Els 65 anys d’Starman

DAVID BOWIE. STARMAN. PAUL TRYNKA

Alba

El 8 de gener és l’aniversari del Duc Blanc (i d’Elvis Presley), David Bowie, i recentment, s’ha publicat David Bowie. Starman, de Paul Trynka, i que ens serveix per recordar la vida, obra i llegat d’aquest mite de la música. Nascut a 1947 com David Robert Jones, ben aviat va picar pedra en això de la música. Una vegada més, queda palès que sense esforç, sacrifici i moltes hores, no hi ha res a fer, enlloc i en res. I en el món de l’art, el mateix. De ben petit va estudiar història de l’art, art i disseny, mostrant una sensibilitat per aquests camps. Els grans noms del jazz eren els seus ídols, i ell, va escollir el saxo com a primer instrument per fer les seves primeres passes musicals. Per aquells anys, un amic seu, li va propinar un cop de puny; l’agressor duia un anell al dit, i això va provocar una hemorràgia que va estar a punt de fer-li perdre la visió d’un ull. La pupil·la dilatada que tots recordem és la senyar que ha quedat d’aquell incident. Per cert, l’agressor és George Underwood, qui va dissenyar algunes de les portades dels primers treballs de Bowie.

Kon-rads, Davie Jones and The King-Bees, The Manish Boys, The Riot Squad… els primers intents per ser com Mick Jagger, sonar com The Who, evocar a Chuck Berry, Howlin’ Wolf, Willie Dixon i demés no va ser per res senzill, per no dir, que va ser una etapa bastant pobre. El seu mànager, Ralph Horton va insistir en que comencés carrera en solitari. Primer pas, canvi de nom, perquè coincidia amb el nom del cantant de The Monkeys, Davy Jones. I va escollir Bowie per l’aventurer Jim Bowie, un dels herois de L’Álamo, i famós pel seu ganivet, amb el que es va defensar el seu honor i el dels nord-americans davant dels mexicans (o això diu la llegenda) durant la guerra amb aquests al segle XIX que tant bé explica Wikipèdia. El seu debut, el delicat David Bowie, amb Decca, el 1967, no va fer gaire soroll. Però, inquiet, melòman i ambiciós com ell sol, Bowie es va fixar en les estrelles més rutilants d’aquell moment. Obviant els omnipresents Beatles i The Rolling Stones, presents en tots el que es volien dedicar a la música, va establir un fort vincle amb Marc Bolan, primer, de qui va absorbir unes quantes receptes pop que no li van anar gens malament. Aquest pas endavant va ser possible gràcies al single Space Oddity, llençat poc després de l’arribada de l’home a la lluna. Tony Visconti va produir el disc amb el mateix títol, publicat el 1969, però no el single, capricis del destí; la crítica reconeixia que encara hi havia esperança amb un músic encara en formació. Semblava que Bowie estava en el camí correcte. I el 1970, amb The Man Who Sold the World (ja amb Mick Ronson), amb un so més roquer, el seu nom ja estava en boca de molts. El posterior Hunky Dory (1971) complia les expectatives, i l’amistat amb estrelles del rock Lou Reed i Iggy Pop va permetre a Bowie instal·lar-se a la jet set de l’escena, i absorbir coneixements i fórmules per l’èxit. No li diuen camaleó perquè sí. I amb The Rise and Fall of Ziggy Stardust (1972) va entrar de cap a la història del pop-rock, i es va convertir en un dels grans del moment. Va produir, juntament amb Mick Ronson, l’excepcional Transformer (1972) de Lou Reed, i un anys més tard, Raw Power (1973), de The Stooges. El grandiós Aladdin Sane (1973) i l’àlbum de versions Pin Ups (1973) van posar punt i final a l’etapa Ziggy Stardust i les Aranyes de Mart. La línia musical va continuar amb Diamond Dogs (1974), però un so més soul i funk va arribar amb els formidables Young Americans (1975) i Station to Station (1976, i on neix el Duc Blac), en un canvi de rumb interromput pel binomi que va formar amb Brian Eno a partir de 1977, quan apareix Low, el primer treball de la seva trilogia o tríptic de Berlin. Heroes (1977) i Lodger (1979) completen aquesta formidable trilogia de música pop d’ avantguarda. Diferents entre ells, els tres disc varen situar a Bowie allà on volia: per sobre del bé i del mal, amb crèdit per fer el que li donés la real gana. Scarry Monsters (ans Super Creeps) (1980), el situa al 1980, com estrella intocable, i número ú a les llistes, amb el single Ashes to Ashes (abans havia estat a punt amb Starman, The Jean Genie, Drive-In Saturday, Life from Mars i algun que em deixaré, sense oblidar que el 1973, 6 dels seus LP estaven a les llistes de més venuts). La col·laboració de Robert Fripp, Pete Townshend, Chuck Hammer, Tom Verlaine en aquest LP, la posterior col·laboració de Bowie amb Queen per gravar Under Pressure, l’aparició d’un tema gravat expressament pel film de Paul Schrader, Cat People (1982), Cat People (Putting Out Fire) -també apareix a Malditos Bastardos de Quentin Tarantino, quan el personatge de Mélanie Laurent es preparar per entrar en acció a la seqüència final-, l’èxit mundial amb gira d’estadis inclosa que es marca amb Let’s Dance (Modern Love, China Girl,…), el posterior Tonight (amb Blue Jean i la versió de la cançó dels Beach Boys, God Only Knows), el Live ‘Aid i el Dancing in the Street amb Mick Jagger (tot al 1985), Absolute Begginers (no hem comentat la seva carrera com actor…) i Never Let Me Down tanquen una etapa d’èxit massiu a tots nivells, i que permeten a Bowie iniciar, de nou, l’enèsim canvi en la direcció artística. L’aventura rock n’roll, amb Tin Machine, amb músics que va conèixer durant el Lust for Life d’Iggy Pop, i amb els que grava els prescindibles però exitosos Tin Machine I i Tin Machine II i la posterior etapa electrònica, als noranta, amb l’aproximació a figures del moment com Trent Reznor, evidencia el seu constants inconformisme, sorprenent amb Black Tie White Noise (1993, on recupera a Mick Ronson, mort un any més tard per un càncer); només cal escoltar la versió d’I Feel Free o temes com Pallas Athena. La genialitat torna a sobresortir amb els grans moments que ens ofereixen discs com els electrónics Outside i Earthling (I’m Afraid of Americans), el més rocker Hours. A la dècada passada ens trobem amb els discs Heathen i Reality, els seus darrers treballs fins el moment, amb una gira mundial amb aquest darrer, on va demostrar el seu gran estat de forma, fins que el cor va dir prou que va suposar un ensurt i dels grossos del qual afortunadament se n’ha sortit.

En definitiva, qui vulgui fer un repàs més el·laborat, fructífer i amb molta més informació, criteri i gràcia, de la vida de David Bowie, que no es perdi el recomanable David Bowie. Starman, de Paul Trynka, biògraf oficial de l’artista, qui reconstrueix la història del Duc Blanc a través de més de 200 testimonis, mostrant-nos el personatge com el que realment és: un dels grans artistes del segle XX.