That’s the way I wanna Rock n’ Roll

0

YOURS UNTIL THE BITTER END. THE BLOODY HOLLIES

4 estrelles

Les diferents generacions de bandes de rock n’ roll visceral, cru, deutor de les bandes mítiques del gènere, han acabat per convèncer a propis i estranys de que els temps dels riffs de guitarra elèctrica, bases rítmiques primitives i melodies expressades amb crits i veus trencades són eterns. Si els 60 tot esclatava, els 70 es consolidava, i els 80 varen aparèixer diferents corrents (des del punk rock de The Replacements al hard rock de Guns n’ Roses i similars i l’explosió de l’escena britànica, passant pel monument artístic nomenat Sonic Youth), els 90 varen servir per sumar forces de les tres dècades, i per evidenciar que, tot i témer que després de Nirvana i els Black Crowes potser patiríem temps de sequedat, no seria així. La generació de noms que irrompien durant els noranta presentaven línia continuista respecte el que s’havia vist fins el moment: citem alguns, com Cracker, Drive-by Truckers, Ryan Adams, The White Stripes, Wilco, The Dirtbombs, The Detroit Cobras, The Paybacks, Foo Fighters, Queens of the Stone Age, sense oblidar els nòrdics Turbonegro, Gluecifer, Backyard Babies i The Hellacopters; sumeu algun que altre, i així tots veurem que la vida del rock n’ roll seguirà oferint grans moments. Però, què passa a la dècada del 2000. Doncs que estem d’enhorabona. No només per bandes més noves com Deer Tick, The Black Angels, Baby Woodrose, Black Mountain, The Gasligh Anthem, The War on Drugs, Jeremy Irons and The Ratgang Malibus, Rival Sons, Crystal Antlers, entre d’altres, sinó també per bandes més veteranes com White Denim, Okkervil River, The Black Keys, Black Lips, Thee Oh Sees, Dead Meadow, Wooden Shjips, i la banda que ens ocupa, The Bloody Hollies, cadascú en la seva forma d’entendre el rock n’ roll, han aconseguit disc rere disc construir una discografia que evoca el bo i millor d’un gènere, que com qualsevol expressió artística real, evolucionarà, o no, es reinventarà, o no, però, sempre hi és i hi serà.

The Bloody Hollies publiquen un cinquè treball ple de guitarres poderoses, baixos gruixuts, bateria contundent, melodies enèrgiques, un cinquè treball que redunda en el que ens havien fet conèixer fins el moment, sí, però, potser, amb una maduresa que els permet, amb menys, aconseguir més. Més controlats i menys histriònics, quatre anys després de Who to Trust, Who to Kill, Who to Love, tornen amb les piles carregades, presentant segurament, els 10 temes (+ 1 bonus track en cd) més inspirats, compactes i trencadors que han gravat fins el moment. I no ens enganyem, perquè a l’anterior treball trobem, i a l’època més punk, on més recorden a Gluecifer, al debut Got it Where it Counts! (2002), on trobem Sex, drug and rock n’ roll i Drunk it Up!, i a Fire at Will (2003), on apareixen bombes com Yeah Yeah o Emergency Shutdown. El primer punt i a part és el tercer LP, If Footmen Tire You… (2005), més hard rock, i on encara es detecten més les influències rockabilly, i sense deixar de perdre l’essència punk i garatge que sempre els acompanya, hi trobem moments com Cut it Loose i Dirty Water. Amb Who to Trust, Who to Kill, Who to Love (2005) arriba un segon punt d’inflexió, i cançons com Delta heart Attack i Attica Rocks, on deixen entreveure que la rudesa, velocitat i contundència del seu so estan a punt de formar part d’un tot al servei d’unes composicions més rodones. L’edat regala pausa i saviesa. I així ha estat amb l’excel·lent Yours Until the Bitter End, on hi trobem els millors The Bloody Hollies, aquells que ja miren cara a cara als millors Cracker i als millors The White Stripes; personalment, els situo a mig camí d’aquestes dos noms. Els de Buffalo són capaços d’endur-se tot per davant amb temes com Dead Letter, punk rock contingut i vital, que evoca als primers treballs, però amb una clara vocació melòdica, cercant visceralitat i homogeneïtat compositiva; però també recorren a elements zeppelians, com un mig temps magnífic titulat Dirty Sex, impensable durant els descontrolats i notables tres primers LP’s del grup. I tot s’inicia amb un rock n’ roll clàssic, intemporal, que podria haver firmat Paul Westerberg, So Green, So Grey, i, després de les ja citades, passa per Good Night Sleep Tight, I Dream of Bees i Dress to Kill, excepcionals totes tres, amb record a AC/DC, Cracker i Reigning Sound, i un bon cop de puny sobre la taula, per si de cas, algú s’oblida d’ells quan parlem de bandes de rock n’ roll d’ara. Les similituds amb The White Stripes i amb The Black Keys tornen amb Leave That Woman Alone; el protopunk i rockabilly amb Sticks and Stones; el punk-rock més ferotge amb You’re So Cold i el country apareix amb John Wayne Brown , amb la que posen punt i final a un disc on hi apareixen els The Bloody Hollies de sempre, apassionats i apassionants, elèctrics i electrificants, però on sobretot, hi trobem a una banda madura, consolidada, més impactant, compacte i addictiva que mai. I ho han aconseguit amb l’austeritat i l’esperit elemental i primitiu del rock n’ roll, tal i com deixen entreveure a la portada.

Em faré pesat, perquè se’ls compararà amb els duets formats per Jack White i Meg White, i per Dan Auerbach y Patrick Carney, respectivament. Però, The Bloody Hollies no són cool, són rock n’ roll: per so, producció i maneres. Encara no els situarem a l’alçada d’aquest, però, amb discs com aquest excel·lent Your until the Bitter End, estarem alerta.

Sona a… Cracker + The White Stripes

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.