti i de Mckean, unes orgies de caos, color i intensitat; la d’Smudja, recordant al pobre Rubin Carter de forma austera i pletòrica; la de Flao, qui crea una sèrie d’il·lustracions viscerals i rotundes; i la formidable sèrie de Zep, qui a través de quatre pàgines plasma les més que possibles quatre etapes de Dylan: el cantant de folk, el cantant de rock, el Rolling Thunder Revue, i l’actual, a través de les lletres de la citada cançó: It’s not dark yet, but it’s getting there. Per una vegada, serem més optimistes que Dylan, tot i que la història també ens porti la contrària.

Us deixem amb un vídeo de rtve sobre aquest Bob Dylan Revisited:

.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.