Contra tota esperança. Memòries, de Nadejda Mandelstam

0

contra-tota-esperancaNadejda Mandelstam, nascuda com Nadiezhda Yakovlevna Hazin (1899-1980) va ser la dona durant dinou anys d’ Óssip Mandelstam (1891-1938), un dels poetes russos més importants del segle XX, si no el que més, pertanyent a la generació d’Anna Ajmátova, Isaac Babel, Marina Tsvetáieva o Víctor Shklovski. Durant la Gran Purga, l’autor va ser un dels perseguits i condemnats pel règim d’Stalin, considerats com els enemics del poble. El poeta era una veu crítica contra la dictadura, i així ho demostra la seva obra, on trobem poemes com Oda a Stalin: Sus dedos gordos son sebosos gusanos / y sus seguras palabras, pesadas pesas, / de su mostacho se burlan las cucarachas, / y relucen las cañas de sus botas. Durant quatre anys va estar en el punt de mira, quatre anys de por, gana, vexacions i desterrament. El gulag siberià era el seu destí final, i Mandelstam va ser detingut finalment el 1938. Va morir poc després de ser condemnat, el mateix any, al camp de trànsit de Vtoraya Rechka.

Nadejda Mandelstam es va decidir a escriure les seves memòries (les seves i les del seu difunt marit) a l’edat de seixanta-cinc anys. Escrites amb un talant serè, assossegat, amb una vocació tan crítica com autocrítica, Contra tota esperança (Quaderns Crema, 2012) són una mena d’ajustament de comptes amb sí mateixa, amb la seva vida, i amb les circumstàncies i l’entorn del país. La història de Rússia, l’stalinisme, els intel·lectuals, la relació d’aquests amb el règim comunista, la incongruència i covardia dels artistes, les trampes del poder, l’obra, sense ànim de revenja ni cap tipus ni de ressentiment ni de condescendència, se situa a l’alçada de l’ Archipiélago Gulag, de Aleksandr Solzhenitsin, Lo que no puedo olvidar d’Anna Lárina i de Relatos de Kolymá, de Varlem Shalámov com una obra cabdal per entendre la dictadura d’Stalin. La vídua de Mandelstam no era cap intel·lectual, no era escriptora. Va preocupar-se de vetllar pels manuscrits, cartes i arxius del seu marit per salvaguardar la memòria i la seva obra. No només això, es va aprendre de memòria tots els poemes, i amb l’ajut de d’Anna Ajmátova, va ser capaç de conservar l’origen i les circumstàncies en els que varen ser creats, i de donar el ritme, cadència i dicció originals. Va sobreviure canviant de domicili constantment, vivint en condicions deplorables, però va aconseguir anar esquivant l’aparell de vigilància del règim com va poder. Un cop mort Stalin, va poder tornar a Moscú. Però, després de la publicació de les seves memòries, el 1970, va tornar a ser considerada persona non-grata, sense a l’arribar a l’extrem d’abans. Va suportar el pes i responsabilitat que comporta dir la veritat amb la dignitat i enteresa implícites per haver-ho fet fins la seva mort.

A través de més de noranta relats curts, Nadejda Mandelstam escriu les seves memòries i les del seu marit, les memòries del seu segle XX, configurant un extenuant i lúcid document on queden retratats el règim comunista i el món intel·lectual rus que tant bé coneixia. L’autora, amb naturalitat, sense rancúnia i amb tota la sinceritat, no amaga les misèries ni les bondats de ningú. El relat és dur, es pot pensar que és arrogant; res més enllà de la realitat. La honestedat pot resultar incòmode, és sabut que la veritat cou, incomoda. L’escriptora no pretén res més que explicar com va ser la seva vida, com era el règim, com actuaven els funcionaris de l’estat, membres del règim, escriptors, poetes i artistes de l’època, des dels ben vistos i venerats, que ja ens podem imaginar el perquè, fins els més rebels, i òbviament, els que varen caure víctimes de la Gran Purga, com el seu marit. El coneixement que Mandelstam té dels escriptors russos de l’època és immens, de fet, aquesta obra ha permès conèixer de més a prop la literatura russa i els seus protagonistes. Els intel·lectuals que varen sobreviure no mantenen la dignitat intacte. Insistim que no passa comptes a ningú, però els fets parlen per sí sols, i tots queden retratats. Des de la nineta dels ulls del règim, Piotr Andréievitx Pàvlenko, passant pels autors més rebels, els polítics més importants, el dibuix que fa Mandelstam és tan brutal com diàfan; és un didàctic, analític i crític exercici de memòria vital i històrica on el lector tindrà l’oportunitat de conèixer de primera mà la terrible dictadura stalinista i tot el que l’envoltava.

D’imprescindible lectura per aquells que estiguin interessats en el tema o que simplement busquin una experiència literària inesborrable, només em queda comparar-les amb unes altres memòries, les d’Stefan Zweig, l’excel·lent El món d’ahir. Memòries d’un europeu, publicades també per Quaderns Crema. Apropar-se a la història de la mà d’obres d’aquest calibre no és només una delícia. És un deure. I com va dir Martin Amis, Contra tota esperança són unes memòries essencials del segle XX.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply