David Monteagudo recupera l’home-llop

0

BRAÑAGANDA. DAVID MONTEAGUDO

Acantilado

Tercera novel·la de David Monteagudo, i com les dues anteriors, Fin i Marco Montes, arriba a través d’Acantilado en castellà i Quaderns Crema en català. Les constants vitals de l’escriptor gallec resident a Catalunya segueixen intactes en aquest Brañaganda. Prosa àgil i dinàmica, de lectura amena, a través de la qual aconsegueix atrapar a qualsevol tipus de lector, gràcies a un vocabulari ric però quotidià, i un ritme narratiu constant i trepidant. Sense cap mena de dubtes estem davant d’un autor que aconsegueix captar l’atenció del lector gràcies a una capacitat descriptiva i narrativa pròpia de clàssics de la literatura d’aventures. Faulista, diàfan, càlid i proper com alguns dels referents de Monteagudo, entre els que podem citar autors inevitables com Julio Verne (a qui per cert se’l cita) o John Steinbeck, l’obra de Monteagudo s’està consolidant a base de novel·les on la fantasia, la quotidianitat i la perícia descriptiva es donen la mà per intentar assolir trames rodones.

Bragañanda és una novel·la fantàstica situada en un petit poblat gallec muntanyenc on un lobishome, mig home mig llop segons la mítica gallega, està causant pànic i horror matant i menjant-se algun que altre civil d’una zona rural rodejat de muntanyes, valls, rius i racons formats per la salvatge natura. Orlando, narrador en primera persona del passat, recorda la seva infància, i evoca uns anys on aquest monstre escampava el terror a través d’aparicions sobtades que acabaven amb un cadàver mig devorat en alguns dels camins dels paratges rurals que tan bé podem contemplar gràcies a l’habilitat de l’autor per explicar i situar al lector sobre el terreny. La situació es va tensant a mesura que el cercle es redueix, i les sospites de qui és el lobishome. La família d’Orlando, de mare professora i de marit apanyat i en algun moment, enigmàtic, esdevé el centre neuràlgic de la narració, això com Cándida, la filla dels lleters, la qual viu el canvi de nena a dona mentre el lobishome va fent de les seves.

Gratament simplista, fantàsticament addictiva, Brañaganda és una obra amb evidents elements autobiogràfics que explora la dialèctica entre ciència i superstició, en un intent d’explorar la maldat de l’ésser humà, en una novel·la que neix a partir d’una anècdota de la infantesa del mateixa autor a la seva Gal·lícia natal, quan es va topar amb un llop de morros. Fruit d’aquesta anècdota, neix una obra d’un autor que escriu meravellosament bé; però, ser un virtuós narrant, i amb el dubte de si escriu per ell o pels altres, com succeeix amb Carlos Ruiz Zafón, no és sinònim de bon escriptor. Ara, què es ser un bon llibre? Personalment, un llibre que no pots deixar anar fins el final, i del que no t’oblides mai, és a dir, sempre està amb tu, per com t’ha colpejat la seva lectura. Amb Monteagudo (i amb Ruiz Zafón), tinc la sensació de que un cop acabes la lectura, no queda res més que una trama i una prosa perfecta. Però, tot són fílies i fòbies. Tercera novel·la, i no es detecta cap evolució; de fet, Fin, possiblement, és la seva millor obra fins el moments. Però, si la literatura consisteix en explicar històries perquè la gent passi una estona entretinguda, Monteagudo ho aconsegueix.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.